Huffpost Spain
Eulàlia Lledó Cunill Headshot

Alegria, que és la Festa Major

Publicado: Actualizado:

Aquest article també està disponible en castellà.

Barcelona és segurament una de les poques ciutats grandetes que celebra les festes majors amb tots els ets i uts (ja sigui la de la Mercè, a final de setembre, ja sigui la de Santa Eulàlia, a mitjans de febrer o les dels barris). No em refereixo a tenir un o dos dies de festa per anar-se'n de cap de setmana, sinó al fet que siguin festives. Que universalitzin tradicions. Que arrelin l'alegria, que és un fenomen universal, en una expressió local, tradicional: el refilar de la gralla com a encarnació de tota la música.

La Festa Major comença amb un cartell i un pregó, i aquests dos fets solen posar ja de manifest una de les característiques peculiars de la població aborigen, procedeixi d'on procedeixi: les empedreïdes ganes de parlar, d'opinar. Hi ha qui diu que Barcelona no és un lloc sinó una classe social, potser sí; també és un estat d'ànim. No sé si hi ha molts més llocs on un simple cartell pugui despertar passions tan fermes a favor o en contra.

Hi ha polèmiques sostingudes: la Sagrada Família, que té força perspectives de futur. De tant en tant, a més, hi ha autèntics festins, per exemple, les múltiples reformes de la plaça Lesseps. L'última consensuada (i discutida) amb el veïnat abans de començar-la; discutida mentre es realitzava; discutida ara, quan encara no és acabada del tot.

Però anem al cas. Durant la Festa Major, els vespres són il.luminats pels correfocs i les corredisses dels infants, per l'olor de pólvora. Els dies també són plens d'activitats que creen teixit social. De gegantes i gegants que aglutinen balls, de caps grossos entremaliats que convoquen rialles. Tan familiars com la Moños, com el senyor Esteve, com l'Ocaña. També hi abunden les rotllanes de les sardanes. Per què avergonyir-nos-en? Per quina raó ens hem d'embadalir davant els enèrgics i vitaminats cops de peu de les danses escoceses però no davant dels mesuradíssims passos de la sardana? Deixa-t'hi portar pel cant agut de la tenora.

D'altres matins són curulls de l'esforç de castellers --i des de ja fa temps, de castelleres-- en un intent, molts cops reeixit, de tocar el cel, d'assolir més alçària que cases i institucions. Un monument d'Antoni Llena ho celebra a la plaça de sant Miquel, prop d'un dels edificis (segurament il.legal: si no ho és, ho hauria de ser) del mateix Ajuntament. Des que es va erigir, què dic, des de molt abans!, el barcelonisme va tenir un nou motiu de satisfacció i de manifestació abrandada en contra o a favor. A mi, m'encanta, el trobo un monument gràcil i fi, fins i tot m'agrada la comparació que algú per riure-se'n va fer amb el filferro que subjecta el tap de suro a l'ampolla de cava.

Perquè la discussió no baixi de nivell, ara el monument que està a disposició de l'opinió barcelonina és l'obelisc de Frederic Amat erigit (bé, aplanat i soterrat) en honor de Salvador Espriu, als Jardinets de Gràcia; és com el negatiu del monument que hi ha enmig de la plaça, el popular Llapis. També m'agrada. Només em preocupa que no sé on han anat a raure el parell de majestuoses i serenes dones --segurament noucentistes-- que seien abans al bell mig del prat del parterre i que ara s'han volatilitzat. Saber que el franquisme les va retirar perquè li semblaven una incitació al lesbianisme és motiu suficient per demanar a crits que tinguin un lloc d'honor a la ciutat. (Com envejo, a més, la imaginació sexual desfermada i a flor de pell de la censura.)

Mentrestant, continuarem discutint si ens agraden més les rajoles antigues del passeig de Gràcia o les noves; què s'hauria de fer amb la plaça de les Glòries; si ens agrada el logo de Rodalia (o el color del logo); quins arbres són millors per substituir els que es moren; quants models de fanal calen per il.luminar carrerons i passatges; per on ha de passar el tramvia... I ho discutim o no, continuarem sense entendre per què, prop del mar, on el vent bufa sovint, s'entesten -desmentint la diversitat de Barcelona- a posar les mateixes papereres tan bufones de tot arreu en comptes d'unes que tinguin tapa.

Que ningú es pensi que la festa major és un rastellera d'actes tradicionals tirant a antic i prou. La Barcelona del (bon) disseny i la creació hi conviu sense problemes. Aquest any, les escoles d'arquitectura i de disseny han organitzat en una sèrie d'espais públics una festa de la llum a base d'estructures barates i efímeres. Eren senzilles i emotives, fascinants. Línies de llum que, per exemple, al carrer dels Traginers o a la plaça del 8 de març, resseguien panys de muralla i vestien d'una aura de bellesa inaudita els arbres. O amb xarxa i llum, la creació d'un arbre al museu Frederic Marès. Finestres de llum ben càlida amb música inclosa al Pati Llimona. Una lluna enorme i una mica comedianta a la casa de l'Ardiaca.

Al pati de la casa Padellàs hi havia, de totes les que vaig veure, la més eulalienca. Es deia Les llàgrimes de santa Eulàlia i, en efecte, tretze llàgrimes (pels anys que va viure la noia; pel nombre d'horribles martiris que va patir), penjaven enginyosament, fent angle i a diferent altura a l'entrada del museu; fetes de gel emmotllat (el negoci de les pilotes de bàsquet ho va agrair), tenien dins un enginyós llum que les convertia, a més, en unes portentoses llunes gèlides plenes de cràters i matisos; les gotes anaven caient amb un ritme lentament harmònic a uns platerets metàl.lics, pura música de les esferes.

Qui diu que no és possible modernitzar la tradició o fer tradicional la innovació? No pas la gent a qui exalta el vell i enamora el nou.