BLOGS

Ancianes, àvies i tòpics: dones i, per acabar-ho d'arreglar, grans

13/11/2015 11:01 CET | Actualizado 06/11/2016 11:12 CET

2015-11-06-1446843062-3476790-Grandmotherathome000005150349_Large.jpg

Foto: ISTOCK

Aquest article també està disponible en castellà

Quatre dones, quatre dones grans, quatre persones, quatre persones grans, quatre velles, quatre ancianes van morir la matinada del 3 de novembre a Agramunt quan, desbordat el Sió per les fortes pluges, la riuada va inundar al semisoterrani on dormien.

Malgrat que eren dones, en un primer moment els mitjans en general s'hi van referir com a «quatre ancians»; és a dir, en masculí. Es va usar la tàctica de suposar, considerar, decidir, que eren homes; tàctica que força gent sol aplicar quan no se sap de quin sexe són les persones de qui es fa esment (ja siguin autores d'obres anònimes, pintores de coves prehistòriques o inventores de l'agricultura).

Un cop sabut que eren dones, hi havia moltes maneres de referir-s'hi, però molts titulars van optar per denominar-les sota una hipotètica relació de parentiu: «quatre àvies». ¿I si no ho eren?, ¿i encara que ho fossin, per què aquesta simplificació? Atès que cada identitat és la suma de molts aspectes i factors, ¿i si aquest és l'aspecte que menys en defineix cadascuna? Qualsevol de les opcions que encapçalen l'article és menys restrictiva, més global.

El mateix dimarts llegeixo un article que parla d'una entrevista que la nit abans la periodista Ana Blanco havia fet al suposat líder del PSOE, Pedro Sánchez. Hi diu: «I Pedro Sánchez les respon [les preguntes] amb discursos de funcionari competent: les àvies no deuen haver entès gairebé res, però segur que els haurà semblat bon noi, aplicat i de confiança». No sé quina experiència té l'autor de l'article amb àvies, però és difícil imaginar que totes les que coneix siguin tan totxes que no puguin entendre res del discurs més aviat simplista de l'entrevistat. El to de l'article feia descartar que fos una mena de metàfora irònica respecte les dificultats de Pedro Sánchez per emetre alguna idea o per articular, posem per cas, la paraula «nació» (sembla que l'últim cop que la va dir va estar a punt de tenir un atac de feridura). Hi té la mateixa reluctància que tenia José Luis Zapatero a l'hora de dir «crisi», o la de Mariano Rajoy per anomenar (que no nomenar) qualsevol corrupte del seu partit, segurament per la mateixa raó: a veure si així la fa desaparèixer.

Sembla que molts dels titulars de les notícies o algunes de les opinions que hi vessen doctes articulistes en comparteixen la mateixa estretor de mires, tòpics similars i reaccionaris i comuns partits presos.

D'altra banda, no tan sols pensar sinó afirmar que a totes les àvies sense excepció Pedro Sánchez els semblarà bon noi, aplicat i de confiança és una maniobra de confusió força grollera, un insult genèric al criteri de les àvies; és un autèntic cant a l'antidiversitat, una uniformització francament poc subtil. És molt possible que l'autor de l'article cada dia vegi pel carrer o conegui doctores, metgesses, matemàtiques, literates, feineres, funcionàries, botigueres, dependentes, periodistes, etc. que són àvies. No sé, doncs, per què decideix (i a més ho escriu) que totes són incapaces d'entendre un discurs elemental, o que perceben i jutgen igual, que són idèntiques, vaja. També és pertinent preguntar-se per quina raó per parlar de limitacions i incomprensions va escollir àvies, és a dir, el sexe femení, i no el masculí (que és el que habitualment usa per defecte l'autor). ¿Hi apliquem la regla de la inversió? ¿Ho trobaria, ho trobaríem, vexant si l'exemple el protagonitzessin uns enzes avis?

Fa uns anys, pels carrers es podia veure uns cartells d'un anunci d'uns potets de gelat d'una marca en anglès. L'anunci venia a dir que encara que la teva àvia fos incapaç de pronunciar el nom de la marca (era un nom llarg), el gelat era boníssim. L'anunci partia de la insensata base, doncs, que cap àvia sabia anglès. En conec moltes, moltes, que saben molt més anglès que les seves nétes i néts.

Sense deixar els anuncis, fa uns mesos per la ràdio es podia sentir un anunci en què una dona --força compungida-- explica al marit que sa mare té paletes fent reformes i anirà a viure a casa seva uns dies. El marit es posa tan i tan i tan content que crida l'atenció. Finalment, l'alegria s'entén: s'ha comprat un cotxe nou i això el compensa de totes les desgràcies, vinguin d'on vinguin, per fortes que siguin. Si els anuncis es basessin en la realitat i no en suats estereotips, segurament l'haurien d'haver fet amb un fill, una filla que torna a casa de sa mare perquè les coses no li van bé (o un gendre).

I és que --paraula d'àvia-- el món dels anuncis no es basa mai en la realitat sinó que és tòpic, limitat i enganyós. Sembla que molts dels titulars de les notícies o algunes de les opinions que hi vessen doctes articulistes en comparteixen la mateixa estretor de mires, tòpics similars i reaccionaris i comuns partits presos.