BLOGS

Apunts electorals

27/05/2015 07:17 CEST | Actualizado 27/05/2016 11:12 CEST
EFE

Aquest article també està disponible en castellà

L'endemà de les eleccions --i més d'unes tan apassionants com les que hi va haver diumenge passat; semblava que tornàvem a estrenar democràcia--, tot són recomptes de guanys i pèrdues, declaracions diverses i també excuses de tots colors. Hi destaquen les força extemporànies que intenten presentar derrotes com a victòries. Gairebé entendreix veure el partidisme descarat de moltes formacions polítiques i de moltes cadenes de ràdio i televisió constituïdes com autèntics aparells de propaganda.

Pel que fa a la llengua, es continua constatant el menyspreu pel principi d'economia i el prestigi que tenen paraules estrafolàries encara que siguin incorrectes. S'ha sentit, per exemple, parlar «de la intencionalitat del vot» o «del sumatori dels vots de distintes formacions». Tan fàcil, entenedor i correcte com és dir: «intenció del vot» o «suma dels vots». O l'aparició de renecs; per exemple, un sonor «cony», en boca d'un polític d'ordre com Artur Mas espantat per l'avenç d'Ada Colau.

Dels resultats electorals, és evident que en pots fer lectures que et tranquil.litzint i et satisfacin, però no em puc treure del cap que el PP ha guanyat globalment totes dues eleccions. Sí, ja ho sé que ha perdut uns dos milions i mig de vots, però em pregunto si continuaria tenint vots encara que es demostrés que tal o qual dirigent ha comès assassinats en sèrie.

Què més ha de fer, per exemple, Esperanza Aguirre abans de perdre definitivament unes eleccions? Les últimes les ha guanyades malgrat totes les potineries desplegades durant la campanya. Sembla que a qui la vota (i són majoria) no els fa res la dedicació a caçar talents especialment hàbils per a la corrupció en la vida pública; que desobeeixi i tombi motos de municipals; tampoc la diferència de criteri si la declaració de renda que es publica és la seva o la d'un enemic polític; o els baixos atacs a Manuela Carmena, la seva rival més propera.

Si ho volen, vegin aquest petit vídeo que mostra la mala educació, l'insult a una política rival, Mònica Oltra, i el menyspreu per la democràcia d'un diputat que gaudeix de la complicitat corporativa d'una coreligionària que, a sobre, és l'encarregada de posar ordre.

Què més ha de fer un polític del PP a València per ser bandejat per l'electorat? Si no en tenen prou, aquí en tenen un altre que retrata la misogínia d'un exvicepresident del País València.

Altres motius de preocupació i tristesa són l'absència unànime i transversal de dimissions, i l'elecció de càrrecs imputats o condemnats (al voltant d'uns quaranta). Suposo que mentrestant Mariano Rajoy, atrinxerat a la seu del PP, es mira al mirall per comprovar com va de sentit comú (persona normal com és) i si és un home com Déu mana.

I és que de vegades el comportament de bona part de l'electorat premia la mala educació, les mentides, la demagògia, el desfalc continuat, la corrupció... Salvant la distància, recorda el que va passar després de l'esgarrifós encalçament que va patir Nevenka Fernández quan era regidora d'Hisenda de Ponferrada. Malgrat que l'alcalde de la ciutat, Ismael Álvarez, va haver de dimitir en ser declarat culpable de les agressions, gran part de la societat el va aplaudir. O el d'un cas recent: el del suport gairebé sense fissures al jugador del Betis, Rubén Castro, reiteradament acusat de maltractar la seva parella. Tant en un cas con en l'altre, és la víctima qui és perseguida i escarnida.

Deixo de banda els malsons, però, i m'alegro amb victòries que engresquen i consolen. Al marge de partits que s'inflen d'aire i del no res com les bombolles, la constant progressió de petites candidatures a base d'esforç i feina callada, malgrat que ho tenen tot en contra. Penso en Compromís, en la CUP. La irrupció d'Ada Colau a la política municipal. Sembla mentida, però mai abans hi ha hagut una alcaldessa a Barcelona; l'ombra de Pujol desafiant tota lògica és allargada i en aquest racó de món més aviat s'està per la «natural» incorporació (vulgui dir el que vulgui dir això) de les dones a qualsevol àmbit polític i, certs partits, advoquen per una cosa tan sospitosa com «el govern dels millors».

A mig camí entre la Ben Plantada i Maria Aurèlia Capmany, li desitjo tota la sort i el tremp del món. Li caldran: en una cadena de televisió ja li van dir que era gorda i lletja. L'endemà de les eleccions, l'exalcalde de Barcelona, Xavier Trias, ja l'ha titllada de «mandona». Hauria usat el mateix epítet per referir-se a un futur alcalde? Que es calci. El mateix tremp que caldrà a Manuela Carmena, política que desmenteix que el canvi és purament generacional. El que ja ha mostrat a bastament l'abans esmentada Mònica Oltra. El necessitaran, especialment al País València o a les Illes Balears, per arrabassar, per exemple, una cosa tan important com la llengua de les urpes de la politiqueria que l'ha empresonada i la intenta envilir des de fa anys però amb un acarnissament especialment ferotge durant l'última legislatura.

OFRECIDO POR NISSAN