BLOGS

Barcelona, ciutat de cine

20/04/2017 14:53 CEST | Actualizado 24/04/2017 07:25 CEST

Aquest article també està disponible en castellà

Mentre esperem que arribin les dosis de final d'abril de la Mostra de Films de Dones o el Festival Internacional de Cinema d'autor(a), dos dels molts festivals que alegren la vida de Barcelona, els documentals es van encadenant.

A final de març-principi d'abril i en el marc del Moritz Feed Dog es va poder veure, fugaç com una estrella, el documental d'Andrew Rossi The First Monday in May(EUA, 2016) sobre la gala i l'exposició de moda que organitza el MET de Nova York, amb quotes de recaptació estratosfèriques i, de llarg, la més visitada. Documenta l'edició que el 2015 es va emmirallar en Xina, China: Through the Looking Glass; no és estrany doncs que el director artístic de l'exposició fos el cineasta Wong Kar-Wai (hi ressona sobretot In the Mood for Love, 2000).

El documental segueix els passos del britànic Andrew Bolton, conservador de moda del MET, qui ja va trencar tots els esquemes amb Alexander McQueen: Savage Beauty, en l'edició del 2011, i d'Anna Wintour, directora del Vogue i factòtum de les gales: les duu a bon port a base de criteri, mà ferma i molta feina.

Tot el que expliqui de la simbiosi d'art xinès (el Met en va sobrat) i moda (algunes fastuoses peces són d'una de les dissenyadores xineses més conspícues, Guo Pei), sobre el luxe desbocat i el glamour intens que desprèn, sobre la col.lusió de poder i diners quedarà curt. Potser tan sols cal deixar-se fascinar per la manera que Anna Wintour recrea intel.ligentment el seu personatge, cosa que inclou que miri amb diplomàtics bons ulls el film que va inspirar, El diablo se viste de Prada (EUA, 2006), ben còmoda en un paper que l'acosta a la dolenta Cruella de Vil dels 101 dàlmates. O potser reveure el monumental gerro blau de l'entrada decorat amb 250.000 roses blanques que, com poden comprendre, fa que les falles valencianes passin a ser de mida de Lego petit. I sobretot, sobretot, veure modistes com Karl Lagerfeld disfressat permanentment de Carpanta amb un enorme coll dur suposo que per tapar-li les pelleringues del coll i sobretot John Galliano quan el veus, arrencaries a córrer que són més que el revers obscur de la moda: en són l'autèntica cara i preu, la personificació d'El retrat de Dorian Grey (1891) de l'irlandès Oscar Wilde.

Tres maneres ben diferents de filmar documentals, agermanades també per les adequades i bones banda musicals que els completen.

En cines comercials es pot veure I am not your negro (EUA, 2016) del director haitià Raoul Peck. És un bo i parcial document d'una època, un collage de molt diferents materials, des d'anuncis a crus documentals, d'entrevistes a fragments de pel.lícules. El punt de partida és l'amistat de l'escriptor James Baldwin amb tres polítics assassinats abans de fer quaranta anys, Medgar Evers (1925-1963), Malcolm X (1925-1965) i Martin Luther King (1929-1968). El documental posa de manifest un gran ventall de qüestions polítiques, per exemple, com han canviat les coses pel que fa al lloc que ocupen les dones al món i el protagonisme que hi tenen. No en parla mai, però durant tota la projecció et preguntes on són les dones, què els passava, què van fer.

Malgrat que identifica somni americà amb somni dels homes americans és a dir, la part pel tot, Baldwin hi desplega fines anàlisis, però quan convincentment diu una cosa tan assenyada com que «La història dels negres a Amèrica és la història d'Amèrica», penses que com és possible que amb el seu bagatge i sensibilitat i les moltes i variades discriminacions que va patir no sigui capaç de posar-se a la pell d'altri i adonar-se que sense la frase «La història de les negres a Amèrica és la història d'Amèrica» o «La història de les dones a Amèrica és la història d'Amèrica», no hi ha història. En efecte, tot el que descriu i proposa seria aplicable a la lluita per la llibertat de les dones.

També en sales comercials fanDavid Lynch: The Art Life(EUA, Dinamarca, 2007), dirigida per Olivia Neergaard-Holm, que també n'és la muntadora, conjuntament amb Jon Nguyen i Rick Barnes. El documental acaba on d'altres començarien, és a dir quan Lynch comença a rodar Cabeza borradorael 1977. El polifacètic director desgrana amb veu potent la seva vida des de la infància que, per cert, no va ser gens truculenta sinó harmònica, feliç i plena d'amor, cosa que encara fa més enigmàtica la seva producció tant fílmica com escultòrica i pictòrica, i duu a un carreró sense sortida interpretacions freudianes.

Mentre parla va trastejant, pintant, modelant, per l'estudi i les terrasses de casa seva, sol i a estones acompanyat d'una filla petitíssima; ai, si la mateixa edat que ell la tingués la mare de la criatura! Veiem part de la seva inquietant obra inserida en un documental que és en si mateix una obra d'art exquisida; sofisticadament, s'hi barregen les paraules de Lynch, els records, obra, fotos i vídeos casolans. Hi veiem un Lynch que de jove tenia una sorprenent tirada a Oscar Wilde.

Tres maneres ben diferents de filmar documentals, agermanades també per les adequades i bones banda musicals que els completen.