BLOGS

De la calor de Girona al fred viu de Berlín: dues pel.lícules

01/08/2017 07:34 CEST | Actualizado 01/08/2017 07:38 CEST

Aquest article també està disponible en castellà

Una de les poques coses bones que va portar la crisi és que quan arriba l'estiu no has d'anar al cine amb anorac. S'han acabat les gèlides temperatures que et glaçaven els peus poc protegits amb sandàlies austeres, que feien que quan sorties al carrer semblava que entressis en un desert al pic del migdia. (Justament el malbaratament precrisi d'aire condicionat dels cines explica en certa mesura la crisi; esperem que a la que puguin, no hi tornin, com ja ho estan fent amb la bombolla immobiliària.)

La benigna i no agressiva temperatura és una bona raó, doncs, per anar-hi alegrement i disfrutar-hi ben a gust d'una pel.lícula.

Com que estem a l'estiu què millor que anar a veure l'esplèndida Estiu 1993 (2017) de la directora Carla Simón que explica el que li passa a una nena de sis anys que s'acaba de quedar òrfena de mare (de pare ja ho era) en el període que va de la revetlla de Sant Joan fins al primer dia d'escola. Un film exemplar. Era facilíssim caure en la sensibleria i en l'excés i, en canvi, manté sempre un just i intel.ligent equilibri entre seny i sensibilitat. Actrius i actors (especialment Laia Artigas, la protagonista, i Paula Robles, la germana que guanya en el rodatge) afinen els respectius papers. No cau tampoc mai en el pessebrisme: que boniques, pertinents i gens folclòriques totes les escenes de festa major, ja hi surtin capgrossos o gegantes, hi sonin tenores o hi hagi ballaruques; com subtils i descarnades són les pinzellades sobre els prejudicis contra la SIDA. Reprodueix com si les visquessis sensacions que vius amb impotència durant la infància; per exemple, ser simple roba estesa per a les persones adultes. Per això és molt important anar a la versió catalana sense subtítols; en les altres, t'aixafen més d'una guitarra fent visible el que hauria de quedar en un pur rum-rum.

No s'aparta ni un mil.límetre del que vol explicar; agosaradament prescindeix de l'accessori a partir d'un guió tan sobri i ajustat que ni es nota, clau de volta de l'humil, emocionant i espectacular final. Llavors, la pregunta que la inicia, aquell vailet que diu a la protagonista, a la Frida, que per què no plora, pren encara més sentit(s) i clou estiu, viatge i film de manera rodona.

Si fa molta, molta calor, en comptes d'anar a l'estiu gironí, es pot anar al fred ben viu de Berlín i acompanyar una estudiant d'arquitectura catalana durant el curs que hi passa d'Erasmus, que aquest és l'argument de Júlia Ist (2016) d'Elena Martín, (https://www.youtube.com/watch?v=WaLeUkqNfnE) pel.lícula protagonitzada també per la realitzadora, a qui vaig conèixer com a actriu a Les amigues de l'Àgata (2015) de Laia Alabart, Alba Cros, Laura Rius i Marta Verheyen.

Júlia Ist explica no tan sols el viatge a Berlín sinó també la primera estada lluny de l'úter familiar; la decisió de deixar enrere, ni que sigui provisionalment, amistats i nòvio; com Berlín pot ser una ciutat molt interessant però potser no tan acollidora com a una li caldria; és a dir, que una cosa són les expectatives i una altra la realitat. Relata també, és clar, les relacions amb noves coneixences (amb qui no necessàriament t'has d'entendre), l'obertura a d'altres mons, la immersió en una altra cultura i llengua; en definitiva, el viatge d'anar abandonant l'adolescència per començar a transitar cap a la maduresa.

A estones una mica entotsolada, posa de manifest de manera brillant i natural com estan canviant les coses. I així mostra com les joves, com les dones, es relacionen entre si, de tu a tu i sense cap necessitat de mediació masculina. Ni rastre del que pel.lícules de no fa gaire temps haurien prioritzat d'una relació entre dues joves quan s'integren en un grup de treball mixt a la universitat: cap enveja ni rancúnia en la pretesa i atiada competició entre dones per assegurar-se un mascle. Vida femenina pròpia i autònoma; plena. Benvingut sigui el model.

Té també la capacitat de mostrar el grau zero del maltractament en el comportament de l'ofès, dolgut i ferit nòvio que Júlia deixa a Barcelona i que no entén per què i, sobretot, com és que això li pot passar a ell. Aquí seria bo aplicar la regla de la inversió i pensar sobre quines serien les actituds i demandes versemblants en un hipotètic film sobre una noia que enyorés un noi que se n'ha anat d'Erasmus i espera que torni.

Per cert, el mateix grau zero del maltractament que mostra perfectament 10.000 Km (2014) del també català Carlos Marqués-Marcet bé, aquesta última en mostra un punt més; una pel.lícula amb la qual té altres afinitats i punts de partida. D'altra banda i justament, el protagonista de 10.000 Km, és el tendre pare d'Estiu 1993.

NOTICIA PATROCINADA