Del fred de l’Àrtic al gel de la Sibèria passant per la selva: finestres al món
Aquest article també està disponible en castellà
Una de les maneres de veure l'enorme diversitat de les cineastes (i, per extensió, de les dones) i la riquesa polièdrica del cine és alimentar-se de documentals. En l'última edició del DOCS Barcelona Festival se n'han pogut veure de tots colors.
Per exemple, Angry Inuk (Canadà, 2016) de la directora inuit Alethea Arnaquq-Baril. Angry Inuk enfoca el món des d'un punt de vista diferent a la major part dels documentals sobre foques, atès que ens el fa mirar des dels ulls del poble inuit; li dona veu. Les foques són un dels pocs aliments a l'abast i n'usen les pells per abrigar-se (com del porc, se n'aprofita tot). La contesa està entre si només les han de poder caçar per a l'autoconsum —tal com postul.len els grups animalistes (que potser fan campanyes aprofitant la simpatia de les foques; animals que no estan en perill d'extinció)— o si, per poder subsistir, han de poder comercialitzar-ne més pells (¿quantes; fins a quin punt?). Gran dilema. Mostra zones fosques a totes dues bandes que fan difícil arribar a una certesa. I fa reflexionar, obligació de tot documental.
Per exemple,Amazona (Colòmbia, 2016) de Clare Weiskopf. Del fred de l'Àrtic a la xafogor de la selva. Molts viatges. El primer, per la complexa vida de la mare de la directora. El segon, per una Colòmbia fascinant i feraç de rius cabalosos. El tercer, i s'agraeix que la filla i directora fili tan prim, per la complexa relació entre mare i filla (a punt també de ser mare: pareix durant la filmació). El quart, per l'intent d'escatir què és això de la maternitat, què és ser una bona mare. Gran dilema. De vegades més val no fer cas de les sinopsis brindades per les web: no es tracta d'una mare que va abandonar filles i fill, sinó d'una mare que pensa i sent cruament que la llibertat és unipersonal i passa per ser mestressa de la pròpia vida; que no es pot viure la vida a través d'altres persones, per molt filles que siguin; que si un fill es droga és elecció i responsabilitat seva i no pas culpa d'una altra persona, per molt mare que en sigui. Aquest fil ens fa viatjar enrere: també és un retrat perfecte de la manera de viure i de la filosofia de la gent hippy.
Més botorn a Girasoles de Nicaragua (Nicaragua, 2017) de Florence Jaugey. Les gira-sols del film són un grapat de valentes prostitutes organitzades com a treballadores. Gran dilema. Entre, d'una banda, el fàstic abjecte que és la prostitució (més d'un 90% producte de l'esclavitud i el tràfic) i l'insult a la dignitat de totes les dones sense excepció (¿per què tan pocs homes se senten agredits?), i, de l'altra, què fer per millorar la vida i la dignitat de les obligades a exercir-la i evitar-los vexacions i vulneració de drets mentre no abolim aquest abús. Com enfortir-les. Mostra també com han aconseguit que el Tribunal Suprem hagi encarregat a una sèrie de treballadores sexuals que facin de mediadores judicials, i no tan sols per resoldre conflictes de la seva activitat (un cop més, no cal fer gaire cas dels resums). A més, és un retrat esplèndid de la contradictòria Nicaragua actual. Amb detalls impagables: el costum de vestir roba quatre talles més petites (incloses policies i militars) o —una no s'ha d'aixecar mai de la butaca abans que s'acabin els crèdits i s'obrin els llums— com han fet seus versos de la gran sor Juana Inès de la Cruz per al seu himne. A Nicaragua no ets res si no tens un himne.
Si no en tenen prou i volen tornar a passar fred, tot i que d'un director (Audrius Stonys), Woman and the Glacier(Lituània, Estònia, 2016) documenta el dur i glaçat dia a dia de la glaceròlogalituana Aušra Revutaite (¡ai, els resums!: han preferit deixar-la en l'anonimat) que ha passat trenta anys a la serralada de Tian Shan prop del Kazakhstan a 3.500 metres sobre el nivell del mar estudiant el canvi climàtic. L'acompanya només la distreta companyia d'un gat i un gos immersos en una intensa relació d'amor-odi. Una natura colossal i grandiosa, immutable i ben viva, n'és el teló de fons.
Una altra opció és anar a l'extrema Rússia amb la directora Olga Delane i veure Siberian Love (Alemanya, 2016). El dilema entre la vida a Berlín o al fred llogarret natal de la cineasta. Un documental no prou reeixit perquè Delane, sens dubte amb bona intenció militant, va a la seva i interroga familiars i entorn amb preguntes força cops anacròniques i fora de lloc, que porten, a més, implícita la contesta. És bonic, però, constatar —malgrat que responen a una requesta equivocada— l'encert de moltes respostes. I sobretot el contrast entre les patriarcals, lapidàries i sentencioses respostes dels homes i les matisades i gairebé interrogants contestes de les dones, encuriosides per com deu ser la vida a Berlín de la directora i parenta.
