Huffpost Spain
BLOG

Los artículos más recientes y el análisis de la actualidad a través de las firmas de El HuffPost

Eulàlia Lledó Cunill Headshot

Donar de mamar permanentment o no, aquesta és la qüestió

Publicado: Actualizado:
Imprimir

2016-07-21-1469113532-8612612-Motherbaby.jpg

Aquest article també està disponible en castellà

La literatura és la mar d'útil per a un fotimer de coses. Per entendre-les, relativitzar-les, i, si cal, per tranquil.litzar-se.

Vegin, si no, el que apunta la gran Mary McCarthy (1912-1989) sobre la lactància en la novel.la El grupo; un llibre esplèndid, intel.ligent, divertit i molt recomanable escrit el 1954, el tema del qual no és la maternitat ni la lactància.

«El biberón fue el grito de guerra de mi generación. Linda se crió con biberón. Y no te puedes imaginar qué diferencia. Para nosotras, el biberón auguraba el fin de los cólicos y del marido desesperado paseando al bebé de arriba abajo toda la noche. Teníamos una fe ciega en el biberón, nosotras, que fuimos su vanguardia. Mi suegra estaba horrorizada. Y ahora, debo confesártelo, Polly, soy yo la que lo estoy.»

Mamar o no mamar, aquesta és la qüestió que --si hem de fer cas de McCarthy, i n'hi hem de fer perquè les novel.les exigeixen a crits versemblança-- es va dirimint al llarg dels temps amb diferents alternatives.

Si mires al voltant, actualment sembla decidida a favor de la lactància materna. Res a dir-hi. Els problemes comencen quan --amb fúria de secta-- se la sotmet a una tirallonga de condicions cegues i innegociables: donar de mamar és plaent; qualsevol mare està capacitada per fer-ho; s'ha d'alletar en qualsevol moment que la criatura vulgui.

Sobretot perquè se'n desprèn, en el primer cas, que si la criatura et fa mal quan mama (i jo he vist mares que ploraven del dolor mentre donaven el pit), és que no en saps o ho fas malament i la culpa (sempre, sempre, la culpa) és teva.

En la mateixa línia, també s'afirma que el part és una experiència única, fonamental, una experiència meravellosa --que ho és, o ho pot ser--, mentre s'amaga escrupolosament (i no caldria perquè una cosa no treu l'altra) que és una de les experiències humanes més doloroses. Seguida de la tibantor i el dolor ocasionat o pels possibles punts o pel part mateix; el mal assegurat a causa de la contracció de l'úter; la pèrdua continuada de sang, de vegades provocadora d'anèmia; la possible depressió postpart; el desconcert davant una situació nova, especialment si es té en compte que últimament hi ha un cert consens a exigir que les mares siguin només mares pel bé de les criatures (ai, la culpa!) i a renunciar a qualsevol altre aspecte de la seva identitat.

La tutela mèdica (o de qualsevol altre tipus) sobre les dones és una constant universal en les societats actuals; el part i l'alletament no se n'escapen pas.

La culpa també treu més que el nas si una dona per una raó o altra no pot donar de mamar o no té llet. Si no ho vol, és gairebé un anatema. I ja no diguem l'esclavatge que suposa haver de donar de mamar quan sigui --amb raó se'n diu a demanda-- que, en última instància, porta a les alletadores a pensar que durant una bona temporada --en alguns casos, mesos; en d'altres, anys-- s'han de dedicar en exclusiva a la cria si no volen trair-la; que no poden fer gairebé res més si és que volen ser bones mares, atès que l'únic que cal a una criatura «sana» és un parell de tetes. Les alletadores passen a ser un cos a unes tetes enganxat; o un monstruós xumet gegant. McCarthy, en això mostra també que els temps van canviant.

«--¡El horario, mamá! --exclamó Priss--. A los niños de tu época no les daban cólicos porque mamaran, sino porque los tomaban en brazos constantemente y les daban el pecho en cuanto lloraban. La cosa es seguir de forma estricta el horario.»

Hi ha hagut moments en què no calia tenir tot el dia la criatura a sobre la pell, directament o via algun tipus de mocador. Segurament, quan era així, alguna criatura va ser poc tocada i acaronada; a alguna se li va fer poc cas. Malgrat això, segurament no cal pensar que si durant uns instants una criatura somiqueja, rondina o plora, això la marcarà indeleblement a ferro i foc per a tota la vida; o que la mare és una assassina en sèrie. Però tornem a, la també irònica, McCarthy.

«Primero amamantamos a nuestros hijos; la ciencia nos aconsejó que no lo hiciéramos. Ahora nos dice que entonces teníamos razón. ¿O estábamos equivocadas entonces y ahora tenemos razón? Debe de estar relacionado con la teoría de la relatividad, si entiendo algo a Einstein.»

Podria semblar que està parlant de dos extrems oposats, de dues posicions irreconciliables, però no és així. Les uneix no un tènue fil sinó una corda aspra i gruixuda.

No és que la ciència mèdica «aconselli» --paraula que McCarthy utilitza bondadosament per titllar la prescripció--, és que ordena i mana. De la mateixa manera que ho fa el fonamentalisme que en més d'una ocasió acompanya els corrents partidaris de l'alletament matern o de presentar el part com si només fos un camí de flors i violes, i de plaer. La mateixa tutela.

Sempre la tutela sobre les dones i contra les seves decisions. Aquest considerar-les eternes menors. Sigui, no fa gaire aquí i encara ara a segons quins països, pel que fa al dret al vot, sigui quant al dret al propi cos, sigui pel dret a la maternitat lliure o a qualsevol altre. Tutela que fa, a més, que gairebé sempre l'experiència materna de cada dona que té una criatura --potser limitada i personal, però experiència al cap i a la fi-- no valgui per a res, no tingui cap autoritat, continuïtat ni predicament. Conec una àvia que diu que, pel que fa a la maternitat, la futura àvia --la mare de la mare--, és la peça a abatre (no recordo bé si diu «peça» o «enemiga»). Lògic, la invalidació de l'experiència femenina no és més que un dels danys directes de la tutela sobre les dones.