El ram de flors, el corredor mediterrani i l'arròs a la cassola. Tres detalls de la campanya electoral

Aquest article també està disponible en castellà

El PP a les acaballes de la campanya electoral va rodar un espot en el qual feia una mena de declaració d'amor a la població catalana. Com que es pot veure a les xarxes, no en comentaré personatges, ni contingut, ni cares. Només dos aspectes. El primer és que el PP es va apuntar a l'estratègia de qui durant aquests últims anys ha comparat el llarg conflicte entre l'Estat i Catalunya amb un mala relació de parella i una possible separació conjugal. Aquell ram de flors que de vegades la parella (habitualment l'home), en un gest sobretot d'oblit, regala a la part contrària. Si es parla en aquests termes és imprescindible recordar que el reconeixement i el respecte són passos previ a l'amor. ¿Un ram de flors els mostra?

Un altre aspecte notable de l'espot és l'ús del català: es diu que Mariano Rajoy era la primera vegada que parlava una llengua que no fos la castellana, es veu --tot i que costa de creure-- que no ha parlat mai en gallec. I un detall de llengua: la pronunciació. Potser van fer l'espot a corre-cuita, però és del tot lamentable, no que cada intervinent parli el català amb accent diferent, que això és sempre així, tothom té accent, vaja, sinó que ningú els digués que per pronunciar la «m» final d'«estimem» només cal tancar la boca en acabar la paraula. Per cert, tenir en compte aquesta senzilla acció permetria, tant dins el PP com en general, dir «punto.com» i expressions semblants amb total facilitat i solvència a la gent monolingüe castellanoparlant. Aquesta descurada manera de dir «estimem» lliga amb aquella altra desgraciadament tan estesa de dir «Ártur» o «Ántoni Tàpies», convertint-los francament en noms estrangers, quan la vocal tònica d'«Artur» o d'«Antoni» no ofereix cap dificultat a parlants del castellà.

Al llarg de la campanya es va parlar del corredor mediterrani, símbol emblemàtic del desficaci de l'Estat. Deixant de banda algun polític que no sabia de què li estaven parlant, va ser interessant veure que un dels molts camins que va agafar el discurs de la por, fos dir que ens quedaríem (aquest «ens» era Catalunya) sense el tan necessari corredor, sense adonar-se que just això és el que ha passat fins ara. Se'n desprenen com a mínim tres qüestions. La primera és presentar la política com a crua i freda venjança. La segona és considerar que a Espanya no li cal el corredor; és a dir, actuar com si Catalunya no formés part de l'Estat, com si ja fos independent. La tercera i no menys important és constatar un tic present en moltes amenaces de divers ordre: «si fas això, no tindràs allò», quan de fet no se sap què passarà en el futur amb aquesta infraestructura, però que si algú o alguna cosa fa impossible el corredor mediterrani és justament l'statu quo actual, continuar com ara. Han tingut anys i panys per fer-lo, fa dècades --segles-- que se'n parla, i no és tan sols que no l'hagin fet, és que el PSOE gairebé sempre l'ha menyspreat, de vegades, l'ha arribat a combatre; i el PP fins i tot l'ha vetat a la Comunitat Europea (José María Aznar el 2003).

El 26 de setembre, vigília de les eleccions, una colla d'amigues i amics després d'un bon arròs a la cassola parlen sobre les votacions de l'endemà. No votaran el mateix i la qüestió del sí o el no a la independència hi és ben present i en condiciona força dels vots. La discussió és apassionada, acolorida i sobretot cordial. Un detall com aquest no diu evidentment si hi ha fractura o no en una societat, com tampoc no ho demostra el detall que un ministre afirmi que a casa seva no poden celebrar el dinar de Nadal per culpa de dependentisme i independentisme; és a dir, recorda que hi ha gent que arriba a les mans parli del que parli: de futbol, de política o del temps i hi ha gent que ho fa reconeixent i respectant les altres persones (estimar-les pot ser recomanable però en tot cas és optatiu). En aquest sentit és bo comparar el tarannà del debat Junqueras/Margalló amb alguns debats parlamentaris o certes tertúlies. Recorda que, en efecte, les dues opcions són vives i presents com a mínim a Catalunya. Recorda que l'espectacle lamentable del si tu l'estires fort per aquí i jo l'estiro fort per allà de les banderes al balcó de l'Ajuntament el dia de la Mercè va ser cosa de dos polítics que després va amplificar una colla de periodistes, però no de la societat. Recorda que a ningú se li ha acudit dir que hi ha fractura social o parlar d'un país partit en dos quan a l'Estat la meitat de votants ha optat pel PSOE i l'altra meitat pel PP. Recorda que és una presa de posició política optar per dir-ne «fractura» o «país partit en dos» i no, per exemple, «pluralitat», «diversitat» o «divergència».