Huffpost Spain
Eulàlia Lledó Cunill Headshot

Jocs Olímpics i quotes

Publicado: Actualizado:
Print Article

Els Jocs Olímpics, qui ho podria dubtar?, són un gran espectacle en molts sentits i una potent arma (no se m'acut paraula més escaient) de propaganda.

No tot es distribueix, però, a parts iguals. Per posar-ne un exemple, els somriures. Un primer tast en són els somriures de les professionals uniformades que, diligents i disciplinades, s'encarreguen de dirigir esportistes d'un lloc a l'altre o a menar dòcils dirigents a penjar medalles als respectius colls. Un segon, en són els somriures a què es veuen forçades les gimnastes i no tan sols les de la rítmica, sinó també, les que interactuen amb anelles, barres fixes i d'altres cavalls de tortura. Als homes (als «nois», n'hauria de dir si apliqués de manera igualitària l'argot olímpic) no se'ls exigeix per puntuar-los en la disciplina. Un tercer tast es pot veure en les esportistes que es dediquen a la duríssima, aspra i mil·limètrica disciplina del que ara es coneix com a natació sincronitzada. Somriuen tota l'estona, somriuen també sense parar mentre competeixen (almenys quan són fora de l'aigua), somriuen en els moments més difícils i esgotadors. El seu somriure és una ganyota tenacíssima, una màscara ferotge, un rictus d'hipotètica i dolorosa victòria, que trasllueix tot, o gairebé tot, el titànic esforç que fan; tot plegat, més la pinça al nas que moltes llueixen, els dóna de vegades aspecte d'extraterrestres. És clar que sempre és preferible un somriure -per forçat que sigui- a les intimidants ganyotes i variats escarafalls de mascle alfa que exhibeix Usain Bolt a la que pot; tot i que és d'agrair que es dediqui a córrer i no pas a jugar a la borsa amb els nostres dinerets (es veu que la major part dels que s'hi dediquen en són, d'alfes).

També podria parlar -perquè hi té a veure- de la qualitat del maquillatge que usen, resistentíssim a l'embat de l'aigua. I això ens portaria als estranys i aparentment incòmodes uniformes que duen. Vestimentes que arriben al paroxisme en les joveníssimes i escanyolides gimnastes. (Suposo que la meva vena puritana és la que fa que no pugui evitar una sensació d'angúnia i malestar quan me les miro, especialment quan veig a les que tot just han sortit de la infància).

Tampoc no va a parts iguals l'atenció de les càmeres. Si ho mirem pel broc gros, un estudi del Regne Unit conclou, per exemple, que en general els esports femenins només tenen el 5% de cobertura mediàtica. Si anem al detall, és fàcil veure que els mitjans no es fixen en el mateix -ja es tracti de l'atletisme, ja es tracti de la natació- si enfoquen dones o homes. Així, un aspecte interessant dels Jocs és fixar-se en el progrés de les tècniques més o menys tèxtils, en els abillaments esportius, perquè per poca roba que portin, diu moltes coses. Molts corredors i força corredores anaven realment espectaculars a base de pentinats molt elaborats, ulleres aerodinàmiques i fascinants, cadenes d'or més o menys gruixudes al coll i un devessall d'anells i d'altres joies, però només mereixia un pla, un enfocament específic o de detall -que se'n punxés la imatge, vaja- si algun d'aquests accessoris el duia una dona (bé, una atleta, una corredora). En la natació la cosa encara és més difícil perquè el vestuari es limita a banyador, gorra i ulleres. Llavors la càmera es dedicava amb fruïció a les ungles de les nedadores: als punts, a les ratlles, a les que lluïen la bandereta respectiva. Ungles que deixaven ben clar que bé, que potser sí que eren unes bèsties de la velocitat i les braçades, però que també eren dones. Les cutícules com a dipositàries i testimonis de la feminitat.

Els recursos i calerets tampoc no es van repartir igual. Per exemple, l'equip de futbol masculí japonès va viatjar en primera classe i el femení -que dels dos era justament el que defensava el títol de campiones mundials- va viatjar en turista. Austràlia va aplicar la mateixa assignació i criteri no tan sols per als equips de futbol sinó també per als de bàsquet, tot i que les esportistes han guanyat més medalles que els homes.

Una cosa semblant va passar amb la representació espanyola. D'unes tres-centes persones seleccionades, només una tercera part eren dones. Si no m'erro, de les disset medalles que en total la delegació va guanyar, onze les van guanyar dones i només sis els homes. Espero amb candeletes els estudis econòmics que expliquin quant va costar una medalla femenina i quant una de masculina. I que algú expliqui les raons de per què una quota masculina tan exagerada, justament en un país i en una societat on les quotes són tan mal vistes.

Aquest article també està disponible en castellà.