Huffpost Spain
Eulàlia Lledó Cunill Headshot

La delicadesa

Publicado: Actualizado:
Print Article

Aquest article també està disponible en castellà.

Al museu d'Orsay de París hi haurà fins a final del 2013 una exposició anomenada Masculin/Masculin, en la qual s'exhibeixen més de dos-cents nus masculins. No l'he vista però pel que n'he pogut llegir, és una oportunitat perduda: no aprofundeix en res, presenta el cos dels homes com a model de freda i distant bellesa universal, com a emblema del classicisme, mostra el nu heroic, l'atlètic, l'èpic, passa de puntetes sobre la pulsió homosexual, evita curosament presentar els cossos dels homes des de l'erotisme (el mateix que es fa quan l'exposició tracta de nus femenins, oi?).

A pesar que el nombre d'obres és gran, només cinc peces es deuen a mans de pintores o escultores. Ho sento, però tres no sé de qui són; de la quarta, Louise Bourgeois, se n'exhibeix una escultura, l'Arch of Hysteria; de la cinquena, Orlan, una pintura de 1989 titulada L'origine de la guerre en la qual l'artista ha substituït i subvertit l'explícit sexe femení del famossísim quadre de Courbet L'origine du monde (1866) per un de masculí (interessant i alliçonador resseguir-ne la llista d'il.lustres posseïdors-voyeurs). Per cert, a l'entrada del museu s'adverteix púdicament que el contingut de l'exposició pot ferir la sensibilitat de criatures i adolescents, i no se'n recomana l'assistència a menors de 16 anys. No he trobat mai aquesta cura, sensibilitat i sol.licitud en exposicions que mostren de manera crua, de vegades despietada i cruel, el sexe femení (es mostri o no el quadre de Courbet); per no parlar dels anuncis.

En la publicitat de l'exposició, s'ha obviat mostrar cap vergonya masculina, potser per evitar el que va passar al Leopold Museum de Viena on l'octubre del 2012 van fer lloc a una exposició titulada Nackte männer (Nu masculí). L'obra escollida per al cartell era una pintura de Pierre et Gilles titulada Vive la France que mostra(va) tres futbolistes nus a excepció de mitjons i botes. Doncs bé, malgrat que dos dels futbolistes eren mestissos (si els homes no són blancs, sempre hi ha una major permissivitat a l'hora de mostrar-ne alguna part delicada), va ser intervinguda per l'Ajuntament: no se'ls va acudir res millor que censurar-los les vergonyes --convertint-les i elevant-les, per tant, en parts sagrades-- amb una banda vermella.

Sempre m'ha cridat l'atenció l'extrema unció i delicadesa amb què es tracten els casos de disfuncions sexuals en la publicitat dels diferents centres que s'hi dediquen. Homes moderadament atractius, de temples platejades, de vegades amb una poncella de rosa a la mà, superen amb un somriure greu dificultats angoixoses; dones madures, pudoroses i circumspectes, gairebé sempre vestides amb sostenidors tirant a discrets o a ortopèdics, la boca tancada, els estan esperant i els animen discretament i amb tacte. Suposo que els anuncis apel.len sobretot a les relacions matrimonials, tant si són sacralitzades com si no (potser es parteix de la base que totes les altres es desenvolupen sense traves ni dificultats; sense presses sobtades o lentituds insuportables), les esposes, per tant, hi són presentades no com a picant esquer eròtic sinó com a normalitzadores --o fins i tot domesticadores-- de la libido masculina, per molt que hi hagi noms de marques de calçotets tan expressius i explosius com Ímpetu o Abanderado. Potser és això; en tot cas lliga amb els criteris i símptomes de totes dues exposicions.