L'etern retorn

L'etern retorn

Ll'economista no diu fins després que l'has llegit que tal o tal text és de fa un segle, de fa setanta anys, trenta-cinc. No cal ni dir que s'adeqüen millimètricament al que està passant ara amb l'economia i la política.

Fa quatre anys un conspicu jugador del Barça, Messi, va tenir el desig de participar en els Jocs Olímpics. Hi ha poques oportunitats de participar-hi i no ho va dubtar. Com que aquell anhel creava un conflicte d'interessos, un tribunal esportiu va sentenciar que qui havia de decidir si hi anava o no era el club, club que justament en aquell moment acabava de fitxar entrenador nou, Guardiola. L'entrenador va parlar amb el davanter i li va donar permís per anar-hi. Era un lloc comú aquells dies llegir a la premsa que quin disbarat, que quina inconsciència, que com l'entrenador i el club ho permetien, que quina manca d'autoritat, que tornaria cansadíssim i -Déu ens empari- potser lesionat. Hi va haver fins i tot opinions enfurismades als mitjans contra la decisió de l'entrenador; Guardiola en aquell moment encara no era el personatge, la patum, el tòtem, en què s'ha acabat convertint -i no tan sols per llevar-se a primera hora de la matinada-, sinó un autèntic pota tendra pel que fa a ser un entrenador de primera. No cal ni dir que algú s'hi va tirar a la jugular titllant-lo, ho endevinen?, de calçasses cap avall. Que en el futbol algunes vegades, poques, es condemna i es penalitza el racisme, però el sexisme, mai dels mais.

Quatre anys després gairebé dia per dia, Jordi Alba, un jugador que fa poc ha fitxat pel Barça, se n'ha anat als Jocs Olímpics. No m'aturaré a argumentar que la manera millor d'encetar una relació íntima com és la d'entrenador i jugador potser no sigui prohibint al jugador el que més il.lusió li fa, no, simplement diré el que ha passat: com en una eterna moviola veus assenyadíssimes s'han tornat a alçar per repetir fil per randa els mateixos arguments: que quin desficaci, que quin despropòsit, que quina bestiesa deixar-li anar, que qui paga, mana, amb un oblit absolut i un xic alarmant de la bondat i l'encert de la decisió que es va prendre fa quatre anys, exactamente la mateixa d'ara, però ara un cop comprovats amb escreix els resultats extraordinaris que va donar.

Paul Krugman ha publicat un llibre sobre la crisi en què sovint intercala fragments d'altres llibres o articles --crisi que aquí algú, amb gran sentit de les economies, va batejar, entre d'altres expressions, amb gairebé un poètic oxímoron com és «desacceleració accelerada» o també com a «desacceleració transitòria», d'intensitat variable, això sí. La gràcia rau en el fet que l'economista no diu fins després que l'has llegit que tal o tal text és de fa un segle, de fa setanta anys, trenta-cinc... No cal ni dir que s'adeqüen milimètricament al que està passant ara amb l'economia i la política. Es veu que a qui li correspon, o no ho ha llegit, o s'entesta a repetir errors vés a saber per què o s'encaparra en un determinat partit pres. I així ens va.

M'agradaria tenir un cèntim per cada persona que quan era adolescent va haver de sentir-se a dir per part d'algú més gran, «mira que parles malament, sembla mentida quina manera de parlar el jovent...» i anys després ha reproduït la situació però ara des de l'altra posició.

M'agradaria tenir un euro per cada persona que en un moment donat va afirmar que no diria mai la paraula «professorat» perquè era molt lletja --o molt freda, vés a saber-- i no tan sols la va acabar dient sinó que temps després va dir que no usaria mai, posem per cas, «gerenta» i ara la diu amb tota naturalitat.

Aquest article també està disponible en castellà.