BLOGS

Llegir per no plorar. 'La importancia de no entenderlo todo', de Grace Paley

30/01/2017 07:17 CET | Actualizado 30/01/2017 11:39 CET

2017-01-27-1485519183-2290930-TRUMPWASHINGTONWOMENDEMONSTRATION_original3.jpg

Foto: Reuters.

Aquest article també està disponible en castellà

No hi ha un pla més bo en temps de tribulació com els que vivim que llegir Grace Paley (1922-2007). Tant ella com la seva obra són la millor encarnació d'una Amèrica del nord eminentment cosmopolita i culta, regada i composta per gent d'arreu del món. En efecte, Paley és un òptim plançó d'una extensa família immigrant judeo-russa exiliada als EUA.

Finalista del National Book Award i del Premi Pulitzer, és autora de tres magnífics llibres de contes recollits a Cuentos completos (traduïts el 2005, no sé amb quanta glòria o pena van passar) i del recull d'assajos La importancia de no entenderlo todo (2016). Dues cares de les mil facetes d'una autora que, amb una escriptura de tècnica elaboradíssima i condensada, plena de salts inesperats, teixeix creació, vida quotidiana, art, quefer de les dones, relacions entre els sexes, lèxics familiars, política, intercanvis mare-descendència i descripcions d'entorns habitualment urbans, al cap i a la fi és filla del Bronx. Una literatura que no per crua i realista està exempta de compassió i esperança; no per casualitat la seva àlter ego literària --amiga íntima, en deia ella-- es diu Faith Darwin.

Activista i feminista, va ser empresonada diverses vegades acusada de desobediència civil. Llibres i vida sargeixen amb més d'una puntada aquesta línia roja, obrera, feminista, antisegregacionista, pacifista, activista que recorre de dalt abaix els EUA i que sovint oblidem. Paley, els seus escrits, poden fer que entenguem el país una mica millor (i, per tant, pot ajudar també a reconciliar-nos-hi). Així el defineix en un article.

Estados Unidos [...] es un país rico, poderoso, algo retrógrado, secretamente pobre, racista, democrático, tan grande que resulta incómodo, cascarrabias y también honrado.

Meravella veure que ja l'any 1991, arran de la guerra del Golf --una guerra, no ho oblidem, a la qual s'oposaven un 73% d'estatunidenques per només un 50% d'estatunidencs--, sabia que mirar la televisió no vol dir estar millor informada (què no diria ara del valor i ús de les xarxes, què no donaria jo per llegir-ne l'anàlisi que en faria).

Otro informe sobre televisión [...] revelaba que existía una correlación entre el conocimiento (la información) y la oposición a la guerra. Se dividía a los telespectadores en tres grupos. Cuanto más veía una persona la televisión, menos sabía. Los que veían la televisión poco no estaban bien informados, pero sí mucho mejor que los demás.

Quan és aparentment autobiogràfica i personal, esbossa irònicament comportaments generals com punys. Ja sigui sobre l'amor i la importància dels models.

Mi madre era una mujer de una bondad poco frecuente. Quería a mi padre, al que todos consideraban un hombre difícil. Este amor me volvió muy romántica. En cuanto pude (alrededor de los trece años) empece a buscar, y con éxito, hombres difíciles también para mí.

Ja sigui sobre la sempre difícil maternitat.

Cerca ya de casa, crucé corriendo nuestro parque, donde había llevado a tomar el aire a mis hijos las tardes de los fines de semana al acabar el verano. Paré en la zona de juegos del nordeste, donde encontré a una docena de madres jóvenes que cuidaban inteligentemente de sus pequeños. Para prepararlas, sin querer herirlas, dije: De aquí a quince años, vosotras, chicas, estaréis como yo, os habréis equivocado en todo.

Tornem, però, a tribulacions i desastres. Les concentracions pels drets humans que han emprès les dones d'arreu del món arran de l'ascensió al poder de Donald Trump (en efecte, com a bon president republicà s'ha afanyat a tallar els fons per a la planificació familiar i el dret al propi cos), hauran trobat a faltar --especialment les de Nova York-- la seva presència íntegra, despentinada i ben lliure, sempre a punt, ja fos per oposar-se, en temps dificilíssims, a la guerra del Vietnam o a una planta nuclear, ja fos per exigir condicions de vida dignes, millorar les escoles, fer més amable la vida de barri aconseguint, per exemple, que Washington Square Park no fos creuat per una autopista i salvar-lo així de la destrucció.

Conscient de la feina que se'ns gira, hauria desfilat amb els centenars de milers de germanes, ties, mares, filles, àvies, amigues, nétes, de les dones humils i lluitadores, cadascuna a la seva manera, que Paley retrata lúcidament. S'hauria manifestat amb els centenars de milers de dones que fartes fins a la gorra de poder ser agafades, simbòlicament o literalment, per la xona, amb enginy i alegria es van plantificar una gorra rosa al cap, per si algú vol agafar-les, i van tenyir carrers, places, ponts, de tots els colors del rosa (el que són les coses, un color considerat masculí no fa tant als EUA atès que és un color «fort»).

Alguns homes tímidament, gairebé vergonyosament, les hi van acompanyar. Paley, en una entrevista relliga sòbriament amb dues frases literatura i androcentrisme; i a més de resumir perfectament aquest biaix, ensenya un fecund camí als homes.

Des de sempre les dones han comprat llibres escrits per homes, i es van adonar que no anaven sobre elles, oi? De tota manera, ho segueixen fent amb gran interès perquè és com llegir sobre un altre país. Ara bé, els homes mai han correspost la cortesia.