Huffpost Spain
Eulàlia Lledó Cunill Headshot

Paraules clau

Publicado: Actualizado:
Print Article

Indissolubilitat

L'article segon de la Constitució espanyola diu: «La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l'autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i la solidaritat entre totes elles.»

La redacció és nítida i transparent: reconeix o delata la fragilitat de la unitat que canta, sinó, per quins set sous els pares de la pàtria (sí, sembla mentida mirat amb ulls d'avui, però el cert és que la pobra no va tenir cap mare) s'haurien vist obligats a avantposar l'adjectiu «indissoluble» a «unitat»? I per si no en teníem prou, una mica més avall, hem vist que la redacció d'aquest mateix article afegeix un altre adjectiu molt paregut, «indivisible», que fa dubtar de la pretesa amplitud i fortalesa de la nació com a pàtria comuna de tothom.

Qualsevol persona que hagi pujat a un avió o hagi assistit a un concert haurà sentit dir allò que «els mòbils han d'estar completament apagats». L'adverbi «completament» no fa més que posar de manifest l'actitud baliga-balaga i diletant que té part del passatge o del públic respecte a l'ordre d'apagar-los.

Constitució

Des de ja fa un temps, en els interconnectats mons de la política pàtria i dels mitjans de comunicació quan a algú no li agrada el que diu, el que pensa, el que vol, una altra formació, una altra política o polític, alguna institució, algun sector de la societat, etc., enarbora la Constitució com si d'una arma es tractés per intentar segar qualsevol anhel, per provar de matar tot desig que vagi en contra dels seus interessos. Fins i tot ho practica gent que quan es va fer la Constitució hi va estar aferrissadament en contra (potser perquè no era prou unionista).

Semblen oblidar dos detalls. El primer és la capacitat i possibilitat que té qualsevol constitució de ser canviada, si no, que li preguntin, per exemple, a l'alemanya. El segon és l'enorme facilitat amb què la gent que ara la presenta com a inamovible ha modificat aquesta mateixa constitució sobre la qual ens havia venut la idea que canviar-la era més complicat que fer l'obra de la Seu o que acabar la Sagrada Família. L'estiu del 2011, van canviar-ne l'article 135 --un article no pas menor-- quan els va convenir, amb agostedat i amb una celeritat insòlita. (Ja sé que pot semblar agafat pels pèls, però a mi em recorda aquella gent, santa innocència, que creu que un diccionari no pot canviar.)

La mateixa gent que esgrimeix la Constitució, sol acompanyar aquesta, diguem-ne, argumentació, amb l'amenaça de tot el pes de la llei. No s'ha de tenir gaire memòria, la dictadura franquista n'és plena d'exemples, de com la gent cometia il.legalitats que ara són simplement elementals llibertats.

Prioritat

Un dels arguments més suats, antics i de manual que hi ha quan algú no vol fer o no vol tenir en compte alguna cosa és desautoritzar-la al.legant que no és prioritària, amb la qual cosa, a més, covardament, evita plantar cara, és a dir, argumentar-hi en contra. De vegades, es complementa la prioritat amb la paraula «important».

Les dones sabem perfectament el pa que s'hi dóna quan sentim aquest argument; tenim experiència a veure tal o qual demanda postergada una i altra vegada. N'hi ha un bell exemple, si no m'equivoco, a la pel.lícula La sal de la tierra, on s'argüeix per menystenir les reivindicacions que les dones hi plantegen. A l'anterior legislatura es va fer servir una vegada i una altra per mantenir vigent durant anys una llei d'interrupció voluntària de l'embaràs insatisfactòria; va passar i passa amb el dret a vot en molts països; la major part de revolucions aparquen les reivindicacions femenines per un endemà que no acaba d'arribar mai. Per acabar d'arrodonir l'excusa de la poca prioritat, de vegades s'hi afegeix que al carrer no hi ha cap demanda de canvi (de la llei o del que sigui), que no hi ha cap clamor social. Curiosament, a la gent que ara no li cauen de la boca les paraules indissolubilitat, constitució o prioritat, s'ha oblidat del pes que puguin tenir clamors o demandes massives.

Algaravia

Mariano Rajoy, en un exercici d'imprudència, vint-i-quatre hores abans que arrenqués la manifestació independentista de l'11 de setembre, va gosar titllar-la d'«algaravia» (en català, atès que té el mateix significat, en diem «guirigall»; «algaravia» és una paraula força més tècnica).

Si mirem el diccionari normatiu veurem que guirigall vol dir: «Confusió de molts que parlen alhora». Menys concís, el de la Real Academia en diu entre d'altres coses: «3. Gritería confusa de varias personas que hablan a un tiempo. 4. Manera de hablar atropelladamente y pronunciando mal las palabras. 5. Enredo, maraña». Per cert, en això de l'«enredo» hi va reincidir. No es pot pas dir que l'encertés.

Es veu que va tenir una visió tan poc premonitòria com la que el 2002, quan era vicepresident, és a dir, quan tenia també una gran responsabilitat política, li va fer batejar una marea negra com a «filets de plastilina» i quedar-se tan fresc. Mariano Rajoy, que té una gran tendència a utilitzar expressions, al meu entendre del segle xix, irritants i força vegades discriminatòries, ja sigui quan apel.la a «todos los hombres de bien de este país», ja sigui quan proclama que farà «una política económica como Dios manda» o quan s'ufana que ell sí que és un polític amb «sentido común», hauria de vigilar que alguna d'aquesta mena de frases que diu amb tan gran satisfacció no se li converteixi algun dia en un Waterloo.

Aquest article també està disponible en castellà.