Huffpost Spain
Eulàlia Lledó Cunill Headshot

Per terra, mar i aire

Publicado: Actualizado:

Aquest article també està disponible en castellà.

No pot ser casualitat que hagin coincidit els sismes de les terres de l'Ebre amb l'estrena de la pel.lícula Gravity (2013). En el primer cas, la desgràcia, la intervenció humana, ha estat subterrània. Sense vergonya, de manera tan iniqua com abjecte, la companyia Castor (per cert, la premsa s'ha preocupat d'informar a qui pertany, qui en té la major part de la participació?) ha provocat el reguitzell de terratrèmols sense cap respecte per a la vida humana, ni per a la seguretat i la dignitat d'una població que veu que la seva terra només és vista i tinguda en compte per malmetre-la i aprofitar-se'n; per citar només un detall, el deliri recurrent del transvasament de l'Ebre, és a dir, en un delta que està en regressió, cosa que n'invalida fins i tot la discussió: és acabar de matar-lo.

En el segon cas, en Gravity, a través de les peripècies de la doctora Ryan Stone interpretada per una incombustible i insubmergible Sandra Bullock, molt ben secundada per un entranyable George Clooney que no para d'explicar batalletes, s'explica el desvergonyiment amb què alguns governs omplen de ferralla, pol.lució i brutícia aquest cel que des d'aquí baix sembla tan blau i tan net, sense calcular-ne cap conseqüència, sense tenir en compte que el cel no és seu. Amb total oblit que un dia ens pot caure a sobre. Dues catàstrofe paral.leles no naturals sinó induïdes.

El que ha anat passant després posa la pell de gallina encara més que els mateixos terratrèmols. El que n'hem anat sabent, esgarrifa. N'apunto alguns detalls.

Força anys abans de concedir el permís per omplir el dipòsit, el Govern central va desestimar la petició de la Generalitat de fer un informe sísmic; que no fos preceptiu no vol pas dir que no fos necessari com s'ha pogut comprovar. Malgrat que el Govern central el 2007 va validar el projecte --avalat per l'Institut Geològic i Miner d'Espanya--, l'Observatori de l'Ebre dos anys abans, havia alertat ja del perill sísmic. La petrolera Shell, que no es caracteritza, com és ben sabut, per formar part de l'ala radical de l'ecologisme ni té cap connexió amb les Germanetes de la caritat, havia advertit ja també del risc sísmic si s'explotava el magatzem de gas. També cap al 2007 es van repartir a la zona octavetes d'una plataforma que alertava del perill que suposava el projecte Castor; els fets han confirmat que un cop més no es tractava d'esgarriacries que s'oposen al progrés i a la riquesa simplement per fastiguejar i molestar. (Em sona que en temps del tripartit es va parlar del projecte al Parlament de Catalunya però que es va desestimar per perillós.)

Això no és res, però, davant de les reaccions i declaracions de la gent que suposadament ha de vetllar pel benestar de la població. En mans de qui estem? El ministre Soria, a qui, en una compareixença, la pell no li arribava a la camisa, i no m'estranya, va dir literalment: «Parece ser que hay relación entre la inyección de gas y los seísmos». El Govern espanyol, literalment també, va manifestar que «el més probable» és que els sismes decaiguin en intensitat i freqüència. Notem els «parece» i «el més probable». En la mateixa notícia s'informava que l'Institut Geològic Nacional no veia cap irregularitat en el fet que la declaració d'impacte ambiental del 2009 no inclogués l'apartat sísmic. Els mateixos dies un article d'expressiu títol: «¿Una nueva ley más ágil o menos garantista?» avisava de la màniga ampla del Govern central en una nova norma sobre el medi ambient. (En un altre ordre de coses: moltes de les notícies sobre la qüestió del diari El País es troben curiosament a la secció Societat i no a Política, per exemple)

Què feia mentrestant el campió del sentit comú, el que té a gala fer les coses com Déu mana? Doncs l'endemà que se sabés que a Fukushima la companyia Tepco havia localitzat per primer cop una filtració d'aigua, l'endemà que s'informés que la radiació havia assolit un nou màxim i que la central vessava unes tres-centes tones diàries d'aigua radioactiva al Pacífic, Mariano Rajoy es passejava com ànima en pena per la ciutat de Fukushima i declarava que «els temors sobre Fukushima són infundats». Tafoll!, quina mostra més nítida de sentit comú! Esfereïdor.

I la gota que hauria de fer vessar el got: el Tribunal suprem ha determinat que el Govern central ha d'indemnitzar l'empresa Castor si es paralitza l'explotació (paraula transparent) del dipòsit.