BLOGS

Potser Peníscola

24/08/2017 07:12 CEST | Actualizado 24/08/2017 11:49 CEST

Cover/Getty Images

Aquest article també està disponible en castellà

A partir de les set, quarts de vuit del matí, com un sol home, carregats amb quilos d'impedimenta i malgrat la dificultat d'avançar per la flonja sorra, es desplacen en batallons cap a la línia de la costa. Van a prendre-hi posicions, a lluitar estrènuament per la possessió del territori deixant-hi, si cal, l'última gota de sang, a plantar batalla per cada pam de sorra d'una platja en la qual temps era temps havia campat —marcial i viril— el Cid.

Algun avança en ziga-zaga, en solitari, olorant quina pot ser aquell dia la millor posició, d'altres, especialment els bascos, hàbilment comandats per un d'ells, es llancen sobre una extensa llenca de terreny i fins que no l'han assegurada a base de marcar el territori, a còpia de col.locar-hi para-sols (el més invasius els deixen ja oberts), cadires plegables, tovalloles, no la deixen de petja.

Tant els que opten per una distribució fèrriament quadriculada: tots els estris en perfecta i simètrica disposició, com els que prefereixen una disposició més informal i casual estudien al mil.límetre la distància que han de deixar entre cadira i cadira, entre tovallola i tovallola, amb vista a trobar l'equilibri perfecte entre la màxima i òptima ocupació de territori, sense deixar de tenir sempre ben present, però, que no s'hi pot deixar cap escletxeta, per petita i mínima que sigui, susceptible de ser ocupada per una estora o un para-sol enemic que podria instal.lar-s'hi en una ràpida incursió en forma de guerrilla aprofitant, per exemple, l'abaltiment de mig matí.

El més difícil de calcular sembla que és la distància justa entre la base d'operacions i el mar: prou lluny perquè no es mullin les tovalloles i deixant un camí perquè la gent pugui passejar, però prou arran perquè ningú gosi plantificar-hi cadira o para-sol entre el seu territori i el fi serrellet morent de les onades. Cap a les quarts d'onze, però, sempre hi ha un venedor ambulant o altre, una pentinadora, que aconsegueix muntar la paradeta entremig.

A mig matí, les agrupacions territorials (algunes són ben tribals) ja són de quaranta en fondo. De fet, l'ocupació del territori segueix estrictament la mateixa tècnica i prioritats que les construccions de ciment; és a dir, que els hotels i blocs d'apartaments que ocupen tota la franja de costa que va de Peníscola a Benicarló; o de qualsevol altre indret de la costa.

Una de les operacions més vistoses de l'epopeia matinera és clavar el para-sol: recorda lleugerament la manera de plantar la bandera ianqui a la platja d'Iwo Jima. Les massatgistes xineses contribueixen a donar una certa consistència i textura oriental al paisatge.

Pel que fa a aquesta operació, els escamots van armats de les novetats més sofisticades, hi destaquen els penjadors de ganxos per instal.lar al para-sol i penjar-hi qui sap lo, o els tornavisos de sorra per plantar aquests mateixos para-sols amb contundència i seguretat, a més de mètode.

Un cop acabades aquestes maniobres, ho diré de la manera més concisa i brutal, els homes es posen a jeure fins l'endemà.

Al pic del migdia, entre una i quatre aproximadament, les posicions queden desateses atès que les tropes, especialment les que tenen destacament infantil (que són la major part) necessiten restaurar forces i, acabats els queviures que han portat, se'n van a menjar i beure; potser a fer la migdiada, tot deixant una estesa caòtica de cubells i pales, de pilotes i cremes solars darrere seu. Una treva tàcita garanteix la pau de la platja.

A aquella hora és impossible plantejar-se netejar-se els peus de sorra a les aixetes disposades per a tal fi per l'ajuntament, o dutxar-se. Les passarel.les de fusta d'anar a la platja (o tornar-hi) retrunyen al pas de divisions i falanges en franca retirada estratègica.

A l'hora més dolça, cap a quarts de vuit, quan els edificis allarguen tota l'amplitud de la seva ombra per la platja, exèrcits aparentment retuts, vençuts, estabornits de sol, anestesiats pel constant brogit del mar, abandonen les posicions.

És un miratge: l'endemà de bon matí, incessants, com les onades, hi tornaran amb renovellades forces.