Que Clinton no es clavi una trompada

Aquest article també està disponible en castellà

Sobta i entristeix però les coses són així: en ple segle xxi el camí perquè als EUA governi una presidenta està sembrat de mines.

Fa molts, molts anys, amb motiu d'uns Jocs Olímpics --em sembla que eren els de Seül--, un parent meu entusiasta partidari dels EUA i ferm detractor de la Unió Soviètica va deixar la concurrència bocabadada quan va afirmar que esperava que Rússia guanyés la medalla d'or de bàsquet. Quan se li va preguntar que per què, va dir que així almenys guanyarien «els blancs» (en referència als jugadors); és a dir, «els russos» barrarien el pas «als negres».

En les profunditats abismals de la ideologia, doncs, hi rau encara una mena de derelicte ideològic, que a l'hora de la veritat, potentíssim, aflora. Només això explica que una persona que lloava el sistema de vida ianqui tothora, hi renunciés per anar a favor dels blancs --malgrat fossin comunistes-- en detriment dels negres --a pesar que eren ianquis--. Emergia del fons del fons de la personalitat com una qüestió més essencial, més primària; descarnada i atàvica.

Ho he recordat ara que a la convenció de Filadèlfia, Clinton acaba d'acceptar la candidatura per ser presidenta dels EUA després de guanyar les primàries.

Mires Clinton i mires Donald Trump, i sembla que no hi ha color. Que només hi hagi una candidata a la presidència. Sobretot vist des d'aquí: la distància i el desconeixement empetiteixen i lleven importància a les mancances, errors, etc. de Clinton. És alarmant, però, saber que els actes que ha contraprogramat Trump durant la convenció demòcrata han tingut més audiència que la convenció i que les enquestes electorals no vaticinen pas el triomf de Clinton.

Malgrat totes les malvestats que Trump fa dia sí, dia també. Per molt que parli d'odi, d'exclusió, de suprematisme mascle i blanc, d'erigir murs i barreres. Per moltes línies vermelles que trepitgi. Acaba d'insultar una mare i un pare que van perdre un fill, un soldat nord-americà musulmà caigut al front de l'Iraq, un patriota, com van explicar a la convenció i als mitjans de comunicació pare i mare.

En canvi, a Clinton se l'examina amb una lupa de molts augments: que si és «massa» racional, que si és freda, que si és ambiciosa (¿que potser Trump no ho és?). Inclús que és poc humana. ¿S'imaginen el que en dirien si no fos racional i freda; si fos intuïtiva, irracional i emotiva? Si fins i tot se li va exigir que demostrés que sabia fer galetes...

Ja pot fer Trump potineries de l'alçada d'un campanar que té barra lliure. Les línies vermelles l'exciten tant com al seu electorat. A pesar de les vaguetats del seu programa pel que fa a política exterior, no es cansa de demanar a Putin --cap d'una potència estrangera i en certa manera enemiga-- que actuï contra Clinton; se suposa que ho hauria de fer entre sessió de fotoshop i lluïment de bíceps i pectorals. Una deslleialtat, una traïció, que no es toleraria al Partit Demòcrata. (En coneixem els topants: si un tímid i vergonyant PSOE es reuneix amb sobiranistes o independentistes la dreta vocifera que es trenca Espanya, que és una traïció a la pàtria. Si ho fa el PP, és per pur sentit d'estat o altura de mires; sigui el que sigui això.)

L'admiració de Trump per Putin frega la idolatria; hi està a favor fins i tot pel que fa a la invasió d'Ucraïna. No és estrany, Putin és un energumen de tal categoria que quan va saber que Moshe Katzav, president d'Israel, havia violat i assetjat diverses dones va exclamar admirat que Katzav era «un tros d'home» i que tots els homes de Rússia l'envejaven. S'han trobat la gana i la fam.

El més desesperant és que per molt misogin, brutal i insultant que es mostri Trump, el nombre de votants no recula sinó que augmenta.

¿Quants homes, quantes dones, votaran Trump malgrat l'evident desficaci del seu pensament i l'aberració de les propostes en què basaria el govern del país, a pesar de la seva fosca trajectòria professional, caigui qui caigui, peti qui peti, per tal de votar un home, per tal de no votar una dona?