Yo nací libre, y para poder vivir libre, escogí la soledad de los campos

Yo nací libre, y para poder vivir libre, escogí la soledad de los campos

Si bé és cert que Cervantes implícitament no dota de la mateixa llibertat a tots els éssers humans, també és ben cert que, amb la personalitat i lliure albir que infon a algunes de les protagonistes de la seva obra i amb defenses a ultrança com aquesta, va fer les dones més lliures i va insinuar camins de llibertat de l'avenir.

5c8b76302400006d054d8aa0

Foto: ISTOCK

Aquest article també està disponible en castellà

Miguel de Cervantes, en un dels primers capítols del Don Quixot, fa exclamar al seu cavaller errant que el Tirant lo Blanc, del valencià Joanot Martorell, és «un tesoro de contento y una mina de pasatiempos». Paraules que es poden aplicar amb estricta justícia a Cervantes i a la seva obra.

És una guia segura en molts aspectes. Quan em dedicava a passar el temps seleccionant els exemples amb presència femenina del diccionari de la Real Academia, un de l'entrada escapar deia: «Se me ha escapado un punto de la media». Semblava indubtablement protagonitzat per una dona. Un trosset deliciós, però, de la segona part del Don Quixot ho fa dubtar.

«Cerró tras sí la puerta, y a la luz de dos velas de cera se desnudó, y al descalzarse, ¡oh desgracia indigna de tal persona!, se le soltaron, no suspiros ni otra cosa que desacreditasen la limpieza de su policía, sino hasta dos docenas de puntos de una media, que quedó hecha celosía. Afligióse en estremo el buen señor, y diera él por tener allí un adarme de seda verde una onza de plata (digo seda verde porque las medias eran verdes).»

Bonic detall l'acotació en primera persona del parèntesis final. Cervantes l'aprofita més endavant per assenyalar que no hi ha misèria més gran per a un gentilhome, per a un «hidalgo», que haver-se de sargir les mitges amb seda d'un altre color.

Un altre motiu d'acontentament és resseguir el que el Quixot pensa de la llibertat. En aquest cèlebre i molt citat fragment, en parla, concretament de la llibertat masculina.

«--La libertad, Sancho, es uno de los más preciosos dones que a los hombres dieron los cielos; con ella no pueden igualarse los tesoros que encierra la tierra ni el mar encubre; por la libertad así como por la honra se puede y debe aventurar la vida, y, por el contrario, el cautiverio es el mayor mal que puede venir a los hombres.»

Llibertat masculina, deia, no tan sols perquè la cita es clogui amb la paraula «hombres», sinó perquè quan parla de la llibertat de les dones ho fa en altres termes i el Don Quixot és una mina de personatges femenins activíssims, plens de desig i amb criteri propi. Pensem, segons la descriu Sancho, en la personalitat real d'Aldonza Lorenzo, ben allunyada del fantasma idealitzat de Dulcinea amb què el Quixot delira, o en personatges com Dorotea o Luscinda.

Anem, per exemple, al tresor dels capítols centrats en la pastora Marcela i en el suïcidi ple d'aparell del rebutjat pretendent Grisóstomo. En efecte, mentre, com don Quixot diu a Sancho, la llibertat per als homes pot concretar-se a aventurar la vida o esquivar la presó, per a Marcela, la llibertat consisteix a renunciar al casori i a escollir un ofici per viure. Aquests dos dons, aliens a la llibertat i a la condició masculines, es configuren com a requisits imprescindibles perquè una dona pugui ser lliure. Així ho explica la mateixa Marcela.

«Yo nací libre, y para poder vivir libre escogí la soledad de los campos. Los árboles destas montañas son mi compañía, las claras aguas destos arroyos mis espejos; con los árboles y con las aguas comunico mis pensamientos y hermosura.»

En un altre fragment proclama que no és obligatori correspondre un amor o un desig simplement perquè ve d'un home. Paraules emparentades amb el to i l'estil de les exemplars i amoroses novel.les de María de Zayas (Madrid, 1590-¿1661?).

«Yo conozco, con el natural entendimiento que Dios me ha dado, que todo lo hermoso es amable; mas no alcanzo que, por razón de ser amado, esté obligado lo que es amado por hermoso a amar a quien le ama.»

També podria ser de María de Zayas (o de sor Juana Inés de la Cruz) aquest irònic, lúcid i ple de lògica i de gràcia fragment.

«El que me llama fiera y basilisco, déjeme como cosa perjudicial y mala; el que me llama ingrata, no me sirva; el que desconocida, no me conozca; quien cruel, no me siga; que esta fiera, este basilisco, esta ingrata, esta cruel y esta desconocida ni los buscará, servirá, conocerá ni seguirá en ninguna manera.»

Marcela més avall reitera que la seva condició lliure es basa en el dret a triar les seves relacions o a treballar.

«Yo, como sabéis, tengo riquezas propias y no codicio las ajenas; tengo libre condición y no gusto de sujetarme: ni quiero ni aborrezco a nadie. No engaño a éste ni solicito aquél, ni burlo con uno ni me entretengo con el otro. La conversación honesta de las zagalas destas aldeas y el cuidado de mis cabras me entretiene.»

Paraules que inflamen la defensa amb què fa don Quixot tanca l'episodi.

«--Ninguna persona, de cualquier estado y condición que sea, se atreva a seguir a la hermosa Marcela, so pena de caer en la furiosa indignación mía. Ella ha mostrado con claras y suficientes razones la poca o ninguna culpa que ha tenido en la muerte de Grisóstomo.»

I si bé és cert que Cervantes implícitament no dota de la mateixa llibertat a tots els éssers humans, també és ben cert que, amb la personalitat i lliure albir que infon a algunes de les protagonistes de la seva obra i amb defenses a ultrança com aquesta, va fer les dones més lliures i va insinuar camins de llibertat de l'avenir.