BLOGS

Carta des d'Estremera: "Que s'accepti el resultat. Sense cops de porra, si us plau"

Oriol Junqueras escriu per a 'El HuffPost' des de la presó madrilenya: "Mai no m'he amagat i continuo donant la cara".

18/12/2017 17:35 CET | Actualizado 18/12/2017 17:39 CET
AFP/GETTY IMAGES

Aquest article també está disponible en castellà

Els dies passen lentament a la presó. I la noció del temps es perd entre les parets que t'aïllen i les portes de ferro que s'obren i es tanquen cada dia, a la mateixa hora. Solen dir que l'ésser humà s'adapta a tot. Potser haurien de dir que s'acomoda a tot, atès que, tal vegada, la millor manera de suportar la reclusió rere els barrots sigui mantenir-se ocupat i procurar de no topar de morros contra uns murs gruixuts de formigó.

Al lloc on em trobo hi ha gent de tota mena, alguns amb llargues condemnes. Hi ha bones persones i d'altres que van deixar de ser-ho. Hi ha gent condemnada per delictes de tota mena. Però val a dir que no hi ha ningú que tingui res a veure amb la indústria de la corrupció d'alguns partits polítics. Li vaig preguntar a Mariano Rajoy, en una carta que va poder llegir Joan Tardà al Congrés, on són els centenars d'imputats o condemnats del PP per corrupció. La callada per resposta.

Sempre m'he comportat amb rectitud, no he deixat de pagar ni una multa de trànsit. Però sóc a la presó, sense judici, malgrat que mai no he defugit donar la cara.

Sóc pare de família, m'estimo els meus fills i la meva dona, m'estimo els meus amics, sempre m'he comportat amb rectitud, no he deixat de pagar ni una multa de trànsit, mai no he agredit ningú, sóc professor universitari per vocació i presideixo un partit amb 86 anys d'història i sense taca de corrupció. Però sóc a la presó, sense judici, malgrat que mai no he defugit donar la cara. Mai no m'he amagat i continuo donant la cara en la mesura que la permanència a la presó, i el seu règim, m'ho permeten.

Sóc en una presó, molt lluny del meu domicili, igual que Quim Forn, Jordi Cuixart i Jordi Sánchez. Demanem el trasllat a una presó de Catalunya, perquè és un dret. Això, almenys, facilita les coses a les famílies. No canvia per res la nostra situació de presó i evita un càstig més gran a les famílies. Em pregunto, a la vista dels fets, si tota aquesta situació no denota una voluntat de càstig i si no hi ha implícita una condemna.

EFE

Insisteixo a parlar de valors amb els meus adversaris polítics. Per exemple, en cap cas la violència és la millor manera de tractar la gent, gent que es manifesta pacíficament. I tampoc no és aquesta la millor manera de solucionar res, a cops, per molt que aquests cops els justifiqui el govern espanyol dient que actua en nom de la llei. Imposar la llei a cop de porra sembla la recepta preferida del PP i els seus aliats per abordar la relació amb moltíssims ciutadans de Catalunya. Com diu aquella vella dita, la letra con sangre entra. Insisteixo també en el diàleg. Però sembla que l'únic diàleg possible és entre el PSOE i el PP o amb la dreta del PP. Perquè, tot i que el PP és una dreta d'antiga soca, després hi ha els qui se situen encara més a la seva dreta, amb una inclinació a la regressió democràtica cada dia més acusada. I sembla que en l'única cosa que estan en desacord és en el grau de bel·ligerància amb què cal tractar-nos. Fa uns dies, el candidat del PSC es va atrevir a parlar d'un possible indult, donant per feta una condemna. Immediatament se li van tirar al coll i el PSOE el va obligar a rectificar. I va rectificar, és clar. Trist epitafi per a tots els qui desitjarien estrènyer complicitats en lloc de fer més grans les discrepàncies.

Que s'accepti el resultat, que es respecti i s'implementi de mutu acord. Sense cops de porra, si us plau.

Ens trobem a les portes d'unes eleccions el proper 21 de desembre. Aquell dia tornarem a votar, per bé que és una obvietat que no hi concorrem en igualtat de condicions. Encara que sembli mentida, és oportú insistir en el compromís previ de tots d'acceptar el resultat. I això no està passant. No hi ha una acceptació de bona fe si s'acompanya d'amenaces. O si només és una acceptació formal però no real. Per això reitero que s'accepti el resultat, que es respecti i s'implementi de mutu acord. Sense cops de porra, si us plau. Sigui quin sigui el resultat. I demano, també, encaridament, que no es permetin ni un dia més les agressions de l'extrema dreta, totes elles impunes malgrat els múltiples testimonis gràfics.

Sempre serà molt millor resoldre les diferències dialogant, amb respecte i reconeixement mutu, amb els vots, que a cops de porra. Almenys així ho he cregut jo sempre. M'agradaria que tothom ho veiés així. Cal sembrar la concòrdia i desterrar les paraules gruixudes. En això rau un valor de convivència universal que no em sembla menor. Perquè al final es tracta de viure i conviure, de progrés econòmic i social i, quan algú recorre a la violència per imposar les seves tesis, colpeja les bases d'aquesta convivència i d'una prosperitat que, malgrat tot, continua donant els seus fruits ―amb dades econòmiques molt positives els dos darrers anys― gràcies a l'esforç d'una societat catalana que segueix fent gala d'un esperit emprenedor encomiable.

Este blog fue publicado originalmente en español y ha sido traducido al catalán por Ignasi Vancells Mora