BLOGS
28/07/2019 12:33 CEST | Actualizado 03/08/2019 21:59 CEST

Arran de l’espectacle tristíssim, delirant, desmoralitzador, indignant de la no investidura

Sergio Perez / Reuters
Un moment del debat d’investidura.

Aquest article també està disponible en castellà.

 

Actualment es pot veure al CCCB FEMINISMES! Aplega dues exposicions, «L’Avantguarda Feminista dels anys 70. Obres de la VERBUND COLLECTION, Viena» i «Coreografies del gènere», pensades per establir ponts entre el feminisme radical dels anys setanta i els feminismes actuals. Procurin no perdre-se-la. 

Hi ha exposada obra de Valie Export (Linz, 1940). El 1969, aquesta artista va dur a terme una de les seves performances més trencadores. Vestida amb una camisa negra, uns texans oberts per l’entrecuix que li deixaven al descobert tot el cony, una metralladora penjada a l’espatlla i els cabells esborrifats, va entrar en una sala de cinema porno de Munic i es va dirigir al públic dient-los que allà tenien uns genitals femenins i que podien fer-ne el que volguessin. Segons explica ella mateixa:

Vaig passar de fila en fila, lentament, mirant-los a la cara. No em movia de manera sensual. [...] Tenia por i no tenia ni idea del que podien fer. A mesura que anava baixant per la platea, les persones que ocupaven les files anteriors s’aixecaven i sortien del cinema. Fora del context de la pel·lícula, els resultava totalment diferent establir una connexió amb aquest símbol eròtic. 

Segurament l’estrepitós fracàs del govern de coalició entre PSOE i UnidasPodemos es deu a múltiples causes però és evident que una de ben rellevant ha estat que els dos presumptes líders semblaven talment Valie Export passejant no per un cine sinó pel Congrés i els platós. La diferència és que el que en Valie Export era pura subversió, gosadia i desafiament, en Pedro Sánchez i Pablo Iglesias ha estat fal.locentrisme i patriarcat. ¡Quina pudor a testosterona!

N’és bona prova que quan un gest anava en direcció contrària, per exemple, el (femení) pas enrere d’Iglesias en la pretensió d’ocupar la vicepresidència, l’alleujament i l’esperança eren unànimes (el meu punt d’enunciació és la variada gent que no volia ni vol un govern d’extrema dreta); o quan Sánchez acceptava una petició o un repartiment on perdia alguna cosa. No han estat capaços de veure el que guanyaven perdent.

D’altra banda, ¿Sánchez no és conscient gràcies a qui ha estat president aquests mesos, qui li va fer guanyar la moció de censura?, ¿a Iglesias no el fa enrojolar esbombar unilateralment pretesos acords de coalició o rebaixes des del faristol del Congrés? Hi ha gent que no es por creure (però és així) que Esquerra Republicana, Compromís o Bildu hagin tingut més seny i allò que en diuen sentit d’Estat que aquests partits tan «centrals». 

I mirar a l’altra banda és esfereïdor. ¿Què ens espera al setembre o al novembre?

Què no dir de la parella Albert Rivera i Inés Arrimadas. ¡Quina sort que ja no sigui al Parlament! Ens hem tret un bon pes de sobre. Esperem que la nova candidata a la presidència de la Generalitat, Lorena Roldán, tingui una mica més de calma, capteniment i educació i no escupi sense parar i amb la mateixa ràbia i odi paraules com «golpistes», «banda», «botín»... José Zaragoza, diputat del PSC al Congrés —encara que tothom es pensa que ho és pel PSOE—, en una piulada va dir que Arrimadas confonia el Congrés amb el Parlament. No, no és el lloc, és ella (i Rivera). 

Hi ha gent que no es por creure (però és així) que Esquerra Republicana, Compromís o Bildu hagin tingut més seny i allò que en diuen sentit d’Estat que aquests partits tan «centrals».

Des de Barcelona era incomprensible la gara-gara i els alegrois que feien a Ciutadans fora de Catalunya fins i tot entre gent pretesament no de dretes. Que veiessin com una força moderada i regeneradora un partit que va néixer a la contra, atès que no proposava res sinó que intentava exclusivament destrossar la immersió lingüística. Que es pensessin que havia nascut per combatre l’independentisme (va sorgir el 2005 quan l’independentisme era minoritari). O per lluitar contra Jordi Pujol i el pujolisme (governava el tripartit o govern d’Entesa).

O què dir de la comunió entre PP i Vox, d’acord en tot, especialment en triturar brutalment llibertats i drets, en reprimir i sotmetre les dones. Dues forces que han emprès, per terra, mar i aire (en el PP ve de lluny, en Vox no perquè no existia), i amb l’inestimable ajuda de Ciutadans, una autèntica croada per buidar de contingut i de pressupost les lleis contra la violència masclista. A criminalitzar qui la combat i a qui hi educa en contra.

Descansi en pau. Justament quan escric aquestes línies, a Beniel (Múrcia), un home que tenia una ordre d’allunyament ha assassinat el seu fill per fotre, per ferir de mort, per anorrear la mare. Els drets dels pares maltractadors sembla que estiguin blindats. ¿Com pot ser que un maltractador tingui dret a veure la filla o el fill? Sens dubte entronca amb aquella vella idea que una cosa no té a veure amb una altra i que el maltractament d’una exparella, d’un exmarit, és un detall que no en qüestiona la totalitat. Lamentable i esborronador.

ESPACIO ECO