BLOGS
29/10/2019 07:20 CET | Actualizado 29/10/2019 12:22 CET

Céline Sciamma. Retrat en flames

Quin privilegi anar al cine i veure una pel.lícula que no tan sols regalima seny i sentiment, sinó que sacseja estèticament i commou fins al moll dels ossos.

.

Aquest article també està disponible en castellà.

 

Quin privilegi anar al cine i veure una pel.lícula que no tan sols regalima seny i sentiment per cada porus, a cada elegant enquadrament, a qualsevol línia del guió, sinó que sacseja estèticament i commou fins al moll dels ossos. Estic parlant de Retrato de una mujer en llamas (França, 2019) de Céline Sciamma, directora a qui vam conèixer per la magnífica Tomboy (França, 2011), però que ja anteriorment havia rodat un altre potent film, Naissance des pieuvres (França, 2007), que no s’ha estrenat aquí i que té alguna concomitància malgrat la distància geogràfica, temporal i argumental amb Retrato de una mujer en llamas.

Situada el 1770 a la Bretanya, Marianne (Noémie Merlant) és una pintora contractada per realitzar el retrat d’esposalles d’Héloïse (Adéle Haenel). Una jove a qui acaben de treure del convent (espai on podia llegir, cantar i escoltar música) perquè sa germana ha mort coses com aquestes passaven aquí no fan tant de temps). Héloïse rebutja un destí que passa pel matrimoni i es nega a posar, per la qual cosa Marianne s’ha de fer passar per dama de companyia i ha de treballar en secret. 

Intel.ligència i passió

Segons com es podria dir que és una pel.lícula rara atès que hi passen coses poc habituals tot i ser ben presents i normals al món. Les protagonistes són extremament intel.ligents concentrades, més que entotsolades; mostren criteri i decisió (només cal veure a què està disposada Marianne per salvar els estris de pintar o com Héloïse tempta la mar); plantegen sense embuts qüestions literàries i filosòfiques, ¿és el preu de la llibertat la sol.litud?; una de les protagonistes triga més de vint minuts a treure-hi el nas (en aquest cas, els cabells); no somriuen fins al cap de més d’una hora (perquè cal ser almenys dues i cal tenir-ne un motiu). Una pel.lícula trepidant i de moviments de fons tot i que aparentment no hi passi gairebé res.

Música i ritme

Paradoxalment, en una pel.lícula filmada a punta seca és a dir, sense música, la música hi és bàsica i fonamental. Tant L’hivern, el quart concert de Les quatre estacions d’Antonio Vivaldi, ¡quina lliçó de música!, com el curt cànon de les bruixes una salmòdia subjugant hi són dos protagonistes més. El ritme, per tant, el marca la remor de les ones, els espeternecs del foc, el compàs dels trepigs, les cadències dels alès, l’embat del vent; també l’ordre i disposició de les seqüències, el contrast entre foc i aigua, els canvis de llum, el pas de l’exterior a l’interior i viceversa, la dansa titil.lant, incerta, dels ciris en flama.

Dones que fumen (i llegeixen)

En aquest món de dones en què els homes no es troben a faltar —hi són totalment accessoris, accidentals i impliquen sobretot el perill—, hi neix, poc a poc però inexorable i ineluctable l’amor, i un desig que és gran i creix. Gest a gest, passeig a passeig, pinzellada a pinzellada. Mirada a mirada. Mirades fugisseres, mirades a plom, mirades retornades, mirades greus, mirades interrogadores, mirades rialleres, mirades sostingudes, mirades pletòriques. Paraula rere paraula, concepte rere concepte desgranats en un guió d’una densitat hipnòtica. No és estrany que guanyés el premi al millor guió al passat festival de Cannes si existís el de millors diàlegs, també l’hauria hagut de guanyar; de fet, sonava per al premi a millor film. I com que no soc una esgarriacries no diré els referents que Sciamma utilitza per universalitzar l’amor que senten les protagonistes, profund, malgrat que l’expressin tan contingudament i sense cap sentimentalisme. 

 

Butxaques i vestits

En aquesta pel.lícula tot té sentit i de tot es té cura al mil.límetre. El vestit verd de «ser pintada» és, plec a plec, matís a matís, tota una declaració de principis, que ja se sap que quan el setí es torna gel, sembla que es faci de flama. Les protagonistes, la minyona, Sophie, i la mare d’Héloïse van d’uniforme atès que amb un sol vestit n’hi ha prou per categoritzar el que cadascuna representa. Com fa notar la directora, la pintora duu butxaques al vestit. No és ni trivial ni un anacronisme, a l’època en portaven. Es van prohibir al segle xix perquè no volien que les dones amaguessin res. Encara ara les butxaques de les dones són més escasses i petites (i inútils i incòmodes) que les dels homes.

Artistes a dojo

La pintora s’emmiralla en una creadora reconeguda, amb Elisabeth Vigée Le Brun (1755-1842); algun diàleg s’hi inspira directament. La directora ret homenatge així no tan sols a Vigée Le Brun —presentada sovint com a excepció— sinó a l’esplet de pintores de qui no se sol cantar ni gall ni gallina com Marie-Suzanne Giroust (1734-1772), Marie-Thérèse Reboul (1728-1805), Anne Vallayer-Coster (1744-1818), Marguerite Gérard (1761-1837)..., per citar-ne només un grapat d’entre les franceses. Conjura la tristesa i el dolor d’aquestes obres i artistes condemnades al secret o, si més no, a l’ombra; aquest furt fraudulent. 

(Arran del passeig espacial de les astronautes Christina Koch i Jessica Meir el passat dia 18, Donald Trump hi va contactar per felicitar-les i va dir que era la primera vegada que una astronauta passejava per l’espai —bé, de fet, van sortir-hi a reparar un giny—, Meir el va haver de corregir: era la dona número quinze que en feia un. La primera va ser la russa Svetlana Savítskaia el 1984. No fem cap favor a cap dona obliterant les anteriors; al contrari, la deixem a la intempèrie i òrfena de tradició, precedents i història, ¡i tant que ens calen!)

Una illa, un oasi

Una illa pot ser un infern però no pas en aquest cas. Aquest microcosmos permet a unes dones —que no per manca d’homes se’n diu que estiguin soles i ja era hora (les astronautes Koch i Meir, malgrat el que alguns mitjans han afirmat, no van sortir soles a l’espai: l’una anava amb l’altra; s’acompanyaven mútuament)— conèixer d’altres dones, un conjunt de bruixes sàvies de diverses edats i sabers, així com fer esment de la violència dels embarassos no desitjats i, per tant, reivindicar el dret al propi cos. Viure en una sororitat que en certa manera dilueix les classes. Héloïse, malgrat tot, hi inclou sa mare quan li fa un petó juganer, alat, ple de tendresa. 

Sciamma regala, en definitiva, a Marianne i a Héloïse —i de retruc a nosaltres—, en una illa que és un paradís, cinc dies de tranquil.litat, passió, benestar, felicitat, completitud i plaer abans de plegar-se a un mandat patriarcal presentat com a indefugible.

Finals

La pel.lícula té com a mínim tres finals: l’argumental i un per a cadascuna de les dues protagonistes en què l’altra hi té un paper destacat. El de Marianne està marcat per la pintura i la incapacitat dels homes, d’alguns homes, per detectar la potència, la inventiva i el talent de les dones. El d’Héloïse ple de música i d’un esclat de llàgrimes que és alhora tristesa i plenitud i joia. I un cop més la mirada. 

En paral.lel a aquell dilema que planteja què és més fort, si el desig o la consecució, la consumació del desig, la pel.lícula s’interroga sobre si és preferible l’amor o un amor que viu i perviu, que s’expandeix i s’inflama flamejant en el record.

ESPECIAL PUBLICIDAD