Dels Jocs Olímpics a la immersió lingüística

Dels Jocs Olímpics a la immersió lingüística

Lambán no es cansa de repetir i repetir, per exemple, que Espanya no es pot permetre cedir davant de Catalunya plantejant uns Jocs desiguals, o que la candidatura ha de ser del Govern d’Espanya.

Javier Lambán i Pere Aragonès.Getty Images

No sé si Catalunya serà alguna vegada una república independent, el que sí que sé és que una de les persones més convençuda que ja ho és, és el president d’Aragó, Javier Lambán. Envalentit, potser, per la victòria sobre els tresors de Sixena aconseguida amb la inestimable ajuda del 155 i del tumultuós i tumultuari exministre Íñigo Méndez de Vigo, d’amargíssim record, ha organitzat un gran sidral amb la hipotètica candidatura conjunta d’aquests dos territoris fills de la Corona d’Aragó. Així, Lambán no es cansa de repetir i repetir, per exemple, que Espanya no es pot permetre cedir davant de Catalunya plantejant uns Jocs desiguals, o que la candidatura ha de ser del Govern d’Espanya perquè si no és un projecte d’estat no hi ha d’haver projecte, o que si no és contempla el Pirineu aragonès no és una candidatura d’Espanya. Ergo, si hi participa Catalunya, no ho és, però si hi participa Aragó ja és d’Espanya.

D’una banda, parteix de la peregrina idea que la Generalitat catalana no és administració de l’estat; de l’altra, que els Jocs es concedeixen a un país, a un estat i no pas a una ciutat, a un lloc o llocs concrets. És entendridor, d’altra banda, que pensi que el 2030 encara hi haurà alguna volva de neu practicable al Pirineu, siguin quines siguin les fronteres que els envoltin.

Hi ha més manifestacions d’aquest, diguem-ne, pensament. Algunes serien ben xusques i pintoresques si no fossin símptomes paorosos. Per exemple, José Luis Rodríguez Zapatero havia d’amagar que era del Barça com si fos una xacra vergonyosa. Per a la dreta i l’extrema dreta això el convertia en sospitós, en un mal patriota, en un traïdor. José María Aznar sempre que podia feia gala, amb supèrbia ufanosa, de ser fan del Real Madrid. Perquè ¿que és el Real Madrid si no Espanya? No per casualitat, quan durant el franquisme aquest equip anava de gira per Amèrica se’l denominava l’«equipo gubernamental». La llotja del Bernabeu ho corrobora.

Hi ha manifestacions del fenomen de més envergadura que es repeteixen any rere any. Dilluns 30 de maig es van publicar les xifres oficials de l’execució de la inversió real a les diferents comunitats durant el 2021. A Catalunya, l’Estat només en va executar o invertir un exigu 35,8%; és la comunitat on s’ha incomplert més la previsió. Estava previst invertir-hi 2.068 milions; se n’han invertit 740 o, dit d’una altra manera: 96 € per cada habitant.

Als ministeris deu haver-hi un exèrcit d’homenets amb un ranci i altament perillós bigoti de ministre franquista ben amatents a retallar

Si s’agafa la comunitat més beneficiada, Madrid, es constata que s’hi havia d’invertir «només» 1.134 milions, la qual cosa va potenciar allò de «Catalunya ens roba», «L’Estat ens roba», en boca de la victimista Isabel Díaz Ayuso. S’hi han acabar invertint 2.086 milions (una mica més, 18 milions, del que s’havia d’invertir a Catalunya), és a dir, un 184% de l’inicialment pressupostat o, dit d’una altra manera: 309 € per cada habitant.

No m’és molt difícil imaginar com es retalla la inversió a Catalunya: als ministeris deu haver-hi un exèrcit d’homenets amb un ranci i altament perillós bigoti de ministre franquista ben amatents i amb unes monumentals i insomnes tisores. Més difícil és imaginar com gairebé es pot doblar la inversió prevista a Madrid. ¿Com és possible invertir-hi més del 100%?

El repartiment segueix la il.lògica perversa de l’Espanya radial i de l’AVE. Com si s’exprimís una esponja xopa de bitllets sobre Madrid, la capital i el seu entorn (les dues castelles, Aragó, Múrcia i la Rioja) són els únics territoris on les previsions d’inversió es compleixen o se superen. A totes les zones perifèriques (Galícia, cornisa cantàbrica, eix mediterrani, Extremadura i els dos arxipèlags) l’incompliment és sempre per sota del pressupostat.

Vist d’una altra manera: a Madrid hi viu el 14,3% de població espanyola i, en canvi, ha rebut el 25,5% de la inversió. Catalunya va rebre un 9% del total d’inversions, un percentatge molt per sota del 16,4% de població, molt per sota també del seu pes al PIB espanyol. Al País Valencià, amb un pes poblacional del 10,7%, s’hi va destinar només el 5,7% d’inversió. Dos països dels més perjudicats.

Hi ha hagut reaccions patètiques per part del govern de Pedro Sánchez: una ministra ha atribuït la poca inversió a Catalunya a la pandèmia (és ben sabut que a Madrid no n’hi va haver ni gota: que ho preguntin a les velles i vells que com que no tenien assegurança privada Ayuso va condemnar a morir cruelment a les residències); a la guerra de Rússia contra Ucraïna (es veu que afecta sobretot Catalunya). Una altra ha dit que sí, bé, d’acord, però que entre tal i tal dia concrets Catalunya va rebre més inversió que cap altra comunitat.

Com que tot pot empitjorar, la injustícia ha rebentat les fronteres. El govern «més progressista de la història» destinarà 1.100 milions d’euros provinents dels fons europeus al castellà. Una xifra marejadora i difícil d’imaginar. Es dedicaran 93 milions a la creació d’un corpus lingüístic; 4 milions a un observatori de la llengua (la RAE i un fotimer de departaments universitaris no els basten); es destinaran 169 milions a impulsar la Intel.ligència Artificial només en castellà; 346 milions seran per a l’acció educativa exterior en castellà. A digitalitzar l’Instituto Cervantes, 38 milions (el mateix pressupost que la Generalitat té per a tota la política lingüística). Això sí que és una immersió lingüística, que ja se sap que el pobre castellà està en retrocés.

No pretenc que Pedro Sánchez es calci unes elegantíssimes espardenyes, regali pots de «fabes», es posi una txapela o encara menys que toqui la gaita

El govern «més progressista de la història», en un magnànim gest de voluntat integradora i plurilingüe, d’aquests 1.100 milions d’euros provinents d’Europa, en destinarà 30 a donar suport a projectes en llengües cooficials; és a dir, un paupèrrim 2,7% del total (molt lluny del sàdic 25%), que no s’adiu ni de lluny amb el nombre de parlants d’altres llengües oficials.

La mai prou ponderada Jacinda Ardern, primera ministra de Nova Zelanda, en tots els actes importants, ja sigui per rebre un doctorat honoris causa, ja sigui per acudir a un sopar ofert per la reina d’Anglaterra al palau de Buckingham, es guarneix sempre amb una capa maori puntejada de plomes i part del seu parlament, brindis o intervenció és en aquesta llengua.

No pretenc que Pedro Sánchez es calci unes elegantíssimes espardenyes, regali pots de «fabes», es posi una txapela o encara menys que toqui la gaita. Ni tan sols que balbucegi unes paraules en alguna de les llengües del seu Estat, però aproximar-s’hi i conèixer-les seria el primer pas perquè comencés a respectar-les una mica.

MOSTRAR BIOGRAFíA

Nací en Barcelona en 1952 y soy doctora en filología románica por la UB. Soy profesora de secundaria jubilada y escritora. Me dedico desde hace ya mucho tiempo a la investigación de los sesgos sexistas y androcéntricos de la literatura y de la lengua, y también a su repercusión en la enseñanza, claro está. Respecto a la literatura, además de leer, hago crítica literaria, doy conferencias, ponencias, escribo artículos y reseñas sobre diferentes aspectos de la literatura, principalmente sobre las escrituras femeninas. En cuanto a la lengua, me dedico a investigar sesgos ideológicos en diferentes ámbitos: diccionarios; noticias de prensa (especialmente las de maltratos y violencia); denominaciones de oficios, cargos y profesiones. También he elaborado varias guías y manuales de recomendaciones para evitar los usos sexistas y androcéntricos. Asimismo, he analizado algún otro sesgo ideológico, por ejemplo, el racismo. Todas estas actividades me dan pie a impartir conferencias, ponencias, charlas, cursos y a realizar asesoramientos. Formé parte del grupo Nombra desde su fundación, en 1994. También trabajo por una enseñanza coeducativa. Lo que me ha llevado a implicarme en distintos y variados grupos y seminarios de coeducación, a colaborar con ICEs de distintas universidades y a escribir distintos tipos de libros y documentos. A veces escribo dietarios o sobre viajes y aún de otros temas.