BLOGS
26/04/2020 09:18 CEST | Actualizado 26/04/2020 10:48 CEST

Elogi de la vellesa. De la decrepitud física i de les condicions materials

Amb el coronavirus s’ha posat de manifest que les residències de velles i vells eren més aviat moritoris o moridors.

OSCAR DEL POZO via Getty Images
Un fisioterapeuta trabaja con una mujer tras recuperarse esta de una infección por coronavirus, en una residencia de Madrid. 

Aquest article també està disponible en castellà

Pero la residencia la gestionaba una promotora que dependía casi totalmente de fondos federales, lo que significaba que las diferencias de clase, poder adquisitivo y educación se habían reducido para adoptar la cultura del mínimo común denominador. Y ahí es donde se volvía una pesadilla.

 

Vivian Gornick. La mujer singular y la ciudad

Trad. Raquel Vicedo. Madrid: Sexto Piso, 2018

On diu «fondos federales», hi posin «privatització» (a Catalunya sempre una mica més, sempre encapçalant records de privatització) i farà el fet.

La vellesa —creguin-me, soc una anciana; incipient potser, però anciana— és una carrera, plena de dubtoses i amargues fites, més o menys accelerada, cap a la incapacitat i la impotència. Ho expliquen molt bé totes les autores —en són moltes les que en parlen—. Margaret Drabble ho fa a través de Francesca Stubbs, protagonista d’una de les seves novel.les.

La propia Fran ya es demasiado vieja para morir joven, y demasiado vieja para evitar juanetes y artritis, verrugas y ampollas, muñecas debilitadas, cataratas incipientes que aún no pueden operarse, y una fatiga insidiosa.

 

Margaret Drabble. Llega la negra crecida

Trad. Regina López Muñoz. Madrid: Sexto Piso, 2018

Personalment, em tranquil.litza més un fragment com l’anterior que no tots aquells llibres d’autoajuda que pretenen vendre’t les xacres com a benediccions i una sort. Potser perquè no m’agrada gens que em prenguin per enze (això no vol dir que no ho sigui); potser perquè em permet comprendre, que és el primer pas per acceptar; potser perquè més m’estimo saber de quin mal he de morir. Penso que en aquest cas la tàctica de fer de la necessitat virtut afegeix crueltat a la cosa.

Margaret Drabble no és l’única que explica les servituds i misèries de l’envelliment. Per exemple, Ursula K. Le Guin en fa un retrat literàriament literal.

Una de las reglas del juego, en casi todos los tiempos y lugares, es que solo los jóvenes son hermosos. [...] Cuanto más vieja me hago, más claramente lo veo y lo disfruto.

Pero afrontar el espejo resulta cada vez más difícil. ¿Quién es esa anciana? ¿Dónde tiene la cintura? Me he resignado, más o menos, a perder el cabello oscuro y cambiarlo por esta pelusa lacia y gris, pero ¿he de perder también eso y quedarme solo con el cuero cabelludo rosado? Ya basta, caray. ¿Esto es un lunar nuevo o me estoy convirtiendo en un caballo pinto? ¿Hasta dónde puede ensancharse un nudillo sin convertirse en una rodilla? No quiero ver, no quiero saber.

Y, sin embargo, miro a los hombres y mujeres de mi edad, o más viejos, y sus cráneos y nudillos y manchas y protuberancias, aunque variados e interesantes, no inciden en lo que pienso de ellos. Algunas de estas personas me parecen muy hermosas, otras no. […] Tiene que ver con los huesos. Tiene que ver con quién es esa persona. Con creciente claridad, tiene que ver con aquello que las caras y los cuerpos nudosos transmiten.

 

Ursula K. Le Guin. Contar es escuchar. Sobre la escritura, la lectura y la imaginaciónTrad. Martín Schifino. Madrid: Círculo de Tiza, 2018

Ve a tomb dir que no s’ha de tenir por de paraules com «vella» o «ancià». Primer es van intentar substituir-les per «persona gran»; però quan es va veure que la denominació no podia ocultar que tenia el mateix significat que «vella» o «ancià, es va assajar «persona de la tercera edat». Podem anar substituint-les que no hi res a fer. Els mots, els eufemismes que suplanten paraules que ens sonen malament tenen una vida limitada perquè ràpidament absorbeixen la càrrega pejorativa del terme que substitueixen. (La paraula «puta», que volia dir «nena» o «noia», va sorgir com a eufemisme i de seguida es va contaminar.) El que molesta no és la paraula, és el concepte, és la vellesa. I cap mot no la pot amagar.

El coronavirus és una radiografia, millor dit, és una lent d’augment de les xacres de la societat, de la brutalitat i cruesa del sistema econòmic. Sabíem que les residències de velles i vells eren aparcaments (molts cops amb les places molt petites i plenes de columnes); amb el coronavirus s’ha posat de manifest que era molt pitjor, que eren més aviat moritoris o moridors.

Dono per descomptat que el fet que la meitat de les morts d’aquí hagin estat velles i vells que estaven en residències, s’apuntarà amb lletres de foc.

Si almenys la pandèmia servís —atès que contra anar envellint no s’hi pot fer gaire, només es pot aspirar a fer-ho de la millor manera possible— perquè s’arbitressin sistemes amb vista que les residències («asils», en dèiem abans i el canvi de nom no és més que un altre intent d’eufemisme) no fossin només llocs on es va a morir; se les dotés dels fons econòmics i d’altres ordres perquè no accentuessin ni agreugessin unes situacions ja de per si debilitants i debilitadores, alguna cosa n’hauríem tret. Dono per descomptat que el fet que, segons l’OMS, la meitat de les morts d’aquí hagin estat velles i vells que estaven en residències, s’apuntarà amb lletres de foc perquè sigui impossible que passi mai més.

L’objectiu seria que les paraules de l’heroïna de Drabble, Francesca Stubbs, no s’haguessin de referir, a més de la vellesa, a l’estat i a les condicions de les residències.

No, no tienen nada de heroico ni la vivienda ni las políticas de urbanismo, temas que actualmente ocupan su vida profesional, pero la propia vejez sí es un tema para el heroísmo. Requiere mucho valor.

 

Margaret Drabble. Llega la negra crecida

#CuandoElDescansoEsUnSueño