Elogi de la vellesa. De l’esperit i la ment

Aquest article també està disponible en castellà.

Una de les pàgines viscudes de Vivian Gornick és aquesta visita a una autora i amiga més gran que ella a qui valorava molt que vivia en una residència.

Contribueix a aquest exili o anorreament mental del qual parla el fet que, per exemple, si ets vella o ho sembles et pugui passar que vagis a una visita mèdica i et parlin en veu molt alta. Cal una determinada actitud i un determinat estat d’ànim per dir que ni estàs sorda ni ets especialment enze, que no cal que cridin; sobretot si es té en compte que no ets pas tu qui té la paella pel mànec.

Un cop un metge em va proposar participar en una prova clínica. Li vaig dir que sí i a continuació em va explicar com anava. Quan vam arribar a l’administració de la medecina que provaven, tot d’una em va dir: «és possible que li donin una medecina que no sigui una medecina». «¡Ah!, un placebo», vaig retopar jo. El metge se’m va quedar mirant tot parat.

¿Per què t’han d’humiliar considerant-te una ignara (¡apa!) només perquè ets vella? Tant costa dir «potser li donaran un placebo» i, segons la cara que facis, t’ho expliquin; o que et preguntin directament si saps què és.

Al final d’aquest fragment, Le Guin parla de l’estranyesa que ocasiona la vellesa, i no per una qüestió de bellesa i lletjor. Aquesta estranyesa i acovardiment augmenta per la constant minusvaloració amb què ets tractada, la presumpció que no sabràs què és un placebo o l’opinió generalitzada que la gent vella és retrògrada.

A TV3 fan un anunci d’un programa propi que es dedica —si hem de fer cas a la propaganda que en fan— a desmuntar tabús sobre diferents grups socials marginats per causes variades. Doncs bé, el protagonitza l’actor que el condueix i tot d’una per mostrar com estan d’arrelats els tabús, es posa ell com a exemple i afirma que és jove i que considera que té una ment oberta però malgrat això... Renoi, no cal ni que surti de casa per començar a anorrear tabús i tòpics.

Costa de creure que pensi que Santiago Abascal o José María Aznar quan eren joves fossin la mar de progressistes i demòcrates, i que sigui justament complir anys o la vellesa el que els ha fet combregar amb una ideologia tan carcamal. Els compari amb Dolores Ibarruri, Manuela Carmena, Federica Montseny, Clara Campoamor..., hi reflexioni i a veure quina conclusió n’extreu el jove actor.

Costa de creure que pensi que, per exemple, la fisiòloga Rita Levi-Montalcini, a mida que va fer anys es va anar tornant una reaccionària carregada d’orgues i de ment tancada. O que això es pugui pensar de les dues autores que avui brinden cites: Gornick va publicar La mujer singular y la ciudad als 81 anys; Le Guin un text escrit entre el 1992 i el 2004, per tant, entre els 63 i els 75 anys.

Un desgraciat titular —per més d’una raó— de fa pocs dies sobre la mort de l’espia britànica Valerie Pettit il.lustra que ser vella és encara pitjor que ser vell: «La pacífica abuela que ocultó su pasado como la gran espía del MI6 en la Guerra Fría, hasta su actual muerte».

Doncs mira, no, d’àvia, no en va ser mai (i, encara que el titular no en cita el nom, té sort que no hagin fet servir un diminutiu). ¿S’imaginen un titular així per acomiadar Kim Philby o Anthony Blunt?

Si difícil serà dotar les residències econòmicament perquè la vida hi sigui digna i no una empenta cap a la mort, no ho serà menys trencar el tabú que la vellesa és pura misèria intel.lectual i sentimental. Caldrà recordar la clàssica atribució de virtuts com la saviesa, la prudència i la temprança a velles i vells.

Vella dama indigna que soc, acabaré amb una mica d’humor —tot i que corre la brama que la gent anciana n’és incapaç— parafrasejant una sentència d’Agatha Christie: «Fes-te amb un arqueòleg (o una arqueòloga). Com més vella et facis, més encantadora et trobarà».