BLOGS
01/02/2021 08:49 CET | Actualizado 09/02/2021 17:31 CET

Els EUA en un enforcall

Tant de bo les paraules de Gorman denunciant que els EUA són un país «incomplet» fins que no abraci tota diversitat i riqueses marquin un camí i hi contribueixin.

Kevin Lamarque / Reuters
Jennifer López cantant en l'acte de proclamació de president Joe Biden.

Aquest article també està disponible en castellà.

Hi ha una vella tradició ianqui de poemes patriòtics arrelats al país, al paisatge, als fonaments, a la geografia i a l’agre d’un terrer. Un exemple en podria ser «America the Beautiful» de Katharine Lee Bates (1859-1929), escrit el 1893 i publicat el 1895. Tot i que no es van arribar a conèixer mai, va ser musicat per l’organista i director de cor Samuel A. Ward el 1910.

Bates, reformadora social, autora de nombrosos llibres i professora de literatura al Wellesley College (Massachusetts), va fer un viatge a Colorado Springs per impartir una sessió d’estiu al Colorado College. Les vistes i panorames la van inspirar i es van incrustar a «America the Beautiful»: els amples camps de Kansas; la majestuosa vista de les Grans Planes des del cim de Pikes Peak; l’Exposició Mundial de Chicago —una promesa de futur amb edificis brillants d’alabastre—. Realment si del que es tracta és de compondre un himne per celebrar la terra, res millor que fer-lo mentre la vas contemplant a banda i banda des d’un tren en marxa.

«America the Beautiful» és, després de l’himne nacional, una de les cançons patriòtiques més populars i entonades dels Estats Units; la popularitat en va augmentar després dels atemptats de l’11 de setembre de 2001 i es canta en alguns esdeveniments esportius juntament amb l’himne nacional.

De tota manera, el passat 20 de gener en la cerimònia de jurament del càrrec de Joe Biden i Kamala Harris, la polifacètica cantant Jennifer López (1969) no va cantar «America the Beautiful», sinó que va entonar la cançó «This Land is Your Land» del cantautor de folk i membre de l’esquerra estatunidenca Woody Guthrie (1912-1967), amb la qual té concomitàncies, atès que fa un repàs  de la geografia dels EUA de costa a costa, de baix a dalt, d’una terra que reivindica oberta a tu i a mi, a tota la gent. I el que són les coses, Guthrie sovint actuava amb un cartellet enganxat a la guitarra on hi deia: «Aquesta màquina mata feixistes».

«This Land is Your Land» enllaça també amb una altra bella (i perduda) tradició: la dels EUA com a generosa terra d’acollida, de braços oberts, sense ombra de murs. A Nova York, des del 1903, dins la base de l’estàtua de la Llibertat, es poden llegir en una placa de metall els versos del sonet «The New Colossus» que Emma Lazarus (1849-1887) va escriure el 1883. També estan reproduïts a Battery Park en una altra placa ben a prop de l’aigua, a la punta de la punta de Manhattan, a tocar d’on surten els transbordadors que van cap a l’estàtua de la Llibertat o cap a State Island.

Lazarus, una cultíssima i poliglota poeta d’origen sefardita portuguès que sovint s’emmirallava en la poesia clàssica, membre dels cercles literaris de la ciutat de Nova York, en un poema que s’hauria de traduir com «La Nova Colossa», canta els Estats Units com el far de llibertat d’una terra oberta que brinda una nova vida a la gent desposseïda. Vegem-ne, si no, els dos tercets finals. Tota una declaració d’antitrumpisme.

«¡Guardeu-vos, terres antigues, les vostres historiades pompes!», ploreu

Amb llavis silenciosos. «¡Doneu-me la vostra gent exhausta, pobra,

Les vostres masses amuntegades que anhelen respirar lliures,

 

Les miserables deixalles de les vostres platges atapeïdes,

Envieu-me la gent sense sostre, que la tempesta la porti,

Vora la porta daurada, aixeco la meva làmpada!»

Més clar, l’aigua. L’estàtua de la Llibertat, mare de les persones exiliades, saludant i acollint les gernacions d’immigrants que arribaven a la ciutat de ponts que uneixen. Tant de bo —lluny de murs i de filferros ho fos de debò.

En l’enforcall d’aquestes dues tradicions (a més de la d’un munt de poetes afroamericanes i de la poesia de qui la va precedir en aquest acte solemne) s’insereix la poesia «The Hill We Climb» que va escriure la poeta Amanda Gorman (1998) per a la cerimònia presidencial del 20 de gener. Seria un error, doncs, pensar que Gorman ha sortit del no-res.

«The Hill We Climb» és un cant a les dificultats però també a l’esperança, ple de braços que són ponts; que parla de sortir de la penombra perquè sempre hi ha llum si es té el coratge de veure-la, perquè sempre s’és llum si hi ha la valentia de ser-ho.

Si anem una mica enrere, Gorman va ser proposada per participar a la cerimònia del jurament a la presidència dels EUA perquè va embadalir la doctora Biden (com a «doctora» la va presentar la mateixa Gorman i també la presentadora de l’expressada cerimònia quan, després de la pomposa trompeteria, va entrar-hi amb el seu marit Joe) arran del poema que va escriure en honor de la llorejada poeta Tracy K. Smith declamat a la Biblioteca del Congrés. El poema, «In This Place (An American Lyric)», entronca tant amb el de Lazarus com amb la geografia de «This Land is Your Land».

Símbols, Gorman, Smith i López, d’uns EUA acolorits, lluny de la supremacia d’un blanc, impol.lut i pristi. Com simbòlic és que Joe Biden hagi reprès la iniciativa d’il.lustrar el bitllet de vint dòlars amb la imatge de la valenta exesclava i abolicionista Harriet Tubman per substituir la del president  esclavista (de gent negra o nadiua, tant li era) Andrew Jackson, adorat per Trump. Biden ha fet retirar el retrat de Jackson del despatx oval i hi han tornat (o hi han entrat) Rosa Parks, César Chávez i Martin Luther King.

Els EUA estan marcats per la violència, per la demència de la possessió d’armes. També, per tant, per la pulsió de la mort. L’expresident Barack Obama relata a les seves memòries que l’únic moment que va veure la gent unida i d’acord amb un objectiu va ser quan va fer matar Ossama bin Laden. Esfereïdor.

Està per veure si aquests gestos (ben necessaris) indiquen que comença una època que capgirarà el racisme estructural dels EUA. Difícil tasca, en una nació construïda i constituïda, més que «sobre» alguna cosa, «contra»; contra l’altri, contra la negritud, contra la gent nadiua, contra tota minoria racial que no sigui blanca nuclear. Empresa ben difícil; com ho és combatre el masclisme mentre els nens, els nois, es continuïn conformant contra les nenes, contra les noies, contra les dones. 

Tant de bo les paraules de Gorman denunciant que els EUA són un país «incomplet» fins que no abraci tota diversitat i riqueses marquin un camí i hi contribueixin.