Infermeres i el que en penja

Infermeres i el que en penja

Midsection of female doctor helping surgeon wearing surgical glove. Medical colleagues are preparing for surgery. They are standing in emergency room.Morsa Images via Getty Images

Aquest article també està disponible en castellà.

En una ocasión, ingresaron en nuestro pabellón dieciséis pacientes de golpe. Todos los días de la última semana han sido un largo intento de hacer lo imposible, o lo que parecía imposible antes de empezar. Cuatro de nuestros treinta y cinco pacientes están en la lista de casos críticos [...] y cualquiera de ellos podría dar tarea a una enfermera para todo un día, pero sólo hay dos para todo el pabellón, una hace lo que está en su mano [...] Nadie que no haya estado en Francia alcanza a comprender el significado de la palabra «emergencia». [...] Al final no me he dado un baño porque el agua sólo estaba templada.

Vera Brittain. Testamento de juventud

(Trad. Regina López Muñoz. Periférica & Erratanaturae, 2019)

Aquestes són algunes de les línies d’una carta que l’escriptora, feminista i pacifista Vera Brittain va enviar a sa mare i a son pare l’octubre del 1917 des de l’Hospital General n. 24 d’Étaples, al front francès, on treballava al cos d’infermeres voluntàries durant la I Guerra Mundial.

És difícil quan es llegeixen no pensar en les moltíssimes infermeres (i infermers —durant un temps, alguns preferien anomenar-se ATS, potser perquè «infermers» s’assembla massa a «infermeres»—), metgesses (i metges), llevadores, matrons i la resta de personal sanitari, de neteja, d’intendència, de menjadors... que ja fa tantes setmanes es juguen la pell per poc preu —força cops, gratis et amore— per la humanitat, per gent que no coneixen de res. Que fan el que abans que ho facin sembla impossible.

Siguin, doncs, aquestes cites i aquestes línies un minúscul però sentit homenatge i reconeixement a tanta feina i a tanta dedicació en llocs ben perillosos. Poca broma, que estem parlant de qui va bastir tossudament el dic de les Marees blanques. ¡Madrid, que bé vas resistir!

Testamento de juventud és un portentós i inexhaurible testimoni del període de la I Guerra Mundial, que s’allarga fins a la postguerra i a la política immediata, atès que Brittain hi va posar punt final el 1925. El volum és, a més de tractar d’altres indispensables qüestions, un nítid i lúcid al.legat contra la guerra i la incompetència política i militar i, de retruc, de com la generosíssima joventut de l’autora hi va ser dilapidada i amb ella la de tota una generació. També mostra que ara no estem en una guerra, que el coronavirus no és un «enemic a vèncer, anihilar, a esclafar, a derrotar, a destruir...», sinó una malaltia que s’ha de guarir, que s’ha de tractar, que s’ha de vigilar, en uns cossos com més enfortits millor. 

Si fóssim en una guerra, a més, caurien bombes sobre hospitals i clíniques, hi hauria gent exercint de franctiradora al carrer.

I això s’aconseguirà no amb la por que genera la paraula «guerra», no amb l’obediència cega de qui hi batalla, sinó des de la intel.ligència, el càlcul, la transacció de la medicina, i la reflexió i l’assaig i error de la investigació, sumades a unes polítiques que, lluny de l’autoritarisme i el temor que promou el bel.licisme, no busquin que obeïm cegament sinó que actuem responsablement; és a dir, des de la coordinació, l’entesa i la col.laboració.

També ho mostra que quan més es valora això que s’ha convingut a denominar «cossos i forces de seguretat»; quan més s’aplaudeix soldades, Guardia Civil, la Urbana... és quan deposen les armes i fan d’infermeres i el que en penja.

Si fóssim en una guerra, a més, caurien bombes sobre hospitals i clíniques, hi hauria gent exercint de franctiradora al carrer. Si fóssim en una guerra no remugaríem perquè hem anat al mercat i els alls tendres s’han acabat, o no tenien exactament la mena de poma que volíem. Segurament el subministrament de gas, electricitat i aigua no seria com el d’ara. Probablement, com Brittain, ens hauríem de dutxar (si és que ho féssim) amb aigua freda.

Ahora que ya estaba más que acostumbrada a vivir y trabajar de pie; sólo alguna «oleada» excepcional de enfermos me provocaba dolores óseos y similares musculares a los que padecí después de la batalla del Somme. En cuanto a las heridas, también iba curtiéndome; a esas alturas, la mayoría de nosotras contaba con una suerte de persiana psicológica que bajábamos con firmeza sobre el recuerdo de las agonías cotidianas cada vez que disponíamos de algo de tiempo para pensar. Ni se nos pasaba por la cabeza que, en los años de sensibilidad renovada posteriores a la guerra, esas socorridas persianas se negarían a funcionar, o a permitirnos idealizar la mugre y la truculencia eternas.

Vera Brittain. Testamento de juventud

Un dels més gran elogis que es pot fer a infermeres (i a infermers), a auxiliars, etc., és que a totes les pel.lícules de metges i sèries (gairebé mai amb metgesses com a protagonistes), quan més ens agraden i ens arriben aquests metges tan conspicus, quan més se n’aprecia la tasca, és quan fan totes aquelles feines i cures que en la realitat i quotidianament fan les infermeres i infermers i que ells no han fet mai. A cap hospital, mai cap metge o metgessa, per exemple, m’ha obert una via, m’ha posat un gota a gota, m’ha administrat un molt agraït calmant.

Faig vots perquè les infermeres i tot el que en penja, tota l’abnegada i poc èpica heroica gent que manté la vida i les cures en peu, cada nit pugui «baixar la persiana» una estona i, contràriament a Brittain, pugui baixar-la també quan arribin temps millors.

Faig vots perquè, quan anem a votar, recordem quins partits estan per la salut pública (la que sempre ha pagat la gent i mai el sector privat), és a dir, per la salut i quins partits per anorrear-la, quins li han declarat —en aquest cas sí que és de justícia dir-ho— la guerra. Això sí que seria un bon i gran aplaudiment.

MOSTRAR BIOGRAFíA

Nací en Barcelona en 1952 y soy doctora en filología románica por la UB. Soy profesora de secundaria jubilada y escritora. Me dedico desde hace ya mucho tiempo a la investigación de los sesgos sexistas y androcéntricos de la literatura y de la lengua, y también a su repercusión en la enseñanza, claro está. Respecto a la literatura, además de leer, hago crítica literaria, doy conferencias, ponencias, escribo artículos y reseñas sobre diferentes aspectos de la literatura, principalmente sobre las escrituras femeninas. En cuanto a la lengua, me dedico a investigar sesgos ideológicos en diferentes ámbitos: diccionarios; noticias de prensa (especialmente las de maltratos y violencia); denominaciones de oficios, cargos y profesiones. También he elaborado varias guías y manuales de recomendaciones para evitar los usos sexistas y androcéntricos. Asimismo, he analizado algún otro sesgo ideológico, por ejemplo, el racismo. Todas estas actividades me dan pie a impartir conferencias, ponencias, charlas, cursos y a realizar asesoramientos. Formé parte del grupo Nombra desde su fundación, en 1994. También trabajo por una enseñanza coeducativa. Lo que me ha llevado a implicarme en distintos y variados grupos y seminarios de coeducación, a colaborar con ICEs de distintas universidades y a escribir distintos tipos de libros y documentos. A veces escribo dietarios o sobre viajes y aún de otros temas.