La candidata Calviño

Aquest article també està disponible en castellà.

L’economista gallega Nadia Calviño Santamaría, des del 2014 directora general de Pressupostos de la Comissió Europea i des del juny del 2018 ministra d’Economia i Empresa entre d’altres mèrits, és la candidata espanyola a la presidència de l’Eurogrup. Aviat veurem si assoleix el càrrec.

A gairebé totes les tertúlies i mitjans de comunicació, quan es parla dels factors que poden influir perquè Calviño sigui la ministra d’Economia d’un país europeu triada per presidir l’Eurogrup, se sol començar amb un sospitós i pervers: «En primer lloc, és una dona i això l’afavoreix». ¿Quantes presidentes ha tingut l’Eurogrup fins ara? Cap. No deu ser, doncs, el sexe un factor que els vagi a favor. D’altra banda, ¿quantes ministres d’Economia europees més opten al càrrec?

¿Han sentit dir mai o en algun moment de qualsevol Papa: «En primer lloc, és un home i això l’afavoreix»? ¿Han sentit dir mai del Dalai Lama: «En primer lloc, és un home i això l’afavoreix»? ¿Han sentit dir mai o en algun moment de Pedro Sánchez: «En primer lloc, és un home i això l’afavoreix»? ¿Han sentit dir mai de Pablo Casado: «En primer lloc, és un home i això l’afavoreix»? ¿Han sentit dir mai de Pablo Iglesias: «En primer lloc, és un home i això l’afavoreix»? ¿Han sentit dir mai de Santiago Abascal: «En primer lloc, és un home i això l’afavoreix»? ¿Han sentit dir mai de Donald Trump: «En primer lloc, és un home i això l’afavoreix»? (Que li ho preguntin a Hillary Clinton.) ¿Han sentit dir mai de Joaquim Torra: «En primer lloc, és un home i això l’afavoreix»? ¿Han sentit dir mai de Boris Johnson: «En primer lloc, és un home i això l’afavoreix»? ¿Han sentit dir mai de Felip VI: «En primer lloc (i en últim, per cert), és un home i això l’afavoreix»? Paro perquè m’extenuaria i no m’agrada repetir-me. Com veuen, parlo de l’actualitat i no d’injustos i pretèrits temps passats.

Si es té en compte que a tot el planeta només hi ha deu països liderats per polítiques (menys d’un 7%) per molt bé i excel.lentment que dirigeixin els respectius països (per exemple i últimament, amb les encertades i assenyades mesures contra la pandèmia que ens corroeix), es constata que es tracta d’un tant per cent ridícul que desmunta i invalida la «teoria» que ser dona és un plus per accedir a un càrrec. Si fos veritat, ¿com és possible que no n’hi hagi a trompons? És el truc de sempre quan es tracta d’avaluar qualsevol dona: presentar les barreres o obstacles que els infligeixen pel seu sexe com si fossin un reforç i un avantatge.

Quan de Nadia Calviño es diu que («en primer lloc») l’afavorirà el fet de ser dona, se’n menysprea la vàlua i la capacitat, i s’estén l’ombra del dubte sobre el seu quefer. Això ni tan sols s’insinua de qualsevol home i d’aquesta manera es nega, s’amaga, s’oblitera, l’avantatge que els dona ser mascle, es fa veure que pertànyer a aquest sexe és una característica neutra. ¡Ai les habituals, abassegadores i nefastes, per a la humanitat, quotes masculines que encara regeixen!

A partir d’ara, espero que a les tertúlies, mitjans de comunicació, converses..., quan un home es presenti a un càrrec, a una elecció, etc., es remarqui que la condició de ser home l’afavoreix. Sol ser veritat.