BLOGS
28/11/2019 01:16 CET | Actualizado 29/11/2019 00:13 CET

Les cares del 25 de novembre

RICARDO HERNANDEZ via Getty Images
Bust de les germanes Mirabal, a República Dominicana.

Aquest article també està disponible en castellà.

 

He tornat a caure. Una altra mínima protuberància al terra i un altre cop desplomada sense remissió ni remei.

Aquesta vegada duia les mans a les butxaques de l’anorac; per tant, vaig caure de cara (i de genolls). Vaig recordar les bromes suscitades per l’acudit d’aquell amic de la infància que un dia, arran d’un accident amb una Vespa, explicava que mentre aterrava de cara s’anava dient «no hi posis les mans, no hi posis les mans, que te les trencaràs». Tenia raó. Sempre que pensis que és millor trencar-te la cara que un braç. Tot és qüestió de prioritats. En tot cas, els braços aquest cop em van quedar força indemnes.

La cara m’ha quedat que és un poema. Com si algú m’hagués clavat un ganxo a la mandíbula amb precisió i contundència, i després s’hagués rabejat apunyegant-me llavis i galta. De l’ull, més val ni parlar-ne, l’únic que en vull dir és que ¡que ben protegit que està!, ¡quin treball d’enginyeria la cara humana, quina meravella! 

L’endemà, 25 de novembre —Dia contra les violències contra les dones des de 1981—, surto al carrer. Em va commoure i preocupar veure que —menys una senyora gran a l’autobús— la gent de la parada del bus, la gent amb qui em creuava, la del supermercat on vaig anar a comprar, quan em veia la cara, no trigava ni una mil.lèssima de segon a apartar-ne la mirada; feien veure que no em veien ni a mi, ni la cara i les seves circumstàncies.

Com que no fa ni quatre mesos que m’he trencat el braç, vaig poder comparar la reacció. Quan et trenques un braç, molta gent desconeguda, quan entres en un lloc, al carrer, al mercat, quan vas al cine —amable i considerada—, et pregunta què t’ha passat i sobretot, sobretot com t’ho has fet. 

El 25 de novembre vaig poder comprovar en propi cos que si t’has trencat la cara, és possible que es dedueixi que potser te l’han trencada i també vaig poder constatar com arriba a molestar, a incomodar —en certa manera, a trastornar— la visió d’una possible víctima de violència masclista. 

Més val no preguntar, més val no saber, més val fer veure que no ho veus, més val mirar cap a un altre cantó. (No escoltar, no sentir, en definitiva, els crits del pis del costat.) Una invisibilització en tota regla; per tant, un menysteniment. Un rentar-se les mans amb tots els ets i uts. Un petit exemple del que passa amb les dones maltractades.

Més val no preguntar, més val no saber, més val fer veure que no ho veus, més val mirar cap a un altre cantó.

Fa molts anys una amiga a qui van atracar quan entrava al portal de casa seva i a qui el lladre va clavar un cop de puny, ja va poder adonar-se’n. No hi ha hagut grans canvis, no hem millorat gaire. Quan tant es parla de la implicació de tothom, de tota la societat, en la lluita contra els maltractes, contra les agressions, el mínim és preguntar a una possible víctima, a una agredida, què i com li ha passat. Doncs no, continua sent una qüestió relegada a l’àmbit privat, no una alarmant qüestió pública de violència estructural.

(No descarto que hi hagi un nombre persones de les que giren la cara, de les que no miren i no pregunten, que justament actuen així per no violentar la suposada víctima, per no avergonyir-la —la perversió dels maltractaments és infinita—, per no obligar-la a mentir. L’altra cara de la mateixa moneda.)  

Per cert, aquests dies he llegit a diversos diaris que el Dia internacional per a l’eliminació de la violència contra les dones el va instaurar l’ONU el 1999. No és exactament així. A les cèsares el que és de les cèsares. El 1981, gairebé vint anys abans, van ser els moviments feministes llatinoamericans els qui va decidir que el 25 de novembre seria el Dia Llatinoamericà de la Violència contra la Dona, en homenatge a les germanes Patria (27 de febrer de 1924-25 de novembre de 1960), Minerva (12 de març de 1926-25 de novembre de 1960) i María Teresa Mirabal (15 d’octubre de 1935-25 de novembre de 1960). 

Les tres eren ferrenyes i decidides opositores al sanguinari règim del dictador Rafael Leónidas Trujillo a la República Dominicana i per això, i pel masclisme de Trujillo que creia que podia disposar al seu gust i com volgués del cos de Minerva Mirabal, van ser detingudes, violades i torturades en diverses ocasions. El 25 de novembre de 1960, totes tres van ser brutalment assassinades.
Conegudes com «les papallones», un llibre magnífic de Julia Álvarez, En el tiempo de las mariposas (traducció de Rolando Costa Picazo. Buenos Aires: Atlántida, 1995), les recrea fidelment sense trair l’esperit de la història i de la seva personalitat. Fugint de la repressió costa-riquenya, la família de la futura escriptora, també justament el 1960, quan ella tenia només deu anys, es va haver d’exiliar als EUA.