L'estrès del personal sanitari per la pandèmia de Covid-19: Els devem molt més que un aplaudiment

Aquest article també està disponible en castellà.

El món pateix el flagell de la pandèmia de coronavirus (COVID-19). A dia d’avui (5 d’abril de 2020), hi ha més de 2.237.418 infectats en uns 200 països d’arreu del món. La xifra de morts supera els 258.973. El 30 de gener, l’Organització Mundial de la Salut va declarar el brot com una emergència de salut pública de preocupació internacional.

Els departaments de salut dels diferents països, amb més o menys encert, amb una major o menor implicació, han realitzat intervencions per prevenir i controlar la propagació de la malaltia. No obstant això, el brot de COVID-19 no només causa un gran desassossec i preocupació a tot el món, sinó que també produeix un gran distrès, especialment en el personal sanitari. Crec que aquest últim aspecte es té molt poc en compte i considero que és fonamental. Tot i que s’han publicat moltes investigacions que identifiquen els efectes psicològics relacionats amb el treball als hospitals durant el brot anterior de la SARS, que jo sàpiga no s’han realitzat estudis sobre els efectes del COVID-19, excepte un desenvolupat a Wuhan i publicat recentment (Frontiers Psychiatry, 14 April 2020) que va en la mateixa línia del que exposaré a continuació.

Durant el brot del COVID-19, el personal sanitari dels hospitals necessitava concentrar-se intensament en el combat contra la terrible malaltia. No solament s’han estat preocupant de la salut dels contagiats sinó de la salut dels familiars d’aquests. A més, s’han preocupat de la seguretat dels seus col·legues; de no ser per ells un motiu de contagi. És a dir, que els membres del personal sanitari van estar ajudant i cuidant a altres persones mentre ells mateixos estaven exposats al contagi. Tot això ha creat una gran pressió en el seu treball. Però no té sentit parlar en passat, ja que la situació, tot i que ha millorat, està molt lluny de la normalitat hospitalària anterior al brot pandèmic. De manera que, des d’aquest moment,  deixo de banda el temps passat i us parlaré en present.

 Un dels aspectes que sobta és l’equip de protecció hermètica de cos complet. Els sanitaris passen de ser persones amb un rostre i un somriure a robots vivents. La sensació d’aïllament continu amb l’exterior és una experiència  gens confortable. Actua, a més, com una màscara que s’interposa en el contacte humà que els pacients, terriblement espantats, més necessiten. Han de portar-lo, per descomptat i en ocasions durant més de 12h seguides. Aquest autèntic vestit d’astronauta inclou un equip protector, màscara i guants, tot de capa doble; a més de gorra d’aïllament, cobreix peus i ulleres protectores. Per evitar ser infectats mentre es treuen totes les capes de protecció, no poden menjar, beure o fer servir el bany durant les hores de treball. Molts es deshidraten a causa de la sudoració excessiva, i alguns desenvolupen cistitis i erupcions cutànies. Passen hores cada dia posant-i traient-se l’equip, un augment de la càrrega de treball, el que fa que se sentin exhausts. Sotmesos a aquestes perilloses condicions, el més sorprenent i xocant seria que no estiguessin físicament i mentalment esgotats. Molt al contrari, és el més lògic i esperable ja que la gran majoria no estan preparats, des del punt de vista emocional, per fer front, i així de cop, a un desastre de morts en massa. En el seu moment, mentre estudiaven la carrera i feien pràctiques se’ls va instruir per afrontar la mort dels pacients, però, per descomptat, no sobre aquest tipus de morts on les víctimes no poden ni tan sols acomiadar-se de les persones que estimen abans de morir. Molts sanitaris acompanyen aquestes morts agafant la mà dels pacients moribunds i poca cosa més, ja que poca cosa més poden fer. La imatge és d’una duresa esgarrifosa. I molt difícil de suportar. Com ho ha estat atendre els malalts, molts agonitzants, amuntegats als passadissos dels hospitals fins que no es van habilitar els espais adequats.

Els mitjans de comunicació informen sobre l’epidèmia cada dia, especialment en relació amb la taxa de mortalitat general i la taxa de mortalitat del personal sanitari de primera línia, el que augmenta la consciència del perill personal que comporta estar en contacte diari amb el virus i, a més, agreuja la inquietud i el malestar que senten les seves famílies en saber-los exposats a la infecció.

Els i les que treballen en les àrees de quarantena han d’evitar mantenir un contacte proper amb els malalts de COVID-19. Al mateix temps, es commina reiteradament a tot el personal sanitari a què restringeixi la interacció, ja no amb els pacients, sinó amb els col·legues fet que suposa un augment addicional d’aïllament. Després de la feina a l’hospital, veuen com, en general, les persones al seu voltant, com els seus veïns, s’aparten perquè creuen que són especialment susceptibles de portar el virus quan tornen a casa seva. I el mateix personal sanitari també està preocupat per la possibilitat d’infectar o infectar els membres de la família a causa d’un improbable però possible maneig inadequat en el procés meticulós de protecció. A tot això podem sumar-li la incertesa sobre quan acabarà aquest malson i sobre si tornarà o no a aparèixer un nou brot. L’extrema incertesa pel que fa al control efectiu de la malaltia de virus produeix, sens dubte, estats d’estrès preocupant. A aquest clima d’incertesa afegim-hi la tasca ingent d’enfrontament amb la mort, palpant el dolor dels altres i el sofriment durant 8, 10 o 12 hores de treball diàries. No és d’estranyar que molts dels sanitaris pateixin símptomes de l’estrès negatiu.

El distrès és la causa principal de l’insomni i d’altres manifestacions psicològiques que pertorben la vida de les persones. L’ansietat altera la qualitat de la son, la seva capacitat reparadora, i això no ajuda a mitigar l’ansietat. En aquest sentit, diversos estudis demostren que, efectivament, després d’un brot epidèmic (com, per exemple, la SARS) un de cada sis membres del personal mèdic havia desenvolupat importants símptomes d’estrès. I el que s’ha vist és que la preparació prèvia havia estat molt important en tots els aspectes, el que suggereix que tenir plans ben delimitats, polítiques i procediments clars i fer exercici, encara que sigui ocasionalment, pot tenir, des del punt de vista psicològic, un impacte positiu molt significatiu.

Per tant, les manifestacions de distrès com l’ansietat, la irritació, el nerviosisme, l’insomni, les dificultats per conciliar el son, aguaiten a totes les persones del cos sanitari que estan passant pel turment d’aquesta experiència.

En altres paraules, des de l’aparició del brot de COVID-19 el personal sanitari està exposat a un distrès tal que hauria d’inspirar-nos els sentiments més nobles d’empatia i agraïment. Però sóc de l’opinió que no n’hi ha prou amb els aplaudiments, els aplaudiments estan molt bé però no podem quedar-nos aquí. Quan, des de l’any 2010, van començar les retallades més brutals en Sanitat només els sanitaris van protestar. Ara és quan ens hem adonat de les gravíssimes conseqüències d’aquestes retallades. I ara ens toca a nosaltres exigir el desbloqueig d’aquestes retallades per garantir una sanitat en la qual tots i totes puguem ser atesos: hospitals, llits, medicaments, intervencions, atenció mèdica i investigació. I això passa, sens dubte, per uns sous dignes, adequats a la preparació i responsabilitats.