Màxima rivalitat i joc net

Aquest article també està disponible en castellà.

Aquest futbol que, sense públic, ja no és ben bé futbol ens recorda que només hi ha quadres quan algú se’ls mira, que existeixen escultures si algú les contempla mentre gira al seu voltant, o que no hi ha llibres si algú no els llegeix. Fins que això no passa, són tristos i desolats fantasmes en busca de sentit.

D’altra banda, les exposicions profusament guarnides de vídeos —com l’extraordinària i magnífica de la directora de cinema experimental i activista nord-americana Barbara Hammer (1939-2019), que s’exhibia fins fa poc a la Virreina— mostren també que és igual l’ordre amb què miris els films, o fins i tot que no hi fa res si comences a mirar una pel.lícula per la meitat i l’acabes de veure també a la meitat, és clar.

I així tornem i arribem a un desangelat i atípic Barça-Real Madrid, un partit sense bruc ni suc que, per falta de públic, passarà sense pena ni glòria. Un partit per recordar el daltabaix que van ocasionar unes declaracions de Xavier Trias pocs dies abans de ser triat com a alcalde de Barcelona el 2011. Trias va haver de demanar disculpes al Club de Futbol Espanyol perquè va dir que tenir un gendre periquito és una «desgràcia immensa». (Per una vegada a la vida, no va rebre la sogra.)

Xavier Trias s’equivocava de mig a mig. És una benedicció i una sort. Tinc un net del Reial Madrid, un de l’Atlètic de Madrid i un del Barça (dos són, a més, del Rayo Vallecano, cosa perfectament entenedora: fins i tot jo ho podria ser una mica). Una de les netes es mira la contesa des del córner amb un desinterès olímpic; l’altra, és encara massa petita; tot arribarà. Aquesta diversitat és el millor que et pot passar a la vida. Jo la faria obligatòria.

Per cert, a la vila de Vallecas, barri de Madrid que algun dia serà independent, fa uns quants dies ha aparegut aquesta pintada esperançadora. (Encara que Isabel Díaz Ayuso o Esperanza Aguirre diuen que s’estimen la llibertat per sobre de tot, no crec que n’hagin estat les autores.)

Torno a la diversitat que jo faria obligatòria. Oblidats els insults i els exabruptes —ja completament fora de lloc—, et fa anar més enllà i t’obliga a vigilar la forma (i els adjectius) dels comentaris sobre qualsevol dels jugadors o a ponderar-ne i afinar-ne el contingut, quan parles, posem per cas, anirem a un clàssic, de les qualitats i habilitats de Messi o de Cristiano Ronaldo o quan se’n comparen característiques i gols; graus de brutícia de les defenses.

T’obliga a fer l’ exercici de posar-te a la pell d’altri davant d’un penalti, d’una jugada confosa, d’una falta. I el que és més important, quan perd el teu equip, t’alegres (una mica) de la victòria del rival perquè tal o qual a qui coneixes i estimes s’omplirà de joia. Comprens que si ets de Madrid, el més habitual, el més «normal» és ser d’un dels equips de la capital, o a l’inrevés. La gent que segueix l’altre equip té cara i cos i somriure, nom i cognom; no pots pensar mai que és idiota per definició, o mala persona. Jo ho faria obligatori.

No sé si es podria implementar aquesta obligació al Congrés a quan s’hi dirimeixi una moció de censura i especialment abans, durant i després de cada sessió de control.