Per què escric?

Per què escric?

Més que la història en si mateixa, és això el que de veritat em sedueix.

Vikas Kumar / EyeEm via Getty Images

Aquest article també està disponible en castellà.

Per què escric? Aquesta és una pregunta que m’he fet moltes vegades. Podria respondre amb una tirallonga de suposicions inexactes: que ho faig per aïllar-me del món, per crear la meva pròpia realitat, per foragitar fantasmes, per neutralitzar el meu dolor i les meves penes ... Però també podria dir que escric simplement perquè gaudeixo escrivint.

Recordo intents inacabats d’algun que  altre quadern personal. En concret d’un que vaig començar quan tenia 10 o 11 anys, o potser fins i tot abans. Volia ser com Anna Frank. Si l’Anna Frank va estar amagada durant dos anys en una recambra on va escriure el seu diari personal, jo vaig fer del meu propi dormitori una  recambra secreta on dedicava temps a escriure en el meu quadern d’espiral sense cadenat. La coberta era blava, de cartró tou i, amb un boli vermell, en diagonal i amb cal·ligrafia arabesca, vaig escriure: “EL MEU DIARI”. I, a sota, en la vora dreta, el meu nom en horitzontal. Un dia, estava enfadada amb els meus pares per alguna cosa que m’havien prohibit. No recordo què. Vaig agafar els meus llapis de colors i en un full en blanc del quadern vaig bolcar tot el meu enuig amb dibuixos caricaturescos i frases furibundes. Doncs, apa, ja no us estimo! Us detesto! I, a més, ho deixo escrit al meu diari, per a la posteritat! No cal dir-ho, una venjança ingènua de rebequeria infantil. Estàvem en plenes vacances estiuenques (vacances que assaboríem a un poblet del Penedès), havien passat uns dies de l’incident i en la meva memòria em veig remenant la casa de dalt a baix a la recerca del meu quadern íntim. Mai no el treia de la meva recambra secreta i no entenia com podia haver-lo perdut. Passats dos dies, i per casualitat, el vaig trobar a la consola del dormitori dels meus  pares. Em vaig quedar de pedra picada. Amb un regust aspre d’estranyesa. Confosa. Amb el plus de saber que la criaturada que havia immortalitzat en el quadern estaria ja en boca de tota la família, tietes i àvies, fins i tot de les amigues de la meva mare. Ella era així. A partir d’aquell dia vaig deixar d’abocar els meus pensaments, els meus sentiments i emocions en el meu bell diari. Suposo que, aquell dia, i, així, de cop, vaig interioritzar que no m’estava permesa una “habitació pròpia”. Sense adonar-me’n, la meva ànima d’escriptora va volar cap a un racó del meu cervell inconscient, un racó on les coses hi són i no hi són. Però com que no hi ha mal que duri sempre, excepte la mort, al cap d’un temps el meu esperit escrivent, tip d’aquell lloc fosc on estava confinat, va treure el cap per tafanejar. Va ser llavors quan vaig tornar a la càrrega amb un diari que la meva cosina Marta i jo escrivíem juntes. Ens l’anàvem cedint: ara una setmana tu; ara una setmana jo. L’experiència juvenil, sentimental i entendridora, va durar més de dos anys. En aquells fulls quadriculats, ens despatxàvem a gust. Ella el va estar cuidant gratia et amore durant lustres fins que me’l va oferir com a “regal” el dia del meu darrer aniversari. “Ara et toca a tu protegir-lo”. Un detall preciós. Me l’ he rellegit de cap a peus, és clar, i des de la primera fins a l’última frase no he pogut deixar de petar-me de riure. I de commoure’m. Està escrit en català, la nostra primera llengua, i les faltes d’ortografia són descomunals. Caminàvem per la vida amb immensa alegria i avidesa en aquella època terrible en què aprendre l’idioma català a les escoles estava prohibit.

Tot d’una, la fluïdesa del text s’escapoleix com un nen d’entre les faldilles de la seva mare i aquest queda indefens i gris com un pal de fregar a la galleda.

Tornem a la pregunta inicial sobre el motiu pel qual escric. A més del que ja he comentat, cal dir que em poso dels nervis si, transcorreguts dos dies seguits, no m’he assegut en una taula amb la meva llibreta i la meva ploma o amb l’ordinador. Se’m posa cara de restreta i ho paga el primer que se’m creua pel davant. I això que quan escric pateixo; pateixo molt sovint. Tot d’una, la fluïdesa del text s’escapoleix com un nen d’entre les faldilles de la seva mare i aquest queda indefens i gris com un pal de fregar a la galleda. O no trobo la manera d’expressar el que vull transmetre. Per no parlar que em costa un munt trobar metàfores (si és que les trobo). O, tot i tenir un temperament sorneguer, no sé com injectar humor. I la ironia? Com gestionar-la? Potser no tingui la perspicàcia de l’observador sagaç. Sí, amb disposició i molta paciència, dedico esforços a contemporitzar amb el meu text per no llençar-lo impunement per la borda del vaixell. Cosa que he fet molt sovint; quan això passa, uns cuquets impertinents que llisquen pel vidre de la meva taula em xiuxiuegen, amb cara, doncs, això, de cucs, que faig bé, que ja n’hi ha prou de tanta vanitat, de tanta fatuïtat i envaniment, que la literatura no és per a mi. I jo continuo patint. I que quedi clar: patir no em ve de gust; em ve de gust escriure. Narrar. Prenc apunts i esquemes i apunto idees i resums a la llibreta,. El portàtil o l’ordinador de pantalla gran els faig servir per escriure a partir d’aquestes anotacions del quadern; és a dir, és en aquest moment, jo davant l’ordinador, quan em debato amb la pulsió creativa.

Sortir-me de mi mateixa. Descol·locar-me. Posar-me en situació. El repte ja no és ara la punta de l’iceberg sinó l’iceberg sencer. Mentrestant, els cuquets continuen renyant-me amb frases com ara “estàs perdent el temps” o “no tens talent literari”. No obstant això, com diu el refrany, d’un gran mal en surt un gran bé: ja que l’entusiasme per exercir com escriptora em surt d’una manera natural, tal com raja, res artificiós, procuro exercitar a fons aquelles habilitats o talents en les que em quedo curta. Sigui com sigui, és una aventura, un repte que encaro amb plaer i necessitat, malgrat les meves caigudes i sofriments induïts pel xafardeig pervers dels cucs a la meva taula.

El joc que permeten les paraules i el seu so, de vegades atroç, altres ridícul, tendre o estrany.

Em delecto amb les paraules. I són moltes les vegades que busco la seva etimologia. Des que recordo, conreu aquest interès. Hi trobo esbarjo, jugo amb elles; les barrejo, les pasto... vull cuinar una samfaina deliciosa, capaç de crear emocions en el lector; despertar-li els cinc sentits i els que tinguem per descobrir. Atiar. Dibuixar amb paraules escenaris que l’emboliquin i el transportin al seu propi món, als seus records i experiències. I que el qüestionin. Més que la història en si mateixa, és això el que de veritat em sedueix. El joc que permeten les paraules i el seu so, de vegades atroç, altres ridícul, tendre o estrany. Amb això no vull dir que aquest impuls d’escriure estigui exclusivament dirigit a dibuixar textos bonics amb els vocables. Més aviat obeeix a una mena d’exigència que em surt de molt endins, l’exigència que m’impulsa a discernir i exposar els plecs i embolcalls de la societat en què vivim, a través del joc amb les paraules. No són doncs un adorn sinó pedres precioses, molt subtils, per entendre’m i entendre el món que m’envolta; per comprendre els engranatges relacionals i el pes de les emocions que els llasten. Però també per copsar el món en majúscules; un món que és urgent canviar, redirigir. Sí, escric perquè gaudeixo escrivint, però des de la incomoditat; per una necessitat emocional i existencial. A algú li sembla que tot el que he  escrit és massa pretensiós?