BLOGS
06/02/2019 07:22 CET | Actualizado 06/02/2019 07:29 CET

RBG. La jutgessa impecable

Aquest article també està disponible en castellà.

El documental RBG (EUA, 2018) de les directores Betsy West i Julie Cohen fa un repàs —gairebé sempre ordenat cronològicament— de la vida i obra de la jutgessa del Tribunal Suprem ianqui, Ruth Bader Ginsburg. Ho fa a través d'imatges i filmacions d'arxiu, i testimonis professionals i personals. I sobretot, sobretot, a través d'una sèrie dels meravellosos per ben fonamentats, intel.ligentíssims i justos al.legats dels casos que prèviament havia portat al Suprem i d'algunes de les sentències quan ja n'era membre, incloses les discrepants (que sempre en queda alguna cosa). Autèntiques fites d'un ampli llegat legal, saber jurídic i autoritat.

El HuffPost
Portada de 'RGB'.

Hi vaig anar a pesar que n'havia llegit una crítica força insidiosa que venia a dir que el que et quedava al cap després de veure el documental era la imatge de la jutgessa fent gimnàstica amb un xandall amb el lema «Super Diva!». Un tipus de reacció freqüent especialment entre alguns crítics quan, com és el cas, una pel.lícula té protagonisme i sobretot autoria femenina (incloses música, producció i fotografia). La pregunta és més aviat, doncs, com és que al crític li va quedar només al cap aquest detall irrellevant que ocupa pocs segons al començament i al final del documental. (Imatge ben mirada gens frívola ni sobrera si es té en compte el portentós nombre de flexions que fa als 85 anys després d'haver passat per dos càncers.) El documental la respon.

El film fa èmfasi en la gran sort que va tenir Ginsburg de casar-se amb un home que li va anar a favor, tot i que no protagonitza una història com la d'aquelles dones enfonsades darrere un gran home, no. De dones que s'ocupen d'intendència i criatures possibilitant que ells estudiïn i facin carrera. Mentre feia la carrera de dret a llocs tan exigents com Cornell i Columbia en un hostil i intimidador món masculí, Ginsburg, ben jove, va criar la filla gran (i faci o no de la necessitat virtut, diu que treia forces d'aquesta cura) i del marit malalt de càncer (a còpia, com tantes dones saben, de gairebé no dormir i menjar malament). Marit que no per donar suport a la dona va haver de renunciar a una carrera pròpia i plena d'èxits en l'àmbit del dret tributari. Això sí, va ser un home que, sense gelosia ni enveges, la va respectar profundament i va valorar-la intel.lectualment. Un intangible que no té preu en un món on encara hi ha homes que estan a anys llum del marit de la jutgessa.

Ruth Bader Ginsburg va fer seva una de les frases de l'abolicionista, advocada, jutgessa i feminista nord-americana Sarah Moore Grimké (1792-1873):

No demano favors per al meu sexe. [...] Tot el que demano als nostres germans és que aixequin els peus dels nostres colls. (Cartes sobre la igualtat dels sexes i la condició de la dona, 1837)

Que és (in)justament el que la llei feia. Amb llenguatge clar i entenedor va advocar, per tant, per la justícia i l'equitat amb contundent subtilesa i lògica demolidora. Fa autèntiques filigranes, semblant a la dels guants que duu en les grans ocasions o la de col.lecció de colls per combinar amb la toga; uniforme pensat per a les necessitats masculines, al qual ella i d'altres jutgesses del Suprem van donar la volta.

Hi ha un moment de RBG especialment revelador quan duu al Suprem la reivindicació d'un amo de casa a ser tractat com una mestressa de casa i a tenir les mateixes prestacions. En aquest bonic cas de regla de la inversió, l'Alt Tribunal no va dubtar i va legislar unànimement a favor de l'home. Ginsburg, sense mica de prepotència ni condescendència, explica que es va sentir com una mestra de pàrvuls exposant al masculí tribunal el cas: un auditori d'homes a qui no se'ls podia ni passar pel cap que existís cap discriminació atès que no n'havien patit mai cap.

Una estratègia que té lligams amb les de Nancy Pelosi, l'speaker del Congrés i tercera autoritat del país (el 2007 es va convertir en la primera speaker i el 2019 ha aconseguit tornar-ho a ser; la primera a repetir en més de mig segle).

Pelosi ha fet recular Donald Trump en la pretensió megalòmana de construir el mur a la frontera amb Mèxic i li ha fet acceptar (amb la inestimable col·laboració del sindicat d'hostesses que va paralitzar l'aeroport de LaGuardia) la mateixa proposta que Trump havia rebutjat anteriorment, arran de la qual el passat 21 de desembre, enfurismat i xantatgista, va tancar parcialment l'Administració dels EUA i va deixar sense nòmina vuit-cents mil empleades i empleats federals i diverses agències paralitzades.

(Per cert, seria molt interessant saber per què ningú recorda, ni recrimina a Trump, que durant la campanya electoral va jurar i perjurar que el mur el pagaria Mèxic. Per què ningú no li retreu l'incompliment ni l'hi passa comptes.)

Al gener, Pelosi va afirmar que era una simple rebequeria del president. Va explicar que té cinc filles i fills i nou nets i netes i reconeix una rebequeria a la que la veu. I va actuar en conseqüència.

Anima que Trump s'hagi estavellat justament contra aquest «fràgil» mur i no contra el de fornits militars amb el pit ple de medalles a qui només se'ls acudeix la tàctica de dimitir quan no aconsegueixen que els faci cap cas.

Només cal veure l'autoritat que emana a cada pas, a cada gest, a cada paraula aquesta diminuta geganta.

Contra una política de 78 anys (encara hi ha esperança contra l'edatisme; és a dir, els prejudicis contra la gent gran) a qui Trump, com a la jutgessa Ginsburg, no ha pogut agafar per segons quina part de l'anatomia.

Pelosi —rica, blanca, catòlica— és pur establishment, però és una lliberal de cap a peus: va votar contra la guerra d'Iraq i va ser una de les primeres a donar suport al matrimoni homosexual, quan gairebé cap progressista (inclòs Barack Obama) ho feia. No és estrany, doncs, que les veus més joves i progressistes del seu partit, per exemple, Alexandria Ocasio-Cortez, la respectin i l'admirin.

En la línia de l'agraïment, respecte i reconeixement —gairebé fervor— que suscita la jutgessa Ginsburg entre la joventut ianqui, sobretot entre les joves. Només cal veure les cares i els ulls de les cadetes de l'acadèmia militar de Virginia quan la contemplen: l'hi deuen el dret d'admissió. Només cal veure l'autoritat que emana a cada pas, a cada gest, a cada paraula aquesta diminuta geganta.

Síguenos también en el Facebook de El HuffPost Blogs

RESPONSABLEMENTE