Resistirem?

Aquest article també està disponible en castellà.

La pandèmia que estem vivint ha posat al descobert la veritable essència de la nostra societat. Com si es tractés d’una radiografia, ha evidenciat de seguida les fractures, l’osteoporosi, l’artrosi,... que sovint amaguem sota una aparença triomfalista o, si més no, superba.  Ha posat en primera pla la vulnerabilitat de tots i cadascú de nosaltres davant l’enemic invisible. Vulnerabilitat que ja teníem present en les capes socials més desafavorides, però que sempre tendim a pensar que a nosaltres no ens arribarà. 

La crisi financera del 2008 ens va fer veure com de de pressa es poden esfondrar drets i privilegis que tenim molt assumits. La lliçó d’aleshores no va servir de gaire, sobretot a l’Estat espanyol, amb un govern (el que sigui) no gaire amic de prudències, previsions i estalvis. Allò que els pares sempre aconsellaven: ‘No gastis més del que guanyes’ o ‘Estalvia!’  al govern d’Espanya, amic de triomfalismes i de grans declaracions, això no li ha fet mai ni fred ni calor. Per això, quan van mal dades, la primera reacció és un recurs ja massa recurrent: La unitat, però la unitat des d’on sóc jo, la que dicto jo.

Aquesta unitat semblaria sempre una opció molt oportuna si no fos que en el cas que ens ocupa aquesta unitat adquireix una accepció quasi mai desitjable, perquè sol ser sinònim d’imposició, de falta d’acceptació de l’altre i  no de qüestionar-se si el que demano jo mateix ho acompleixo.

No recorreré ara a repassar les moltes ocasions en la nostra història recent en què aquesta unitat ha estat no una unió entre diferents parts d’un tot, sinó que arriba com un acte forçat per decret. El DIEC defineix unitat com a  “Qualitat d’allò que és un tot format de parts concordants”. Fixem-nos en l’adjectiu que defineix el concepte ‘concordants’. Massa sovint aquesta voluntat d’unitat dictada no preveu les diferències existents dins el territori i moltes vegades, de manera irresponsible i injusta,  s’ha jugat a l’estigmatització de l’altre o altres, a la insolidaritat, fins i tot. 

Esperem dels governs que veritablement tinguin cura de nosaltres, els ciutadans, que la seva gestió ens aporti seguretat, benestar, amb mirades llargues, previsores, parant l’orella a les necessitats de cada territori.

Durant el confinament hi ha dues mostres de solidaritat que estan pervivint: l’aplaudiment (només aplaudiment?) als sanitaris i a tots els altres sectors que fan el nostre confinament més passador. També el fet d’escoltar i cantar la cançó Resistiré, lletra que el periodista i escriptor Carles Toro Montoro va escriure per al seu pare, Carlos Toro Gallego, quan va ser empresonat pel franquisme per ser militant del PCE.

Quan sento com la gent la canta amb entusiasme, em pregunto si de veritat resistirem i què és el que podem o hem de resistir. Ben segur que, tot i la duresa de la situació, la pandèmia passarà, malgrat tot allò que avui, més de cinc setmanes després del Decret  d’Estat d’alarma, encara no hem resolt.

I pregunto: resistirem  la contínua improvisació i  les declaracions poc afortunades que ens neguitegen més que altra cosa? Resistirem que per decret se’ns posi la por al cos i se’ns retallin llibertats individuals i col·lectives? Resistirem que els interessos econòmics continuïn prevalent als interessos humans? Resistirem que els nostres morts siguin una xifra sovint deshumanitzada? Resistirem que la gent gran, la que va viure la Guerra civil i la postguerra ara es vegi doblement confinada i molt castigada en residències que en la seva majoria són un negoci lucratiu? Resistirem que només ens puguem valdre de la iniciativa d’alguns ciutadans i empresaris que s’han posat a fer allò que veritablement ens cal per protegir-nos, perquè cinc setmanes després som tan poca cosa que no disposem ni de mascaretes ( i ja no parlem de material més especialitzat) i si n’arreplegues alguna encara pugui ser defectuosa? Resistirem que es continuï malbaratant el pressupost escàs en compres de material que no té garanties ni homologació? Resistirem que cada territori hagi d’obeir les consignes d’un govern que ha volgut fer una llei igual per a tothom sense tenir en compte que els territoris no tenen les mateixes afectacions ni necessitats? Resistirem que s’anuciïn als ciutadans les disposicions del govern i que l’endemà el seu president en parli (imposi?) als presidents representants dels territoris? On és la concordança, la coordinació necessària per tal que la unitat sigui efectiva? Resistirem que se’ns demani als ciutadans que estiguem a l’alçada i que vegem que no ho estan sempre els qui ens ho demanen?

Se’ns diu que en això ‘hi som tots’ I que ‘junts ho superarem’. Junts qui, com, en règim de respecte i d’igualtat? Els uns disposant i els altres obeint per decret i sense dret a aixecar el dit? Amb la coordinació que tots els ciutadans demanem?

Podem resistir moltes coses, però no podem acceptar i molt menys resistir la por, les actituds de tirania o prepotència, la tergiversació o magnificació de fets i tantes altres coses que el dia a dia, tot i estar ben confinats, ens van arribant i ens fan molt difícil de resistir.