Santa Sofia, empedrada de profanacions

Aquest article també està disponible en castellà.

Anar a Turquia i visitar Istanbul. Passar el pont de Gàlata, enfilar-se amunt, amunt, per uns carrerons extremament pendents per arribar a la torre de Gàlata i pujar dalt de tot. Des d’allà, albirar l’alterós turó presidit per AyaSofya (Santa Sofia), Sultanahmet (la mesquita Blava) i el Topkapi. Mesquites i més mesquites de minarets que esgarrapen el cel; la mar de Màrmara, el Corn d’Or, el pont de Gàlata; Àsia i Europa. Tot. El panorama no ha canviat gaire.

No sabem si la catedral incrustada a la mesquita de Còrdova li semblava una profanació. Potser sí. Per dins AyaSofya tampoc no ha canviat gaire. Els medallons, mosaics i columnes són els mateixos. Els vitralls i les rajoles, també. La pintura groga afortunadament ja no hi és. Si Salvà hi anés ara, en comptes de bakchi, sentiria moni (és a dir, money).

AyaSofya primer —bé, abans encara havia estat temple pagà— va ser església cristiana. Construïda per Constantí el 325, ho continua sent amb Teodosi III; destruïda el 532 arran de la revolta de Nika, Justinià la va dotar de la planta actual. Quan el 1453, la conquereix Mehmet II, la converteix en mesquita. Hi ha, per tant, de tot inscrit en la magnitud de la pedra, en l’espai diàfan. 

Amb bon criteri, el laic Kemal Atatürc, fundador de la República Turca, la secularitza el febrer de 1935, la restaura completament i s’inaugura com a museu. La fa lliure. Vuitanta-cinc anys més tard, el juliol del 2020, el sinistre Recep Erdoğan, president de Turquia, li restitueix per decret la condició de mesquita en un dia tristíssim i desmoralitzador.

Que AyaSofya hagi estat tantes coses al llarg dels segles és tal vegada la font de la seva glòria i actual misèria. De les esglésies cristianes: la planta, la pedra i uns bells i refulgents mosaics bizantins molt ben conservats; inexcusable pujar al pis de dalt per les rampes del minaret i poder-los veure bé. Quan era museu i hi havies anat a la tarda, havies d’esperar que s’anés fent l’hora de tancar per veure-la a gust i amb calma sense ningú. De les mesquites: els minarets, la font per a ablucions, les tombes i, ja a l’interior, inscripcions, rajoles i ceràmica, els imponents medallons amb cal.ligrafies inscrites en la lleugeresa de la fusta de til.ler perquè no et caigui el cel al cap quan te’ls mires embadalida. No sé qui va afegir-hi els potents i característics contraforts; no sé d’on li ve el color entre siena, carbassa i salmó que la singularitza en el context d’Istanbul. Mary Wortley Montagu la va admirar fascinada.

Vaig veure AyaSofya plena de bastides i escales en dues ocasions; estava in restauro. Malgrat això, imposava tant que la segona vegada, tot i que no era el primer cop que la veia, encara em va impressionar més; per dins i per fora. Una joia. L’últim cop que hi vaig anar, estava ja restaurada i entrar-hi suspenia els sentits. És un espai essencial i el cos se n’adona immediatament. El mateix sentiment que tens a les piràmides de Teotihuacan o al Partenó (i a tants altres llocs on no he estat mai), la mateixa sensació de ser en un centre del món.

L’últim cop, malgrat que era maig, hi havia una gentada. AyaSofya, colossal, impertorbable, engolia sense cap dificultat la gernació que hi anava entrant a gavadals, absorbia converses i xerrades, sorolls de tota mena. La sensació de pau i de plenitud era corprenedora, suposo que hi té a veure la densitat de tot el que hi ha passat, les capes d’història i d’humanitat, la vibració de l’aire, un aire que t’eleva i que es deu desprendre de les proporcions, de la grandesa, de la combinació de gracilitat i pesantor. El contrast entre planta quadrada i cercle. L’alçària, la cúpula —la llum suau i matisada que hi filtra—, la rodonesa que confereix a l’espai. Tan important, tan majestuosa, tan imponent que pot deixar-te exhausta.

A mig camí entre el magnífic gris mat ben matisat de Sultanahmet i l’amorós rosa suau d’AyaSofya, en la bonica tensió entre tots dos edificis, hi ha una gran avinguda i mausoleus, jardins i arbres. Quan el bon temps arriba, els magnífics castanyers hi mostren una ufana florida

Sempre que he anat a Turquia he sentit parlar vagament de plans per rereconvertir AyaSofya en mesquita. Mai no em vaig imaginar que acabaria passant. El món ha perdut un trumfo i un bastió.

No sé si mai més tindré esma de tornar a Istanbul i anar a passejar per l’ampla avinguda on els portentosos plàtans mouen les fulles al ritme suau de la brisa per anar a veure la silueta orgullosa i seductora d’AyaSofya de sòlids contraforts i minarets lluents i acabats de rentar.

T’evocaré de lluny, AyaSofya.