BLOGS
02/08/2020 11:51 CEST | Actualizado 07/08/2020 22:53 CEST

Santa Sofia, empedrada de profanacions

Sempre que he anat a Turquia he sentit parlar vagament de plans per rereconvertir AyaSofya en mesquita. Mai no em vaig imaginar que acabaria passant.

Ozbalci via Getty Images
Byzantine cathedral of Hagia Sophia, Istanbul, Turkey

Aquest article també està disponible en castellà.

 

Anar a Turquia i visitar Istanbul. Passar el pont de Gàlata, enfilar-se amunt, amunt, per uns carrerons extremament pendents per arribar a la torre de Gàlata i pujar dalt de tot. Des d’allà, albirar l’alterós turó presidit per AyaSofya (Santa Sofia), Sultanahmet (la mesquita Blava) i el Topkapi. Mesquites i més mesquites de minarets que esgarrapen el cel; la mar de Màrmara, el Corn d’Or, el pont de Gàlata; Àsia i Europa. Tot. El panorama no ha canviat gaire.

Passant el pont de Gàlata, anam a veure la incomparable Santa Sofia, aixecada per l’emperador Justinià i convertida avui en mesquida, que deixa penosa impressió de tot santuari profanat; però si ho és hermosa la seua fàbrica bizantina! La vérem des de la planta baixa i també des del gineceu o galeria destinada a les dones que ocupa les naus laterals. La gran fàbrica té més de cent columnes de marbres de diferents colors i el cop de vista que ofereix des del gineceu és magnífic, si bé han desaparescut baix d’una capa de pintura groga les figures religioses que destacaven sobre el fons d’or dels valiosos mosaics bizantins. Actualment decoren les parets de la mesquita uns grans medallons amb sentències del Coran, escrites amb signes daurats que ressalten damunt del medalló.

A l’entrada i sortida de Santa Sofia, uns ninets mahometans, colpejant-se el front i somrients, m’han demanat bakchis.

 

Maria-Antònia Salvà. Viatge a Orient (1907)

 

No sabem si la catedral incrustada a la mesquita de Còrdova li semblava una profanació. Potser sí. Per dins AyaSofya tampoc no ha canviat gaire. Els medallons, mosaics i columnes són els mateixos. Els vitralls i les rajoles, també. La pintura groga afortunadament ja no hi és. Si Salvà hi anés ara, en comptes de bakchi, sentiria moni (és a dir, money).

AyaSofya primer —bé, abans encara havia estat temple pagà— va ser església cristiana. Construïda per Constantí el 325, ho continua sent amb Teodosi III; destruïda el 532 arran de la revolta de Nika, Justinià la va dotar de la planta actual. Quan el 1453, la conquereix Mehmet II, la converteix en mesquita. Hi ha, per tant, de tot inscrit en la magnitud de la pedra, en l’espai diàfan. 

javarman3 via Getty Images

Amb bon criteri, el laic Kemal Atatürc, fundador de la República Turca, la secularitza el febrer de 1935, la restaura completament i s’inaugura com a museu. La fa lliure. Vuitanta-cinc anys més tard, el juliol del 2020, el sinistre Recep Erdoğan, president de Turquia, li restitueix per decret la condició de mesquita en un dia tristíssim i desmoralitzador.

Que AyaSofya hagi estat tantes coses al llarg dels segles és tal vegada la font de la seva glòria i actual misèria. De les esglésies cristianes: la planta, la pedra i uns bells i refulgents mosaics bizantins molt ben conservats; inexcusable pujar al pis de dalt per les rampes del minaret i poder-los veure bé. Quan era museu i hi havies anat a la tarda, havies d’esperar que s’anés fent l’hora de tancar per veure-la a gust i amb calma sense ningú. De les mesquites: els minarets, la font per a ablucions, les tombes i, ja a l’interior, inscripcions, rajoles i ceràmica, els imponents medallons amb cal.ligrafies inscrites en la lleugeresa de la fusta de til.ler perquè no et caigui el cel al cap quan te’ls mires embadalida. No sé qui va afegir-hi els potents i característics contraforts; no sé d’on li ve el color entre siena, carbassa i salmó que la singularitza en el context d’Istanbul. Mary Wortley Montagu la va admirar fascinada. 

La otra estructura admirada es la de Santa Sofía, que es muy difícil de visitar. [...] No se me puede informar por qué cuando se trata de esta mezquita los turcos son más delicados que con cualquiera de las otras, donde al cristiano que le plazca puede entrar sin escrúpulos. Imagino que se figuran que habiendo sido consagrada, con la pretensión de la curiosidad, las personas podrían profanarla con sus plegarias, en especial a aquellos santos visibles aún en mosaicos que no han sido desfigurados más que por los estragos causados por el paso del tiempo, pues es absolutamente falso lo que universalmente se afirma, que los turcos desfiguraron todas las imágenes que encontraron en la ciudad. 

 

Mary Wortley Montagu. Cartas desde Estambul

Vaig veure AyaSofya plena de bastides i escales en dues ocasions; estava in restauro. Malgrat això, imposava tant que la segona vegada, tot i que no era el primer cop que la veia, encara em va impressionar més; per dins i per fora. Una joia. L’últim cop que hi vaig anar, estava ja restaurada i entrar-hi suspenia els sentits. És un espai essencial i el cos se n’adona immediatament. El mateix sentiment que tens a les piràmides de Teotihuacan o al Partenó (i a tants altres llocs on no he estat mai), la mateixa sensació de ser en un centre del món.

L’últim cop, malgrat que era maig, hi havia una gentada. AyaSofya, colossal, impertorbable, engolia sense cap dificultat la gernació que hi anava entrant a gavadals, absorbia converses i xerrades, sorolls de tota mena. La sensació de pau i de plenitud era corprenedora, suposo que hi té a veure la densitat de tot el que hi ha passat, les capes d’història i d’humanitat, la vibració de l’aire, un aire que t’eleva i que es deu desprendre de les proporcions, de la grandesa, de la combinació de gracilitat i pesantor. El contrast entre planta quadrada i cercle. L’alçària, la cúpula —la llum suau i matisada que hi filtra—, la rodonesa que confereix a l’espai. Tan important, tan majestuosa, tan imponent que pot deixar-te exhausta.

Dreamer Company via Getty Images

A mig camí entre el magnífic gris mat ben matisat de Sultanahmet i l’amorós rosa suau d’AyaSofya, en la bonica tensió entre tots dos edificis, hi ha una gran avinguda i mausoleus, jardins i arbres. Quan el bon temps arriba, els magnífics castanyers hi mostren una ufana florida 

Sempre que he anat a Turquia he sentit parlar vagament de plans per rereconvertir AyaSofya en mesquita. Mai no em vaig imaginar que acabaria passant. El món ha perdut un trumfo i un bastió. 

No sé si mai més tindré esma de tornar a Istanbul i anar a passejar per l’ampla avinguda on els portentosos plàtans mouen les fulles al ritme suau de la brisa per anar a veure la silueta orgullosa i seductora d’AyaSofya de sòlids contraforts i minarets lluents i acabats de rentar. 

T’evocaré de lluny, AyaSofya.