Tants caps, tants barrets (o tants coronavirus)

Tants caps, tants barrets (o tants coronavirus)

Obrir bars i restaurants, però no les escoles; decidir que pots anar al cine sense perill però no prendre una cosa a la terrassa d’un bar... En fi.

Two girls with masks due to the Covid-19 walk on San Lorenzo beach, Gijon, Asturias, Spain, on July 14, 2020 (Photo by Alvaro Hurtado/NurPhoto via Getty Images)NurPhoto via Getty Images

Aquest article també està disponible en castellà.

Dies de calma, benestar i tranquil.litat absoluta a Peníscola i no tan sols pel massatge als peus quan camines ran d’aigua o per la meravellosa textura de l’aigua del mar embolcallant i acaronant cos i esperit.

Justament passejant per la vora vam poder constatar que les persones o grups que marcaven la distància de seguretat a la sorra, malgrat que a les fotos dels diaris o als consells de les autoritats els assenyalen traçant un quadrat, preferien dibuixar una circumferència més o menys boteruda i col.locar-hi enmig para-sols i cadires, eventualment neveres.

Tot d’una, n’hi havia una dibuixada per una vella i un vell (m’agrada anomenar persones i coses pel seu nom) que es protegien amb sengles mascaretes al bell mig de la rodona. Era entendridora. El diàmetre del cercle era prou gran, permetia mantenir una distància generosa i adequadíssima amb l’exterior i, a més, per si no fos prou, a gairebé tot el solc de la circumferència, hi havien fet una estacada amb trossets de canyes que tenien una alçària d’un pam i mig a tres pams (hi havia algun tros sense: el material devia escassejar). Era inevitable somriure quan la veies.

L’endemà l’havien millorada substancialment i l’estacada combinava, orgullosa, les canyes amb pales i rasclets de plàstic multicolor, grocs, vermells, blaus, verds..., també clavats a la sorra, d’aquells amb què les criatures basteixen quimeres, fortaleses i castells a la vora de l’aigua, de vegades guarnits amb petxines, per resistir els embats de les ones i posar límits al mar.

Obrir bars i restaurants, però no les escoles; decidir que pots anar al cine sense perill però no prendre una cosa a la terrassa d’un bar... En fi.

Tot d’una se’m va glaçar el somriure: era la metàfora literal, perfecta, ben trobada, acolorida, de les mesures que els diferents governs i la humanitat en general està prenent per defensar-se del coronavirus. L’arbitrarietat, per part de l’autoritat, d’obrir bars i restaurants, però no les escoles, per exemple; decidir que pots anar al cine sense perill però no prendre una cosa a la terrassa d’un bar (o a l’inrevés) per part d’una particular. En fi.

Els països que ho han fet millor —penso en Nova Zelanda, Islàndia o Alemanya, per exemple, i en les respectives dirigents, Jacinda Ardern, Katrín Jakobsdóttir i Angela Merkel—, simplement han pintat amb més coherència i determinació el cercle, les circumferències, i ho han explicat tan honradament com han pogut partint de la base que la població és intel.ligent.

En la pell de brau arnada, tronada i pollosa on visc, en aquesta pobra, bruta, molt trista i dissortada terra, els diferents governs discuteixen i es barallen per si les canyes de l’estacada han de mesurar trenta-tres o quaranta-vuit centímetres i mig, si han de ser més o menys altes, o més o menys espesses. Uns tribunals de justícia i una fiscalia que deixarien esborronat i estabornit Kafka dictaminen que canyes i pales, sí, però rasclets, no. O en tot cas, de pales de color groc ni parlar-ne; en tots cas, vermelles o verdes. I els rasclets, si no hi ha més remei, sempre, sempre blaus i de cap altre color. Em vaig començar a mirar el vell i la vella amb uns altres ulls.

Nota Bene

A la Comunitat Europea hi ha dinou ministres d’Economia. Si es té en compte que només una és  dona i els altres divuit són home, ja es veu que a tots divuit els ha afavorit la mar ser dona per assolir el càrrec. Són les dinou persones que fa uns dies —finalment i en consonància amb aquesta desproporció— van votar Paschal Donohoe, el mafiós ministre de Finances d’Irlanda (es dedica a dissenyar paradisos fiscals), com a president de l’Eurogrup. A Donohoe també el deu haver beneficiat d’allò més ser dona.

MOSTRAR BIOGRAFíA

Nací en Barcelona en 1952 y soy doctora en filología románica por la UB. Soy profesora de secundaria jubilada y escritora. Me dedico desde hace ya mucho tiempo a la investigación de los sesgos sexistas y androcéntricos de la literatura y de la lengua, y también a su repercusión en la enseñanza, claro está. Respecto a la literatura, además de leer, hago crítica literaria, doy conferencias, ponencias, escribo artículos y reseñas sobre diferentes aspectos de la literatura, principalmente sobre las escrituras femeninas. En cuanto a la lengua, me dedico a investigar sesgos ideológicos en diferentes ámbitos: diccionarios; noticias de prensa (especialmente las de maltratos y violencia); denominaciones de oficios, cargos y profesiones. También he elaborado varias guías y manuales de recomendaciones para evitar los usos sexistas y androcéntricos. Asimismo, he analizado algún otro sesgo ideológico, por ejemplo, el racismo. Todas estas actividades me dan pie a impartir conferencias, ponencias, charlas, cursos y a realizar asesoramientos. Formé parte del grupo Nombra desde su fundación, en 1994. También trabajo por una enseñanza coeducativa. Lo que me ha llevado a implicarme en distintos y variados grupos y seminarios de coeducación, a colaborar con ICEs de distintas universidades y a escribir distintos tipos de libros y documentos. A veces escribo dietarios o sobre viajes y aún de otros temas.