Un braç trencat (escrit amb un dit —i un ratolí—)

Un braç trencat (escrit amb un dit —i un ratolí—)

Sempre, però, ens quedarà la literatura. La literatura, aquest miracle i aquest bàlsam.

5d53fc1f3b00004b00db7c50

Aquest article també està disponible en castellà.

Trencar-se el braç. De la manera més ximple. Com es trenquen els ossos les persones grans; les ancianes, les velles. Una mínima protuberància, un sortint al terra i allà que et desplomes sense remissió, caus indefectiblement i inexorablement a plom; un pes mort. Una llei en general tan útil com la de la gravetat esdevé cada cop més greu —exponencialment més greu— a mida que passen els anys. Un nen, una adolescent, una persona jove, no s’hauria fet res. Què dic, ¡no hauria ni caigut!

Si ets al Pirineu, llavors —encara que no siguis a Llavorsí—, arriba l’hora de deambular per ambulatoris i viles.

A Sort, capital de la comarca del Pallars Sobirà, 2.164 habitants a l’hivern (no vull ni imaginar-me quanta gent aplega a l’estiu sense comptar-hi la rodalia), no hi fan radiografies. A la Pobla de Segur, segon municipi de la comarca del Pallars Jussà, 2.939 habitants a l’hivern (no vull ni imaginar-me la gent que...), tampoc no en fan. A Tremp, sí. A l’hospital comarcal. És a dir, a uns cinquanta quilòmetres de la caiguda.

La sanitat, com l’educació, com tantes coses, gairebé totes les importants, funciona a pesar de la política, malgrat qui presumptament les planifica. Comarques buidades a palades, a consciència. Abandonades a la seva sort.

Un cop enguixat el braç, la vida continua i si anar-se fent gran implica estar sotmesa a una altra llei implacable, la de la lentitud, trencar-se un braç, l’accelera fins a límits insospitats. Un bon correctiu per a la prepotència; un toc d’atenció respecte a la necessària i inesquivable dependència i interdependència humanes. Una provocació exasperant a la paciència. Anuncia els dies que vindran. Filles que es converteixen en mares de ses mares; que els tallen les ungles, que els renten el cap.

La sanitat, com l’educació, funciona a pesar de la política, malgrat qui presumptament les planifica. Comarques buidades a palades, a consciència. Abandonades a la seva sort.

Sempre, però, ens quedarà la literatura. La literatura, aquest miracle i aquest bàlsam; sense metàfora pot afirmar-se que és una de les fonts de coneixement més precises i acurades que hi ha.

Asseguda a la sala d’espera de l’hospital (abans o després que el braç fos enguixat, que no ho recordo i tant li fa), riure a riallades amb un agut comentari de la molt perversa i intel.ligent Margaret Atwood sobre algun topant miserable de la vellesa a Nueve cuentos malvados

No és estrany, a Atwood —que va néixer el 1939— sempre li ha preocupat el cos; seria inexplicable, per tant, que a l’edat que té i en aquest recull del 2014 no s’ocupés de la malaltia, la degradació, la mort i, sobretot, la vellesa, a més dels temes habituals: el desig, la literatura, l’èxit, la condició humana... Ho fa com sempre, des de la lucidesa que li atorga el feminisme, un sentit de l’humor encomanadís i un do de l’anticipació desbordant, no tan sols als tres primers contes ben travats i encadenats («Alphinlandia», «El aparecido» i «La dama oscura») sinó al llarg de tot el llibre.

No està sola. Perquè mira si en saben les escriptores de parlar de la vellesa i del cos que s’encongeix curull de trastorns i de dolors. Sàvies, s’allunyen de la perniciosa autoajuda i diuen amb magistral gràcia veritats com mans esteses.

Tenim obres clàssiques i monumentals com l’assaig La vejez de Simone de Beauvoir (1908-1986). De la gran Diana Athill (1917-2019 —ens havia fet creure que no es moriria mai—), tenim com a mínim dos dels volums autobiogràfics, Stet. Vale lo tachado, escrit als vuitanta-tres anys, i especialment i sobretot Antes de que esto se acabe. Confesiones de una mujer que ha vivido intensamente, escrit als noranta-un. Em ve al cap l’extraordinària novel.la, per subversiva i inesperada, mirall de velles indignes, Toda pasión apagada de Vita Sackville-West (1892-1962), o les profundes i il.luminadores reflexions de Vivian Gornick (1935) a, per exemple, La mujer singular y la ciudad.

Al penúltim llibre d’Ursula K. Le Guin (1929-2018), a Contar es escuchar. Sobre la escritura, la lectura y la imaginación, hi trobem força fragments que parlen de la vellesa; per exemple:

Si no se me da bien lo de fingir ser un hombre ni se me da bien lo de ser joven, acaso podría empezar a fingir que soy una mujer mayor. No estoy segura de que ya se hayan inventado las mujeres mayores, pero merece la pena intentarlo.

¡Quanta raó que té! També en aquest aspecte falten o se silencien models; i els tòpics corroeixen. O aquest altre tros lluny, ben lluny, de les prescripcions de l’autoajuda.

Por supuesto, hoy en día se supone que las doradas ancianitas deben saltar de cama en cama como saltan vallas de cinco barras los caballos, hala, hala, hala, pero buena parte de este asunto sobre el sexo parece ser una cuestión puramente teórica, como la directora de General Motors o la presidenta de Harward. La teoría se ha inventado sobre todo para tranquilizar a la gente de cuarenta y pico —es decir, a los hombres— que se preocupa.

Margaret Drabble, que és com Atwoood de l’any 1939, a Llega la negra crecida, novel.la que bàsicament es dedica a analitzar la vellesa afirma:

No, no tienen nada de heroico ni la vivienda ni las políticas de urbanismo, temas que actualmente ocupan su vida profesional, pero la propia vejez sí es un tema para el heroísmo. Requiere mucho valor.

I com que la via de les relacions familiars, especialment amb filla i fill, aclareix també.

Su madre todavía sabe reírse. Halla placeres en la vida, su madre, a pesar de que Hamish ha muerto y ella es mayor. Poppet admira ese don, esa bendición.

Acabo amb un somriure, amb poesia. Amb una breu composició de Les banyes del croissant, l’últim llibre de la mallorquina Antonina Canyelles (Palma, 1942).

Ja no tenim rodes,

ni manillar ni timbre.

I pensar que un dia fórem

alegres bicicletes.

Síguenos también en el Facebook de El HuffPost Blogs