Un camp de futbol ple de gom a gom

Un camp de futbol ple de gom a gom

De sempre hi ha hagut equips de futbol femenins i jugadores amb el desig i la voluntat de jugar

60.739 persones, assistència rècord al Wanda Metropolitano el 17 de març del 2019Soccrates Images via Getty Images

Hi ha un cert rebombori perquè s’han exhaurit les entrades per al partit de tornada dels quarts de final de la Lliga de Campiones que disputaran al Camp Nou el Barça i el Reial Madrid. Estem parlant de les futbolistes, és clar, perquè el depauperat equip dels nois del Barça no omple l’estadi ni als partits més importants.

Sobretot, sobretot, no ens penséssim que aquest èxit és una novetat i que ara sí que començarem a anar bé, que ja era hora i que abans no jugaven perquè no volien —mòbils i volàtils com som— i que no hi havia equips femenins perquè no hi havia afició.

Alguns dels precedents immediats són el partit que el 17 de març del 2019 va enfrontar les futbolistes de l’Atlético de Madrid i del Barça al Wanda Metropolitano; hi van anar 60.739 persones, assistència que va superar el rècord que s’havia aconseguit un pèl abans, el 30 de gener, a San Mamés per anar a veure el partit entre les jugadores de l’Athletic de Bilbao i l’Atlético de Madrid, 48.121 aficionades i aficionats.

Precedents immediats, cal assenyalar-ho, perquè una mica més enrere però no molt, el 28 de març del 1971 al Camp Nou més de 30.000 persones van anar a veure la final de la Copa Pernod entre l’Espanyol i l’equip blaugrana.

¿I abans? Doncs anirem al bressol del futbol per comprovar que de sempre hi ha hagut equips de futbol femenins i jugadores amb el desig i la voluntat de jugar.

Quan durant la I Guerra Mundial, gran part dels homes anglesos feien la guerra, les fàbriques es van omplir d’obreres. A la Dick, Kerr & Co (Preston, comtat de Lancashire), que feia locomotores de tren, municions i avions, les treballadores van fundar el Dick, Kerr Ladies FC. L’equip va tenir un enorme èxit. Durant la guerra jugaven per recaptar fons per a les tropes i quan es va acabar van continuar jugant per causes benèfiques. Durant els més de 48 anys d’història, van jugar 833 partits (en van guanyar 759). Això mostra que el Dick, Kerr Ladies FC no era l’únic equip que existia.

Amb molt d’èxit, hi insisteixo, per exemple, el 1920 van jugar contra el St. Helen’s Ladies al camp de l’Everton i s’hi van ajuntar 53.000 persones que van esgotar totes les entrades; hi ha dubtes que cap equip masculí hagués aconseguit una entrada tal.

Però sempre els «peròs». ¿Per què, doncs, es va estroncar la meitat del futbol? El 1863, es crea a Gran Bretanya l’Associació de Futbol (FA) amb la missió de regular aquest esport i ja el 1902 va suggerir als clubs membres que no permetessin jugar equips femenins. Quan van veure que 53.000 persones havien anat al partit entre el Dick, Kerr Ladies FC i el St. Helen’s Ladies, els propietaris dels equips masculins es van queixar a la FA perquè van pensar que els equips masculins no tindrien aquesta expectació i seguiment.

Arran de les queixes, la FA va emetre una resolució en què manifestava que el futbol era força inadequat per a les dones i que, per tant, no s’havia de promocionar. El consell va demanar als clubs que pertanyien a l’associació que no permetessin partits d’equips femenins a les seves instal.lacions.

Així, el 1921 queda prohibit el futbol femení a Anglaterra. La cadena de transmissió estava servida: la prohibició arrenca amb les professionals i arriba a les nenes perquè, d’una banda, es queden sense model i, de l’altra, no poden jugar tampoc atès que totes les escoles estaven afiliades a la FA.

La prohibició va arribar més enllà d’Anglaterra perquè la FA era la federació més potent de la FIFA i la FIFA va donar suport a la prohibició. ¡Fins al 1971 qualsevol organització que estigués associada a la FIFA en podia ser expulsada si permetia que les futbolistes utilitzessin els seus camps! Per això amb prou feines hi ha partits entre dones durant mig segle. En perfecta col.lusió, la

FA, els molt masculins clubs i la FIFA van eliminar una hipotètica competència al futbol masculí.

Potser per això el febrer de 1971 a la final de la Copa Pernod l’equip va rebre suport material i econòmic per part del FC Barcelona però no en depenia orgànicament. Potser per això quan el 25 de desembre del 1970 el Barça femení va jugar contra la UE Centelles, el primer partit al Camp Nou gràcies a una iniciativa de la jugadora Imma Cabecerán (se li hauria de seguir la pista, com a tantes d’altres), l’equip no estava reconegut oficialment pel Club i ni va lluir la samarreta blaugrana, sinó una de blanca, ni va utilitzar el nom de FC Barcelona.

Anem al cas. En primer lloc, molts cops s’addueix que els diners que s’esmercen en alguna activitat i els sous de qui la practica depenen de l’interès i els guanys que generen; sempre, és clar, que la ideologia no s’hi interposi. El futbol femení era més competitiu, tenia més èxit, omplia estadis però per pur masclisme se li van tallar les ales i es va potenciar i finançar el que en generava menys; per tant, és un argument fals. Per exemple, als EUA on el futbol femení és més popular que el masculí, ha aconseguit més èxits i teòricament hi ha igualtat, el salari mitjà de les jugadores és de 30.000 dòlars, mentre que el dels homes és d’uns 200.000. El menor desenvolupament del futbol femení i els baixos sous no són, doncs, «naturals», són induïts.

Segonament, de vegades es posa el tennis com a exemple d’igualtat, en drets, en premis, etc. Com si per casualitat les coses haguessin sortit així. Doncs no, Billie Jean King, una de les grans del tennis va ser una de les nou fundadores el 1973 de la WTA (Women’s Tennis Association), organisme rector del circuit professional de tennis femení creat per eliminar la discriminació sexual, la bretxa salarial i per lluitar a favor de la igualtat. Gràcies a aquestes pioneres, les tennistes tenen uns emoluments justos allunyats de la misèria a què se sotmet a moltes altres esportistes o a professionals treballin en l’àmbit que sigui. Actualment la WTA compta amb més de dues mil cinc-centes jugadores de prop de cent països. Mai no agrairan prou els serveis de King i companyia, tants

cops atacades i ridiculitzades. És a dir, hi ha res a fer.

Ho reitero a qualsevol àmbit. Julia Roberts va cobrar 300.000 dòlars per Pretty Woman (1990), malgrat que quan es va filmar estava nominada als Oscars per Magnolias de acero; Richard Gere, que no tenia cap nominació, 5 milions. Indaguin, si els vaga, quants milions menys va cobrar Jennifer Lawrence que Leonardo DiCaprio per actuar l’any passat a No mires arriba.

Finalment, sovint es presenta les dones —mòbils i volàtils com som— com si no sabessin ben bé què es fan i què volen, sembla que vagin tentinejant i a les palpentes —ara sí, ara, no— mentre els homes estan la mar de distrets amb les seves coses i no tenen res a veure amb el que elles fan.

Doncs no, a la que se senten amenaçats i sovint s’hi senten (se’ls amenaci o no, tenen la pell molt fina), legislen, prohibeixen, escapcen, jutgen, mutilen, imposen quotes (normalment del 100%) al seu favor i tot el que calgui. Segurament hi ha homes que no hi estan d’acord però, encara que en general de natural expansius, ho porten amb una inhabitual discreció digna realment de millor causa.

MOSTRAR BIOGRAFíA

Nací en Barcelona en 1952 y soy doctora en filología románica por la UB. Soy profesora de secundaria jubilada y escritora. Me dedico desde hace ya mucho tiempo a la investigación de los sesgos sexistas y androcéntricos de la literatura y de la lengua, y también a su repercusión en la enseñanza, claro está. Respecto a la literatura, además de leer, hago crítica literaria, doy conferencias, ponencias, escribo artículos y reseñas sobre diferentes aspectos de la literatura, principalmente sobre las escrituras femeninas. En cuanto a la lengua, me dedico a investigar sesgos ideológicos en diferentes ámbitos: diccionarios; noticias de prensa (especialmente las de maltratos y violencia); denominaciones de oficios, cargos y profesiones. También he elaborado varias guías y manuales de recomendaciones para evitar los usos sexistas y androcéntricos. Asimismo, he analizado algún otro sesgo ideológico, por ejemplo, el racismo. Todas estas actividades me dan pie a impartir conferencias, ponencias, charlas, cursos y a realizar asesoramientos. Formé parte del grupo Nombra desde su fundación, en 1994. También trabajo por una enseñanza coeducativa. Lo que me ha llevado a implicarme en distintos y variados grupos y seminarios de coeducación, a colaborar con ICEs de distintas universidades y a escribir distintos tipos de libros y documentos. A veces escribo dietarios o sobre viajes y aún de otros temas.