Un nou paradigma per al món

Un nou paradigma per al món

És una paradoxa que les corporacions que reben les subvencions més quantioses també siguin les més grans evasores d’impostos.

Aquest article també està disponible en castellà.

Els economistes ens adverteixen que s’acosta una crisi econòmica sense parangó. En els mitjans de comunicació els polítics ens parlen d’impostos, i els d’esquerres també de la creixent desigualtat que la pandèmia de Covid-19 propícia. No és difícil imaginar que aquesta crisi ens pugui portar per un camí molt més fosc. Pot ser que alguns governants la facin servir per aconseguir més poder, restringir llibertats i avivar les flames del racisme i l’odi. Si hi ha un dogma que defineix al neoliberalisme, és que la majoria de les persones són egoistes. I d’aquesta concepció cínica de la condició humana ha derivat tota la resta: privatitzacions, una desigualtat creixent i l’erosió de l’esfera pública.

Durant aquest confinament he llegit dos llibres que haurien de ser lectura obligada per a tots els que aspirin a crear un món millor. Començaré parlant del primer llibre: L’estat emprenedor, de l’economista italiana Mariana Mazzucato, publicat en llengua castellana (Editorial RBA, Economia). La seva autora no només és una convidada habitual al Fòrum Econòmic Mundial de Davos on els poderosos de món es reuneixen cada any, també ha assessorat a persones com a la senadora Elizabeth Warren i a la congressista Alexandria Ocasio-Cortez als Estats Units, així com a la primera ministra Nicola Sturgeon a Escòcia. Quan el Parlament Europeu va votar l’aprovació d’un ambiciós programa d’innovació l’any passat, també va ser Mazzucato qui el va redactar. “Volia que el treball tingués un impacte”, va comentar l’economista aleshores. “Si no, és socialisme de campanya: entres, parles de tant en tant i no passa res”. Mazzucato pertany a una generació d’economistes, predominantment dones, que creuen que amb limitar-se a parlar d’impostos no n’hi ha prou. “La raó per la qual els progressistes sovint perden el debat”, ens explica, ”és que se centren massa en la redistribució de la riquesa i no prou en la creació de riquesa”. Del que ens parla Mazzucato és ni més ni menys que d’una revolució en el pensament econòmic, però anem pas a pas. 

Una de les qüestions que es planteja és d’on se suposa que venen tots els diners. On es crea realment la riquesa? Ella ens ho explica admirablement. Mitjans de comunicació com el Financial Times (un diari conservador, sens dubte) sovint han afirmat, seguint les consignes neoliberals, que la riquesa la creen els empresaris, no els Estats. Els governs són, majoritàriament, simples moderadors. La seva funció és proporcionar una bona infraestructura i atractives exempcions d’impostos, i després apartar-se del camí. En el seu llibre, ens demostra que no només l’educació i l’atenció mèdica, la recollida d’escombraries i el repartiment de correu van començar amb el govern, sinó també altres innovacions.  Per exemple, l’iPhone. Els investigadors que van desenvolupar cadascuna de les tecnologies que fan de l’iPhone un telèfon intel·ligent estaven en nòmina de govern. I, per descomptat, el que s’aplica a Apple s’aplica també a altres gegants tecnològics. A Google, per exemple, que va rebre una quantiosa subvenció del govern per desenvolupar un motor de cerca. També Tesla va estar buscant inversors fins que el Departament d’Energia d’EEUU li va lliurar 465 milions de dòlars. I no només Tesla ha estat consumidora de subvencions des del principi, sinó també SpaceX i SolarCity, que han rebut entre les dues cinc mil milions de dòlars aproximadament. D’on surten aquests milions? Són, sens dubte, diners dels contribuents. “Com més miro”, ens diu Mazzucato, “més m’adono que la inversió estatal està a tot arreu”. Afegeix que és cert que de vegades el govern inverteix en projectes que no donen resultat, però d’això es tracta, d’invertir. La base de qualsevol empresa és assumir riscos, i el problema amb la majoria dels capitalistes privats, assenyala Mazzucato, és que no estan disposats a aventurar-se tant. Després del brot de la SARS el 2003, els inversors privats ràpidament van tancar l’aixeta a la inversió en investigació sobre els coronavirus. Simplement no era prou rendible. Mentrestant, la investigació finançada amb fons públics va seguir en marxa, amb una aportació per part de govern dels EEUU de 700 milions de dòlars.

És una paradoxa que les corporacions que reben les subvencions més quantioses també siguin les més grans evasores d’impostos.

D’altra banda, tenim la indústria farmacèutica. Gairebé tots els avenços mèdics comencen a laboratoris finançats amb fons públics. Els gegants farmacèutics principalment compren patents i comercialitzen medicaments antics amb marques noves. Després fan servir els beneficis per pagar dividends i recomprar accions: una tàctica ideal per augmentar els preus de les accions. Tot això ha permès que els pagaments anuals als accionistes de les 27 companyies farmacèutiques més grans es multipliquin per quatre des de l’any 2000.

¿No estan vostès d’acord que això ha de canviar? ¿No hauria el govern de recuperar el seu desemborsament inicial amb interessos? Això és el que Mazzucato ens proposa. És una paradoxa que les corporacions que reben les subvencions més quantioses també siguin les més grans evasores d’impostos. No hi ha dubte que aquestes companyies haurien de pagar la part d’impostos que els correspongui. No obstant això, corporacions com Apple, Google i Pfizer, que tenen desenes de milers de milions de dòlars amagats en paradisos fiscals distribuïts per tot el món, evadeixen impostos a punta de pala, però, per Mazzucato, el que encara és més important, si cal, és que el govern reclami el crèdit pels èxits aconseguits per aquestes empreses, és a dir, els governs han de partir de la idea que els serveis públics són inversions, i no passiu. Per tant, els diner subvencionat hauria de ser en realitat un crèdit i com a tal retornable.

En l’actualitat ens enfrontem a enormes desafiaments que exigeixen innovació per part d’un Estat emprenedor. Per començar, un dels problemes més urgents que aguaita a l’espècie humana és el canvi climàtic. El 5 de juny és el Dia Mundial del Medi Ambient, una efemèride per recordar-nos que el canvi climàtic, encara que la pandèmia l’hagi desplaçat de la tribuna pública, és una realitat punyent. La crisi climàtica segueix existint. No ha desaparegut. No és casualitat que Mazzucato, juntament amb l’economista britànic-veneçolana Carlota Pérez (assessora d’innombrables empreses i institucions), es convertís en la mare intel·lectual del Green New Deal, el pla més ambiciós del món per abordar la crisi climàtica. Cap d’aquestes dones està satisfeta amb conversar per només elucubrar. Volen resultats i defensen que, per molt “difícil” que això sembli, és possible assolir-los. Ho he pogut comprovar en el segon llibre que al principi d’aquest article comentava que he llegit durant aquest confinament que encara dura: Difficult women: A History of Feminism in 11 Fights, de la periodista britànica Helen Lewis. Narra la història del feminisme a Gran Bretanya, absolutament generalitzable i de lectura indispensable. El seu text no té pèrdua. Em sembla d’una sinceritat i d’un encert aclaparadors. Lewis qualifica de “difícils” diferents coses. Ens diu que és molt difícil canviar el món. Que per això s’han de fer sacrificis. Que el progrés tendeix a iniciar-se amb persones obstinades, per naturalesa desagradables i deliberadament esvalotadores. Per tant, molts revolucionaris són “difícils”. Que fer el bé no vol dir que siguis perfecte. Els herois de la Història poques vegades eren tan nets com després s’ha volgut defensar. La crítica de Lewis és que molts activistes semblen ignorar aquesta complexitat, i això els fa notablement menys efectius. La idea que defensa amb magisteri és que en qualsevol moviment de canvi entren en joc molts rols, punts de vista i relacions diferents, i que aquests rols, aquests papers, aquests interessos diferents sovint requereixen aliances i compromisos incòmodes, com va passar en el cas del moviment de les sufragistes britàniques, que va ajuntar tot un seguit de “dones difícils, des d’esposes de peixos grossos fins aristòcrates, treballadores tèxtils i princeses índies”. Aquesta complexa aliança va sobreviure el temps suficient per aconseguir el 1918 que s’atorgués el dret a vot a les dones propietàries majors de 30 anys. És cert que només inicialment les dones privilegiades podien votar, però aquest primer pas va conduir al següent: a Espanya, el sufragi universal va arribar el 1931. No obstant això, ni tan sols aquest èxit va poder aconseguir que totes les dones lluitadores, feministes o no, fessin amistat. Segons Lewis, “fins i tot les sufragistes van veure agrir el record del seu gran triomf pels enfrontaments personals”. I és que resulta que el progrés és complicat.

La pandèmia del coronavirus podria desviar el nostre camí cap a una senda de nous valors més d’acord amb la naturalesa humana.

Totes les persones tenim rols que desenvolupar en aquest canvi de paradigma social i econòmic que tant urgeix. Tant el professor com l’anarquista. El treballador online i l’agitador. El provocador i el pacificador. Les persones que escriuen en llenguatge acadèmic i els divulgadors. Les persones que fan lobby entre bambolines i els que són arrossegats per la policia antiavalots. No obstant això, tant en els programes d’entrevistes en la ràdio i la televisió, com en els articles d’opinió als diaris, en les converses diàries a la feina o en els sopars amb amics, adoptem posicionaments que es redueixen al blanc o al negre i oblidem que necessitem tots aquests diferents rols. Li donem la nostra decidida aprovació, per exemple, a Greta Thunberg, però ens exaltem pels bloquejos de carreteres organitzats per Rebel·lió contra l’Extinció (també abreujat com XR). O admirem als manifestants del moviment dels Indignats, però menyspreem el Moviment Taronja. Una cosa és certa: ha arribat el moment d’elevar als centres de poder a través de les institucions les idees que s’han anat forjant, per a molts idees radicals i sense sentit. Podem imaginar altres formes de vida més igualitàries. La pandèmia del coronavirus podria desviar el nostre camí cap a una senda de nous valors més d’acord amb la naturalesa humana. Hem evolucionat a través de la cooperació. I aquesta realitat és el punt de partida per a tota la resta: un govern basat en la confiança, un sistema tributari basat en la solidaritat i les inversions sostenibles necessàries per assegurar el nostre futur. Tot això just a temps per poder estar preparats per a la prova més gran d’aquest segle, la pandèmia que avança a pas de tortuga, però impertorbable: el canvi climàtic.