Abandoneu tota esperança

Abandoneu tota esperança

Ninot de Felipe VI en ARCO.Reuters

Aquest article també està disponible en castellà.

1.

Arran de la violència policial de l'1 d'octubre del 2017, el PSOE va anunciar la reprovació de la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, atès que n'era la màxima responsable. La va tallar en sec l'agressiu i trist discurs de Felip VI el vespre del 3 d'octubre. Talment Felip V.

És possible que Felip VI, que té una sorprenent retirada a Baixar al-Àssad, considerés que si volia perdurar havia de tallar de soca-rel qualsevol resposta política a les ànsies independentistes, autodeterministes o simplement sobiranistes. Que només podria continuar regnant si lligava la seva persona a la repressió de PP i Ciutadans, a la recentralització galopant.

Felip VI recorda sempre que pot (vingui o no a tomb) la importància de l'imperi de la llei i la necessitat de sotmetre-s'hi. És sarcàstic. Ell, l'inviolable; ell, que hi està per sobre. Se n'hauria d'abstenir, és el menys indicat per fer-ho.

És tremend que qui hauria hagut de fer d'àrbitre i temperar prengui partit cada cop que li sembla que el puny de ferro no és prou fort (i frenada a la intermediació). Dicti la doctrina oficial de l'Estat i la resposta. Doni idees fins i tot al Tribunal Suprem. Preocupa perquè els partits poden canviar d'opinió i de programa electoral, però la reialesa, no. El PSOE era partidari no fa tants anys del dret a l'autodeterminació. D'altra banda, quan era tertulià de 8TV, el dirigent de Ciutadans Juan Carlos Girauta deia que volia anar a votar el 9N per votar que no. Fins a l'adveniment de Pablo Casado, el PP creia en la utilitat de intermediàries o intermediaris tot i que ara ho consideri anatema; dirigents del PP van acudir al casament de dos polítics després d'anys i panys d'abjurar del matrimoni homosexual.

Felip VI, en canvi, no té marxa enrere. Ha lligat amb actes i paraules el seu futur a la pura repressió, a una idea d'Espanya present fa poc a la plaça Colón de Madrid (estranya que no hi acudís com el seu nebot). Abandonem, doncs, tota esperança.

  Jordi Cuixart.Agencia EFE

2.

Tan brutal és la influència de la reial doctrina, que tothom que en dissenteixi un mil.límetre és culpable de fellonia o de crims pitjors. El passat dimecres 27 es va presentar al Círculo de Bellas Artes de Madrid el llibre que recull les converses entre l'empresonat Jordi Cuixart, president d'Òmnium Cultural, i la periodista Gemma Nierga. El presentaven tres periodistes, Pepa Bueno, Antonio García Ferreras i Jordi Évole, a més de la coautora Nierga (potser algun dia sabrem per què la SER va prescindir dels seus serveis).

Al marge de l'escriptor Juan José Millás, poca intel.lectualitat hi va fer acte de presència i va gosar advocar per una solució dialogada. No és estrany, l'endemà, força premsa influent de Madrid acusava presentadores i presentadors de «blanquejar» Jordi Cuixart, de pertànyer a mitjans de comunicació golpistes, de ser el pitjor del pitjor. Si la situació no fos tan greu, seria còmic.

El català ha estat expulsat del judici. Fins i tot el vexen: fiscalia, tribunal i advocacia de l'Estat concursen a veure qui diu més malament i amb més mala idea els cognoms de testimonis, de preses i presos. Paral.lelament, hi ha qui per ofendre el futbolista Gerard Piqué, li diu «Gerardo». No és un nom ni millor ni pitjor, simplement no és el seu. Casado clama, però, que el català és un perill per al castellà i que maldarà per anorrear-ne qualsevol vestigi de cooficialitat, vol que sigui un mer ornament. Si la situació no fos tan greu, seria ridícul.

  Mariano Rajoy.Reuters

3.

El judici a l'independentisme fa feredat. Dimecres passat va ser especialment paorós. Hi vam poder sentir un displicent Mariano Rajoy que es negava a contestar si s'havia vist amb el lehendakari Íñigo Urkullu, cínicament deia que no ho contestava per pura generositat, atès que s'havia citat amb molta i molta gent; una Soraya Sáenz de Santamaría que afirmava que si una cosa no se signa, no té cap valor, no s'ha fet (se li va congelar el somriure quan li van fer notar que aleshores no s'havia proclamat la independència); un desmemoriat Juan Ignacio Zoido, màxim responsable dels cossos de seguretat, que no sabia res de res de l'operatiu policial. Sort que l'endemà Urkullu va posar algunes coses a lloc i va precisar com havia anat la intermediació explicant amb detall i cronologia trobades i telefonades.

Ara, la sensació que anem a la deriva a bord d'un Costa Concordia és absoluta. En comparació, el capità d'aquell vaixell era el súmmum de la responsabilitat i la professionalitat. S'hi han d'afegir les nombroses vies d'aigua que cada cas de corrupció, que una corrupció sistèmica, obren al vaixell.

  Inés Arrimadas.Agencia EFE

4.

S'acosta el 8 de març i és una pena haver d'insistir que la critica a una política, a una dona, no pot ser mai una sexistada. Si trobes repugnants les idees i propostes d'Inés Arrimadas, desemmascara-les; si trobes que és histriònica i demagoga, critica-la, però no t'hi fiquis perquè és una dona.

Toni Albà ho ha tornat a fer. I ha seguit punt per punt el manual del perfecte misogin. Pas 1: Dir que Arrimadas és una prostituta. Pas 2: Davant les crítiques, dir que no entenem el sentit profund del seu insult, que som enzes, vaja (un jutge de trist record va dictaminar que un marit que deia «zorra» a la seva dona no tenia cap intenció de insultar-la, que les guineus són animals la mar d'astuts). Pas 3: Demanar perdó a les prostitutes per haver equiparat Arrimadas a elles.

No tinc res contra les prostitutes, al contrari, i tinc molt contra els puters, culpables de la prostitució i de l'esclavitud i tracta que sol comportar, però és fàcil saber que si et diuen puta, la intenció és insultar-te.

A un altre nivell: deixin d'anomenar Sáenz de Santamaría pel nom o refereixin-se a Rajoy com a «Mariano».

I encara a un altre. Potser Manuel Marchena, president del tribunal, ha fet callar més defenses, però la frase «Cuando yo hablo, usted deja de hablar» no la va amollar a un defensor sinó a una defensora; a l'advocada de Carme Forcadell, Olga Arderiu.

MOSTRAR BIOGRAFíA

Nací en Barcelona en 1952 y soy doctora en filología románica por la UB. Soy profesora de secundaria jubilada y escritora. Me dedico desde hace ya mucho tiempo a la investigación de los sesgos sexistas y androcéntricos de la literatura y de la lengua, y también a su repercusión en la enseñanza, claro está. Respecto a la literatura, además de leer, hago crítica literaria, doy conferencias, ponencias, escribo artículos y reseñas sobre diferentes aspectos de la literatura, principalmente sobre las escrituras femeninas. En cuanto a la lengua, me dedico a investigar sesgos ideológicos en diferentes ámbitos: diccionarios; noticias de prensa (especialmente las de maltratos y violencia); denominaciones de oficios, cargos y profesiones. También he elaborado varias guías y manuales de recomendaciones para evitar los usos sexistas y androcéntricos. Asimismo, he analizado algún otro sesgo ideológico, por ejemplo, el racismo. Todas estas actividades me dan pie a impartir conferencias, ponencias, charlas, cursos y a realizar asesoramientos. Formé parte del grupo Nombra desde su fundación, en 1994. También trabajo por una enseñanza coeducativa. Lo que me ha llevado a implicarme en distintos y variados grupos y seminarios de coeducación, a colaborar con ICEs de distintas universidades y a escribir distintos tipos de libros y documentos. A veces escribo dietarios o sobre viajes y aún de otros temas.