BLOGS
28/11/2015 10:10 CET | Actualizado 28/11/2016 11:12 CET

Alguns detalls de la no investidura

Les dues sessions fallides per investir Artur Mas com a president de la Generalitat van posar de manifest, entre d'altres coses, que l'ús de la llengua també forma part de la política en més d'un sentit.

Foto: EFE

Aquest article també està disponible en castellà

El 10 i 12 de novembre van tenir lloc al Parlament les dues primeres sessions per investir el candidat Artur Mas, sense --com és sabut-- que s'arribés a investir-lo.

Tots dos debats van ser d'un nivell desmoralitzant. Només va aixecar el vol --hi estiguis d'acord o no-- la intervenció d'Antonio Baños, cap de llista (per imperatiu legal) de la CUP, formació que va obtenir els resultats electorals comparativament més bons; una pujada espectacular aconseguida (a més d'anys i panys de feina callada i sorda) a base d'aplicar una recepta senzilla: coherència, dir les coses pel seu nom, no avergonyir-se del que pensen, ni amagar mai on volen arribar; o sigui, dir la veritat; almenys, la seva. Ras i curt, no fan fàstic i això ocasiona que fins i tot gent que no hi està d'acord la voti, o que en l'anterior legislatura David Fernàndez fos el parlamentari més valorat (gairebé assolia un 6) i que ara ho siguin la diputada Anna Gabriel (5,82) i Antonio Baños (5,60).

Com que forma i contingut solen adequar-se, s'ha de dir que qualsevol membre de la CUP s'estima la llengua i té respecte tant per la gramàtica com per la sintaxi, aplica amb solvència les regles de concordança, es refia de la seqüència subjecte-verb-predicat i és capaç de fer oracions subordinades sense perdre el fil. Encara que no et dediquis a la llengua, ho notes i ho agraeixes. De tota manera i encara que la CUP es declara francament feminista (malgrat que la proporció és de tres diputades i set diputats), Baños en una intervenció farcida de referències no va citar ni una intel.lectual, ni una pensadora i no serà perquè la Història no estigui plena de revolucionàries i polítiques exemplars.

És clar que Miquel Iceta (PSC-PSOE) el va fer sant. No se li va ocórrer res més atrevit que comparar Mariano Rajoy i Artur Mas amb «dues senyores que es barallen». Com que es veu que Mas li va retreure o va fer un gest (seguia el debat per ràdio i, per tant, no ho vaig veure) dient que eren dos senyors i no dues senyores, a Iceta no se li va acudir altra cosa que dir que per una vegada que havia volgut ser políticament correcte (vulgui dir el que vulgui dir amb això), se li retreia. No senyor Iceta, no, pensar i citar les dones només per criticar-les, per destacar-ne un aspecte negatiu, en aquest cas exemplificar una baralla idiota, no és més que una manifestació del masclisme més tronat, de la misogínia més clàssica i tòpica. (Justament en parlava a l'article anterior.)

Lluís Rabell (Sí que es pot) no va remuntar el nivell. Va citar elogiosament el mateix Iceta recordant-ne el que, a l'entendre de Rabell, n'és una frase feliç: «a alguns consellers se'ls van posar per corbata» quan van saber de la resolució que presentarien Junts pel sí i la CUP. Aquest n'era el to. ¿A qui es refereix amb aquesta expressió de gust dubtós i sobretot tan excloent? ¿Pinten alguna cosa, existeixen, segons Rabell (i Iceta), les conselleres o, si més no, les companyes de bancada?

El llenguatge corporal de Mas, especialment en el segon dia de la fallida investidura, era patètic, penós. Ell, que és de natural ert i enravenat, acotava l'esquena davant la CUP com si fos japonès.

Com que tot pot empitjorar, les intervencions bilingües de Xavier García Albiol (PP) van oscil.lar entre l'atropellament i l'amuntegament. És un espectacle gairebé dantesc veure'l com repeteix cegament frases com «las normas de convivencia que nos hemos dado entre todos». A còpia de repetir-la sembla com si n'hagués deixat d'entendre el sentit, la buida de significat. Per al cas, tant seria que digués «pollastre amb patates» o «abracadabra».

De tota manera, la reina del bilingüisme és Inés Arrimadas (Ciutadans), ja sigui per convenciment polític, per comoditat o per servituds radiofòniques o televisives. (S'ha d'aclarir que al Parlament es parla lliurement català i castellà, no es prohibeix cap llengua i ve a tomb recordar, ara que tanta gent per mostrar que la independència no és possible cita la irreductible posició en contra de Pierre Trudeau --quinze anys primer ministre del Canadà i pare de l'actual-- que la posició de Trudeau era igualment d'irreductible en defensa del bilingüisme a tot el Canadà.)

Tornem al cas. Inés Arrimadas usa sobretot el castellà i de tant en tant introdueix alguna cunya en català. L'utilitza sobretot en expressions col.loquials o per escarnir hipotètiques converses de membres de partits rivals; per exemple, quan s'imaginava (i reproduïa) una possible conversa entre Artur Mas i la portaveu de Junts pel sí, Marta Rovira, conxorxant-se per evitar qualsevol referència a la corrupció. És a dir, un ús (conscient o inconscient) perfectament descrit per la sociolingüística que té com a objectiu rebaixar una llengua, convertir-la en llengua d'estar per casa, reduir-la a una llengua «camperola»; l'estatus a què el seu partit malda i aspira a convertir el català. Va ser entendridor, malgrat tot, sentir algun dels trets del seu castellà imbuït de modismes (que no barbarismes) del castellà parlat a les zones catalanoparlants; per exemple, els emfàtics «¡y tanto, y tanto!».

Ara, el que no té disculpa és el català mesell d'Artur Mas. Va demanar perdó per usar l'expressió col.loquial «passar-se pel clatell» (potser perquè de vegades s'usa una altra part de l'anatomia masculina) i en canvi no va demanar disculpes per un castellanisme (col.loquial) com «m'ho he hagut de currar molt», quan en català existeix una expressió ben viva, genuïna i econòmica: «gruar». Un Mas que possiblement se sent còmode amb una resolució que diu que s'obviarà la legalitat espanyola. Tant ell com CiU són mestres a desobeir, a trampejar, a retorçar al seu gust normes i lleis, per exemple, per privatitzar a cor què vols, cor què desitges, béns públics i comuns. «Concessions» en diuen eufemísticament. Un eufemisme transparent.

El llenguatge corporal de Mas, especialment en el segon dia de la fallida investidura, era patètic, penós. Ell, que és de natural ert i enravenat, acotava l'esquena davant la CUP com si fos japonès; somreia a Baños amb el somriure que es predica que han de lluir les dones quan volen aconseguir alguna cosa.

Sorprenentment no he vist que els mitjans de comunicació --ni tans sols els contraris-- per situar la qüestió recordessin que Mas, a l'hora de presentar, no una llista única, sinó una hipotètica llista de CiU amb afegitons, en una conferència-bany de masses que es va oferir fa uns mesos, va afirmar que tant podia anar el primer de la llista com l'últim; volia demostrar així que la independència el transcendia, que no hi tenia un interès personal. Tampoc ningú sembla recordar que al cap i a la fi va anar el quart de la llista i no el primer, i així va evitar haver de justificar la seva actuació i responsabilitat en l'anterior legislatura com li van retreure altres partits durant la campanya electoral.

NB. Dissabte vaig anar a la concentració de la plaça Sant Jaume en rebuig dels atemptats gihadistes de París no sense pensar amb pena en les infinites ocasions (oportunitats perdudes) que no se'ns hi ha convocat després d'una massacre al Iemen, Iraq, Afganistan o a d'altres països contra la gent que pateix amb més virulència, dolor i horror aquest terrorisme.

Hi havia un grupet de cinc o sis persones amb dues banderes espanyoles (no franceses) que finalment no acaben de desplegar. ¿De debò que s'imaginaven que haurien de contrarestar estelades? A la concentració hi havia persones que els 11 de setembre no dubten a enarborar-les, però lògicament dissabte no les duien: no s'hi adeien, era una altra la causa.

NUEVOS TIEMPOS