Anàlisi de discurs (2). De sentir ploure al sentit comú

Anàlisi de discurs (2). De sentir ploure al sentit comú

Potser aquestes maneres d'expressar-se --més el gust per les pantalles de plasma i convocar la premsa però sense dret a preguntes-- tenen a veure amb dos trets ben característics de Mariano Rajoy: el de creure's ungit pel sentit comú i el convenciment de fer les coses com déu mana.

Aquest article també està disponible en castellà.

En l'article anterior, vaig intentar escatir si Mariano Rajoy és tan moderat, amable i educat com alguns mitjans propaguen. Ho vaig començar a fer a partir de tres intervencions de quan era a l'oposició. En aquestes línies, es repassaran algunes expressions usades en l'exercici del poder. Primer, se'n veuran tres relacionades amb la corrupció, concretament amb la trama Gürtel.

La primera és d'una roda de premsa i com que era a Alemanya no va tenir més remei que parlar-ne. Transcric uns fragments de la resposta a un periodista que li va preguntar pels papers de Bárcenas: «Tomaremos las decisiones [...] para defender la honorabilidad de las personas que aparecen citadas en estos papeles a que usted se ha referido y al PP [...] Desde luego, todo lo que se refiere a mí y que figura allí y a los compañeros de partido mío que figuran allí no es cierto, salvo alguna cosa que es la que han publicado los medios de comunicación o dicho de otra manera es total y absolutamente falso [...] Es un momento difícil, lo vamos superar pero lo vamos a superar por una sola razón porque las afirmaciones que se hacen allí son absolutamente falsas, lo dije el sábado y lo vuelvo a reiterar en el día de hoy». Hi destaquen dues maneres de procedir, la primera és la negativa a dir les coses pel seu nom (tan proverbial és la seva incapacitat per pronunciar la paraula «Bárcenas», com la de Zapatero per dir «crisi»); la segona, contradir-se, dir dues coses incompatibles (és impossible que lliguin «salvo alguna cosa» i «total y absolutamente falso») amb l'esperança que prevalgui la que a ell li interessa.

Quatre mesos després, en resposta a una periodista que li va fer dues preguntes, la segona sobre si li semblava positiu per a la ciutadania que Bárcenas fos a la presó, va començar per la segona així: «Ehhh... la segunda, ya tal... y en relación a la primera...». En el vídeo se senten unes rialles, potser això el va esperonar a reincidir en respostes d'aquest tipus. Aquesta peculiar manera de contestar ell la comptabilitza com a resposta i li permet evitar-ne de posteriors adduint que ja n'ha parlat molt. Sigui com sigui, hi ha un abús de poder: aprofita que té la paella pel mànec per incomplir l'elemental obligació que com a president de govern té de contestar les preguntes en una roda de premsa.

Tres mesos després, en una entrevista de la Bloomberg TV, va contestar a la periodista que l'interrogava sobre la corrupció: «Es que hay cosas que no se pueden demostrar». Lapsus? La frase equipara ser innocent al fet que no et puguin enxampar. Inquietant, francament anguniejant.

Arribem a una altra resposta en la línia de la que va despertar rialles en la roda de premsa. Just quan surt de pressa del Parlament i s'encamina cap al cotxe, acompanyat d'un rialler Alfonso Alonso, una periodista li pregunta per la sentència sobre la doctrina Parrot i li contesta així: «Esta lloviendo..., lloviendo mucho, gracias». A continuació se sent la veu de la periodista: «Eh, que la que se moja soy yo». (Per cert, la professional va ser transvestida en home en informacions que es referien a ella com «el» periodista. Qüestió que potser es podria considerar de detall, tot i que és difícil que el canvi de sexe es fes --i s'admetés-- a la inversa.) Mariano Rajoy va cometre, al meu entendre, un altre abús de poder a costa d'una premsa que intenta fer la seva feina i que potser ja no riu tant davant de respostes com aquesta. Un abús de poder viat d'una certa dosi de cinisme, especialment reprovable i prepotent quan s'exerceix des del poder.

El passat mes de desembre, Mariano Rajoy va considerar que la seva llei d'avortament és mesurada: «Regula la situación de manera equilibrada». La llengua, que és portentosa, possibilita que un simple adjectiu desveli el seu pensament polític.

Al gener, en una altra entrevista (són el seu taló d'Aquiles), va dir: «A mí lo que me gustaría es que, como muy bien dijo el Rey, todos seamos iguales ante la ley». Notem que fa servir el verb «gustar» i, a més, en condicional. Expressa, doncs, per partida doble un desig. No afirma que cregui que aquesta igualtat existeixi. Sense deixar la qüestió, va acabar una resposta d'aquesta manera: «yo estoy absolutamente convencido de que las cosas [a la Infanta] le irán bien». Va usar un registre col.loquial, cosa que no acostuma a fer, més aviat és de formulismes registrats («usted juzgará lo que crea conveniente y oportuno», «en el día de hoy» etc.), amb un resultat pertorbador ja que indueix a pensar que o bé ja sap com anirà el cas, o, encara pitjor, que estigui indicant a algú com hauria d'acabar. Un vegada més, l'adverbi «absolutamente», usat per donar força al que assevera, contribueix justament a posar-ho en dubte.

La penúltima és la intervenció a la Convenció regional del PPC que va tenir lloc a Barcelona el passat 25 de gener: «Vengo a decir lo que nadie dice en este debate, que los españoles queremos a Cataluña». D'una banda, s'ha de senyalar l'ambigüitat del verb «querer», que tant pot voler dir «estimar» com «ganes de posseir» (hi ha fórmules inequívoques, per exemple, «amamos»); de l'altra, se'n desprèn la consideració que els catalans (hi inclourem les catalanes) no són espanyols.

L'última, a Valladolid el 2 de febrer. Durant la intervenció de cloenda de la Convenció nacional del PP, va instar callar el cap de l'oposició així: «Tú, cuando digo 'tú', digo: 'él', pero le digo: 'tú'. Eres parte destacada en la causa de ese calvario. O te callas o reconoces el mérito de la gente». Sembla clara la intenció de denigrar a través d'un ús del tuteig conscient i intencionat --ell mateix el remarca--. Tal vegada volia també emular el «callate», amb tuteig inclòs, del Rei a Hugo Chaves, sense adonar-se que els temps han canviat.

La lectora, el lector, jutjarà si la moderació i l'amabilitat són presents al llarg de les intervencions i respostes que s'acaben de veure.

Potser aquestes maneres d'expressar-se --més el gust per les pantalles de plasma i convocar la premsa però sense dret a preguntes-- tenen a veure amb dos trets ben característics de Mariano Rajoy: el de creure's ungit pel sentit comú i el convenciment de fer les coses com déu mana.

MOSTRAR BIOGRAFíA

Nací en Barcelona en 1952 y soy doctora en filología románica por la UB. Soy profesora de secundaria jubilada y escritora. Me dedico desde hace ya mucho tiempo a la investigación de los sesgos sexistas y androcéntricos de la literatura y de la lengua, y también a su repercusión en la enseñanza, claro está. Respecto a la literatura, además de leer, hago crítica literaria, doy conferencias, ponencias, escribo artículos y reseñas sobre diferentes aspectos de la literatura, principalmente sobre las escrituras femeninas. En cuanto a la lengua, me dedico a investigar sesgos ideológicos en diferentes ámbitos: diccionarios; noticias de prensa (especialmente las de maltratos y violencia); denominaciones de oficios, cargos y profesiones. También he elaborado varias guías y manuales de recomendaciones para evitar los usos sexistas y androcéntricos. Asimismo, he analizado algún otro sesgo ideológico, por ejemplo, el racismo. Todas estas actividades me dan pie a impartir conferencias, ponencias, charlas, cursos y a realizar asesoramientos. Formé parte del grupo Nombra desde su fundación, en 1994. También trabajo por una enseñanza coeducativa. Lo que me ha llevado a implicarme en distintos y variados grupos y seminarios de coeducación, a colaborar con ICEs de distintas universidades y a escribir distintos tipos de libros y documentos. A veces escribo dietarios o sobre viajes y aún de otros temas.