'Bernie', 'Manhattan', '¡Átame!' (l'hemorràgia continua)

'Bernie', 'Manhattan', '¡Átame!' (l'hemorràgia continua)

La pel.lícula Bernie de Richard Linklater suscita una reflexió sobre la relació entre les violències contra les dones i el cine. Agressions, doncs, que en aquest cas es plasmen en l'art o que provenen d'un àmbit culte, de la perillosa misogínia il.lustrada.

5c8b1d813b000070066d0113

Aquest article també està disponible en castellà

Encara es pot veure el film Bernie (2011) de Richard Linklater, director d'una proposta tan interessant i innovadora com Boyhood (2014) --rodada entre 2002 i 2013 amb el mateix repartiment, mostra dotze anys de la vida d'una família-- o de la trilogia Antes del amanecer (1995), Antes del atardecer (2004) i Antes del anochecer (2013), l'evolució de la història d'una parella heterosexual. No hi ha dubte que el seu cine explora les relacions i les emocions humanes.

A Bernie també nua vida i art. Es basa en un assassinat real i el film s'articula en una barreja de ficció i realitat, de documental i creació, on intervenen actrius i actors però també molta gent de Carthage (Texas) que va viure el crim.

Bernie Tiede, empleat d'una funerària, gran servidor i puntal de la comunitat on vivia, va assassinar fredament Marjorie Nugent, una anciana de vuitanta-un anys. Quan es va quedar vídua, i malgrat la diferència d'edat, Tiede es va esmerçat a conquerir Nugent i a fer-se-li imprescindible. Llavors va començar una nova vida de gastar diners a cabassos, viatges fastuosos i avionetes, fins al punt que va deixar la seva feina per passar a ser l'administrador de Nugent.

Tip dels proverbials tracte tirànic i mal caràcter de Nugent, coneguts perfectament tant per tot el poble com per l'assassí molt abans de casar-s'hi, Tiede tenia l'opció de deixar-la i alliberar-se'n; això sí, renunciant a la gran fortuna de la qual disfrutava sense cap restricció. Va optar per assassinar-la: li va disparar per l'esquena, la va ficar en un congelador i va continuar fent vida normal.

Descobert el crim, tot el poble es va bolcar en ajut cap a Tiede segons el film. Tan gran és la comprensió, que en un moment de la pel.lícula una cambrera per mostrar la bondat i bonhomia de l'assassí afirma que podent-li haver disparat cinc trets, només n'hi va etzibar quatre. Sembla una atzagaiada però és possible trobar aquest tipus d'argument en d'altres casos de violència contra les dones. Fins i tot s'ha elevat a categoria de cançó; al corrido de Rosita Alvírez es pot sentir això:

"Echó mano a la cintura

y una pistola sacó

y a la pobre de Rosita

nomás tres tiros le dio.

La noche que la mataron

Rosita estaba de suerte:

de tres tiros que le dieron

nomás uno era de muerte".

Seria interessant fer la regla de la inversió i imaginar-se com seria jutjada per la població la interessada assassina d'un ancià multimilionari.

Tiede va ser condemnat a cadena perpètua però arran de la pel.lícula el cas es va revisar i (continua la barreja entre realitat i ficció) actualment l'assassí viu en llibertat provisional amb la condició que resideixi a casa de Richard Linklater. Un dels arguments per concedir-la-hi és esfereïdor: no se'l considera un perill per a la societat. Tesi que es pot aplicar a molts dels assassinats de parelles i exparelles. Un cop morta la dona en qüestió, ¿per què aquell home hauria de tornar a matar? Morta la bèstia, morta la ràbia.

El cine és un art ple de justificacions de violències --grans o petites-- contra les dones; algunes la mar de gracioses. Només dos botons. Woody Allen --director que en les seves ficcions mostra una alarmant tendència a assassinar dones en crims que queden impunes-- a Manhattan (1979), fa que el personatge que ell interpreta faci barrila sobre un intent d'assassinat: atropellar amb el cotxe la companya actual de la seva exparella. Al cine, tot eren rialles, bon humor i comprensió. No sé si els trenta-cinc anys que han passat des d'aleshores en modificarien la recepció i la reacció.

Deu anys més tard, Pedro Almodóvar, en la pel.lícula d'expressiu i premonitori títol, ¡Átame! (1990), fa que la víctima d'un segrest --en un pas de rosca més de la síndrome d'Estocolm, tot i que difícilment imaginable si s'hi aplica la regla de la inversió-- acabi rendidament i perdudament enamorada del seu pertorbat segrestador. Quan em vaig aixecar de la butaca i anava cap al passadís, vaig sentir dos joves que comentaven animadament que «ja ho veus, quan els sembla que no ho volen, és qüestió de lligar-les». Segurament molts altres nois van sortir comentant que la pel.li era una ficció que no tenia res a veure --que no es podia donar-- en la realitat; que ves quina ximpleria la que proposava el director; que quin comportament tan psicòpata i perillós el del segrestador; que quina rucada pensar-se que algú es pot enamorar de qui la té lligada..., però no vaig tenir la fortuna d'ensopegar-los. Me n'hauria anat més tranquil.la.