BLOGS
03/05/2014 09:54 CEST | Actualizado 02/07/2014 11:12 CEST

Elogi de la 'ela' alveolar

El que causa més perplexitat i estupor és que aquestes altures alguns mitjans difonguin articles o opininions que critiquin l'accent d'una persona, atès que se suposa que els mitjans estan a càrrec de gent documentada i amb algun rudiment sobre què és i con funciona una llengua.

Aquest article també està disponible en castellà.

Potser són els variats colors de les roses d'un dia de sant Jordi assolellat els que m'inspiren, potser ho fan els mil accents de les riuades humanes que emplenen amb alegria els carrers de Barcelona en un dia tan joiós, el cas és que em vénen al cap les crítiques que va rebre la diputada Rovira pel parlament que va fer al Congrés de Madrid.

No era fàcil fer un parlament rodó. D'una banda, jugava en camp contrari (el resultat de la votació és prou eloqüent); de l'altra, es trobava en una vella i coneguda tessitura: quan una política (una autora, una creadora...) s'expressa d'una altra manera, des d'un altre punt de vista o lloc, s'arrisca a no ser vista o, com a mínim, a provocar sobretot estranyesa; si ho fa com un polític, corre el perill de ser jutjada com a vana i innecessària. Quan la diputada va afirmar que polítics i polítiques d'un lloc i l'altre no es coneixien gaire no deia cap ximpleria. És possible que, si un senyor amb barba asseverés que no es pot respectar el que no es coneix, ningú en fes riota.

Ara bé, el que causa més perplexitat i estupor és que aquestes altures alguns mitjans difonguin articles o opininions que critiquin l'accent d'una persona, atès que se suposa que els mitjans estan a càrrec de gent documentada i amb algun rudiment sobre què és i con funciona una llengua. Fins i tot, hi ha qui va atribuir l'esgarrifós accent català de la diputada a la immersió lingüística. Que es desenganyin perquè tinc una mala notícia: la major part de les persones catalanoparlants de la meva generació, educades (és un dir) amb la llengua català estrictament prohibida i relegada a la intimitat, fan exactament les mateixes eles que la diputada. Ara que Poniatowska acaba de recollir el Cervantes a Alcalà i que García Márquez ha mort a Ciutat de Mèxic, no he sentit ningú que en critiqués els respectius accents; al contrari, solen són celebrats amb joia com a mostra de la potència i diversitat d'una llengua. Que a algú li agradi més l'accent de Carme Riera que el d'Ana María Moix, o que el d'Isabel Allende, mostra només que sobre gustos està tot escrit.

Pel que fa al català, malgrat el prestigi que té l'accent de l'Empordà, personalment m'enamoren (segurament per raons sentimentals) tots els colors dels accents del sud i de les illes: Ah, el sonor apitxament de la parla de València, l'ús i pronunciació dels diminutius a banda i banda de l'Ebre, la gairebé impossible per a mi e àtona pronunciada com a e oberta d'Algaida, de Llucmajor!

L'únic rellevant és, d'una banda, saber que tan bo i lícit és preferir l'accent de Sevilla al de Granada, com l'opció contrària; de l'altra, l'acceptació que tothom té accent, atès que, si no, és impossible parlar. Tots els accents (sense excepció) sumen, enriqueixen i constitueixen una llengua (malgrat que els dos últims citats, així com el Mondoñedo, el de la Laguna o el de Basauri, posem per cas, no se sentin gaire ni tans sols als mitjans audiovisuals públics).

Totes les persones tenen un accent o altre i tots els accents són igual de bells o de lletjos, depèn de qui els escolta. És fàcil d'entendre i, si no s'entén, encara que no és ben bé el mateix, és tan curt i simple que es pot aprendre de memòria.

Per què, doncs, aquesta ràbia, aquest menyspreu, cap a un més dels accents que enriqueix el castellà? Segurament té a veure amb la, diguem-ne, idea prèvia de percebre la llengua catalana com un insult. Molts cops, en molts àmbits, gent que usa amb tota normalitat el català ha hagut de respondre que no és que no canti, escrigui, etc., en castellà, sinó que simplement ho fa en català.

A final de desembre, l'exministra socialista María Antonia Trujillo preguntava patèticament, i amb total desconeixement de què és una llengua, que per a quines coses "importants" servia el català. Una coreligionària seva, Rocío Martínez Sampere, la va posar al seu lloc amb una elegància impecable, implacable i plena de sentit comú, a la qual no cal afegir res més: "Per llegir, per pensar, per parlar amb els meus fills...".