Entrecot o carn arrebossada / ‘business’ o turista
Aquest article també està disponible en castellà
Les futbolistes del FC Barcelona han marxat de gira aquest estiu cap a Portland en el mateix avió que els seus col.legues de la secció masculina. Un detall, mentre ells anaven en business, elles ho feien en classe turista.
És «natural», segueixen i continuen una vella tradició: els equips de futbol japonesos que van anar als Jocs Olímpics de Londres del 2012 ho van fer així, tot i que era justament el femení el que defensava el títol de campiones. Austràlia va aplicar la mateixa política per als equips de futbol i de bàsquet malgrat que les esportistes van guanyar més medalles que els homes.
Dos detalls en consonància relatats per la ciclista Dori Ruano: «En Hamilton 2003 dieron de cenar un entrecot y arroz con leche a los hombres, y un filete empanado y fruta a las mujeres. A mí la Selección me da dos culottes y un pantalón largo para competir toda la temporada, mientras que a los chicos les dan eso o incluso algo más, sólo para correr un día en los Campeonatos».
Més detalls: els tretze futbolistes del Barça B també han anat enbusiness. Sobretot: igualtat. No els tractaran pas de manera diferent, pobrets.
Obre una escletxa d'esperança que en l'ulterior desplaçament (de Portland a Los Ángeles), tant les unes com els altres hagin viatjat en business (que duri), després que el club s'hagi excusat per la discriminació amb arguments ben pintorescos i contradictoris: que les futbolistes només jugaran un partit; que quan van llogar l'avió encara no sabien que les futbolistes anirien també de gira; que les places business eren limitades. Una de les jugadores —segurament tipa d'anar amb autocar a tot arreu (tot i que per anar als EUA l'alternativa a l'avió és anar-hi nedant)— ha manifestat que estan contentes d'anar de gira i d'allotjar-se a les mateixes instal.lacions i ha evitat opinar sobre la discriminació aèria soferta. Tot un clàssic el de conformar-se amb menys i, a més, justificar qui ha repartit desigualment.
Per arrodonir-ho ve a tomb recordar detalls ni que siguin ben quotidians. ¿A qui es dona el bistec més gran a la major part de cases; qui seu a la millor butaca; qui monopolitza el comandament a distància? ¿El nom de qui es posa primer a les targetes de la major part de les bústies? ¿Qui sol espatarrar-se quan seu a l'autobús o al metro i si algú li fa notar encara s'indigna? ¿Qui amaga que guanya més que la seva parella i qui amaga que la seva parella guanya més?
No hi ha res més autèntic, real, útil i versemblant que una novel.la per descriure què és un privilegi. Un fragment —que voldríem ben anacrònic— d'El Cuaderno Prohibido (primera edició, 1952) d'Alba de Céspedes hi excel.leix (la cursiva és meva).
De la mateixa manera que no sabrem mai si algun ciclista (renunciant al privilegi) va dir a alguna col.lega que si preferia un entrecot li canviaria o, per contra, li va semblar que el més just i normal del món era que a ells els tractessin millor, tampoc no sabrem mai si algun jugador del primer equip del Barça o del Barça B (renunciant al privilegi) va oferir intercanviar-se la butaca amb alguna de les seves companyes, o, per contra, s'hi va arrepapar la mar de tranquil i escarxofat.
