BLOGS
10/12/2018 07:20 CET | Actualizado 10/12/2018 07:21 CET

Les dones que van humanitzar la Declaració Universal de Drets Humans

Fryderyka Kalinowski (Polonia), Bodgil Begtrup (Dinamarca), Minerva Bernardino (República Dominicana) y Hansa Mehta (India), delegadas de varios países de la Subcomisión de la Condición Jurídica y Social de la Mujer, Nueva York, 1946.
ONU
Fryderyka Kalinowski (Polonia), Bodgil Begtrup (Dinamarca), Minerva Bernardino (República Dominicana) y Hansa Mehta (India), delegadas de varios países de la Subcomisión de la Condición Jurídica y Social de la Mujer, Nueva York, 1946.

Aquest article també està disponible en castellà.

Ara que fa setanta anys de la solemne proclamació de la Declaració Universal de Drets Humans a l'Assemblea General de les Nacions Unides reunida al Palau de Chaillot de París (10 de desembre de 1948), és d'estricta justícia retre homenatge a les dones que la van afaiçonar, que li van conferir dignitat i igualtat i sentit, atès que no són innocents ni innocus el silenciament i la invisibilització de la tasca que van portar a terme tant pel que fa a la Declaració com respecte a l'Assemblea.

Al costat de la recordada —i que duri— Eleanor Roosevelt (escriptora i política nord-americana, presidenta de la Comissió de Drets Humans de l'ONU del 1947 al 1951), hi hem de recordar i valorar la feina de dones de llocs molt diversos, pioneres d'aquests drets als respectius països i a nivell internacional.

Per exemple, la brasilera Bertha Lutz (naturalista, zoòloga i pionera del feminisme a Brasil); Minerva Bernardino de la República Dominicana (diplomàtica i promotora dels drets de les dones); l'índia Hansa Mehta (política i activista feminista, lluitadora per la independència del seu país, va formar part de l'Assemblea Constituent); la Begum Shaista Ikramullah (política bengalí pakistanesa, diplomàtica i escriptora, primera representant a l'Assemblea Constituent del Pakistan), així com diferents polítiques de les excolònies africanes.

Potser la presència va ser poc nombrosa però va ser constant i els fruits saborosos i perdurables a pesar que quan entraven en una sala, els homes es pensaven que eren mecanògrafes o que hi havien anat a servir-los-hi cafè; no se'ls passava per cap veure-les com a iguals, com a representants.

Firma de Bertha Lutz en un documento de la ONU previo a la Declaración Universal de Derechos Humanos.

Per exemple, Ikramullah que, braç a braç amb Mehta i Roosevelt, va aconseguir que l'article 16 de la Declaració assegurés la igualtat del matrimoni entre dones i homes. No és estrany que fossin dones —una de les quals índia; una altra, bengalí— les que pensessin en aquest «detall» i hi maldessin. ¿Hi haurien caigut els homes (tot i que també es casen o potser per això)? ¿Ho haurien deixat per a un altre moment?

Ara, on la seva fosca tasca posa la pell de gallina i més emociona és en el respecte que tenien per la llengua —aquesta poderosa eina simbòlica—, l'amor amb què la van tractar, la importància que li van atorgar.

Ho va deixar ben clar Bernardino. Un cop, qui presidia la sessió de l'Assemblea General es va dirigir a les delegades com a «Estimades senyores» en comptes de com a «delegades». Bernardino va demanar la paraula per a una moció de procediment i va explicar-li que s'hi podia referir com a «senyores» en cas d'oferir-los una tassa de cafè o te, si les convidava a esmorzar; però que en aquella sala no eren senyores sinó delegades i així havien de ser anomenades.

No és estrany, doncs, que fos la inclusora de la inclusiva i gens trivial doble forma (encara ara tan mal vistes i que fan vessar rius inútils de tinta) «drets iguals d'homes i dones» al preàmbul de la Declaració. De fet, Bernardino considerava que en la redacció anterior l'omissió de les dones havia estat producte d'una discriminació intencionada.

S'escandalitzarien si veiessin les resistències que encara hi ha a acceptar una expressió tan euforitzant com «drets iguals d'homes i dones».

La danesa Bodil Begtrup, Mehta i Bernardino van aconseguir reemplaçar l'article 1: «Tots els homes neixen lliures i iguals», per «Tots els éssers humans neixen lliures i iguals» i de retruc revisar tota la Declaració; és a dir, van impulsar-ne el llenguatge inclusiu. No van ser les úniques. Còmplices, sempre van actuar en xarxa. A més de Lutz i Bernardino, la xinesa Wu Yi-Fang i l'estatudinenca Virginia Gildersleeve havien signat tres anys abans (el 1945) a San Francisco, la Carta de l'Organització (incloïa l'Estatut de la Cort Internacional de Justícia). La més que simbòlica i rellevant lectura de la Carta Oberta a les Dones del Món de Roosevelt —signada també per Bernardino, la francesa Marie-Hélène Lefaucheux i catorze delegades més— va tenir lloc a la primera sessió de l'Assemblea, celebrada a Londres el 1946.

A Roosevelt devem el preciós i engrescador títol de la declaració: «Declaració Universal de Drets Humans», que va bandejar l'empobridor, trist i esquifit: «Declaració Universal de Drets de l'Home».

No sé les resistències que van haver de vèncer a l'hora de fer aquests canvis. Me les imagino. Segur que van ser moltes i variades, potser fins i tot les van ridiculitzar. No sé el tremp, la determinació i la paciència que els va caldre; segur que van ser grans. Que ningú les insulti pensant que la redacció de la Declaració és la que és per casualitat. Seria com pensar, tot i que a una escala molt més modesta, que l'Escola d'Enginyeria de Barcelona, els Col.legis de l'Advocacia de Barcelona o de Lleida, el Col·legi d'Advocats i Advocades de Tortosa, es denominen actualment així perquè sí o per casualitat.

Firma de Minerva Bernardino en un documento de la ONU previo a la Declaración Universal de Derechos Humanos.

I el que són les coses: és possible que gent que es va esparracar les vestimentes quan es van canviar aquestes últimes denominacions, trobin lògiques, pertinents i fins i tot belles les dobles formes i genèrics que van introduir les dones en la redacció de la Declaració.

(Que bé ens aniria tenir-les o que inspiressin la reforma de la poc inclusiva, coixejant i tronada Constitució espanyola —ni una redactora—; cada cop més restrictiva en mans de qui —tot i que hi van votar en contra— se n'han apropiat i més que com a guardians, actuen com a escarcellers. Acaba de fer quaranta anys i sembla prou més decrèpita que la ufanosa i fresca Declaració.)

Gràcies, gràcies, gràcies a totes. Per deixar tanta feina feta, i tan ben feta, dins un sac ben lligat. S'escandalitzarien si veiessin les resistències que encara hi ha a acceptar una expressió tan euforitzant com «drets iguals d'homes i dones», o que hi hagi qui pensi que «homes» és una paraula genèrica. (Una mala traducció al castellà va mantenir al títol la paraula «home» fins al 1952 traint-ne esperit i lletra; l'oprobiosa traducció al francès encara avui la traeix.)

Gràcies, gràcies, gràcies. Per demostrar que forma i contingut són anvers i revers. Que la forma és l'única possibilitat del contingut. Per tanta valentia, intel.ligència i criteri.

Gràcies, gràcies, gràcies. Per mostrar que no tan sols les filòlogues poden pensar, escriure i actuar sobre la llengua. Sociòlogues, juristes, periodistes... poden fer-ho. Només cal que —com aquestes grans dones, cap d'elles «experta» en llengua (a qui no hauríem d'oblidar mai)— siguin lingüísticament competents.

Síguenos también en el Facebook de El HuffPost Blogs