¡Que visqui el 8 de març!
Aquest article també está disponible en castellà.
La vaga del proper 8 és missió impossible. Per això la farem.
Perquè gran part de la feina de les dones és inestroncable, imparable, inobviable; és pura vida. Per això la farem.
Perquè era impossible el que han aconseguit les Mares de la plaça de Mayo; perquè no era possible el que hi van sumar les Àvies. Perquè no era pensable que les Dones de Negre nasquessin a Israel com a resposta pacífica a l'ocupació i s'estenguessin —taca d'oli de la sororitat— per diversos països (d'Alemanya, a Austràlia, a Colòmbia, a Costa Rica, a l'Estat espanyol, a Itàlia...), constituïdes com a portaveu de totes les dones silenciades i víctimes dels conflictes bèl.lics d'arreu del món. Per això la farem.
Perquè en les situacions més extremes, més al límit, més desesperades, hi ha sempre la tasca inestroncable, imparable, inobviable, que sosté la vida i la fa possible.
Les fotos de les guerres parlen preferentment de mort i de destrucció. De vegades, moltes menys, dolorosament moltes menys, en mostren el gloriós revers: una precària olla al foc; robes de criatura esteses al vent; perquè per sobreviure, perquè fins i tot en les pitjors condicions, cal tenir cura d'una mateixa, de la vida d'altri. Mans que malgrat tot calmen i consolen. Si durant la guerra es fes una vaga, esclataria la pau, mostrant-ne la gratuïta crueltat, la inutilitat, el poc respecte per la vida. En canvi, on no hi pot haver vaga ni pausa és en els gestos continuats de vida durant la guerra, en la supervivència. Per això la farem.
Sempre sobta que les tasques domèstiques —tots els gestos que possibiliten la vida i sense els quals no hi ha civilització— tinguin tan mala premsa (per això les Mares i les Àvies de la plaça de Mayo es van plantificar un subversiu bolquer al cap), siguin tan menyspreades, avergonyeixin (encara) a alguns homes (abans, n'avergonyia la major part). Potser per inestroncables, imparables, inobviables; potser perquè solen provenir de mans de dones.
Mentre hi pensem, mentre ens arremanguem per a aquesta vaga impossible, els proposo que per un dia deixem de mirar els homes com si fossin herois (aquell mirall d'augment que segons Virginia Woolf fa que els veiem —i el que és pitjor: es vegin— el doble de grans); ens mirem amb sentit de l'humor i l'oportunitat tots aquells anuncis de televisió que els glorifiquen i els magnifiquen; que deixem de mirar-los com una espècie en perill d'extinció (a la llarga ens ho agrairan, i molt).
I fem vaga a la japonesa —que és una manera no de trencar la vaga sinó d'enfortir-la—, repetint a qualsevol nena, a qualsevol adolescent, amb qui ens creuem el dia 8, que elles s'ho valen, que que intel.ligents —¡n'he vist tantes dissimulant-ho!— que són: a l'escola, a l'institut, a casa, en comptes de dir-los-ho gairebé cada vegada que ho mostren i ho demostren, els diuen que són treballadores, o estudioses. Que que valentes: a l'escola, a l'institut, a casa, en comptes de dir-los-ho cada vegada que ho són, els diuen que són, posem per cas, assenyades.
No ens estem de dir-los que si llegeixen és perquè són intel.ligents, que no ho dubtin; que si no es barallen, també ho són, i valentes. Mai no s'explica als nens, als nois, que barallar-se és senyal d'estultícia, que no és una mostra de valentia ni de personalitat sinó un pas cap a mitificar la guerra.
Enfortim-les, animem-les. Pensin que el desig més estès entre les d'onze i setze anys és aprimar-se, perdre (pes). És ocupar poc espai, és merèixer una mirada d'aprovació (gairebé sempre pel motiu equivocat).
Intel.ligents i valentes. Per vegades que els ho hagin dit, són moltes, moltes menys de les que es mereixen i necessiten. Una minúcia si es compara amb la de vegades que els ho han dit als seus germans, als seus amics, als seus companys d'escola.
¿Volen alguna prova de com tractem, valorem, avaluem a dones i a homes, a noies i a nois, a nenes i nens? ¿En volen alguna de quin mèrit els atorguem?
Diguin-me, si us plau, el nom i cognom de l'atleta de l'Estat espanyol que ha quedat (i resumeixo) campiona del món en quinze ocasions, té quatre rècords mundials, trenta-nou títols de campiona d'Europa, i vuitanta-sis d'Espanya..., l'esportista que té, de llarg, el millor currículum de tot l'Estat però que s'ha d'entrenar en un aparcament, i per la qual, ¿cal que ho digui?, les autoritats esportives gairebé no han mogut ni un dit.
Diguin-me, si us plau, ras i curt, qui va escriure la primera novel.la al món. I ja posada, qui va escriure la primera novel.la antiesclavista en castellà; i qui va escriure la primera en anglès. ¿Què ho deu fer que el tema hagi atret més a les escriptores que als seus col.legues?
Diguin-me, si us plau, qui és Asma Jahangir.
Per acabar, no vull que es cansin, diguin-me, si us plau, el nom de les tres fundadores del moviment Black Lives Matter.
Un cop hagin completat (si és que no la sabien) tota aquesta informació, facin el favor de preguntar-se (i contestar-se) les raons dels possibles buits de coneixement.
No crec que dedicar-hi part del dia 8 pugui considerar-se trencar la vaga. I si ho fos, que entre tasca domèstica i tasca domèstica, s'hi dediquin els homes i vostès facin-t'ho el 7 o el 9. I ja posades, preguntin-se per què tants polítics es veuen en l'obligació de vetllar per nosaltres i aconsellar-nos si fer la vaga o no, i com.
¡Que tinguin un molt bon 8 de març!
