Una declaració de principis: 'Los testamentos' de Margaret Atwood
Comença quinze anys després de l’acabament d’El conte de la Serventa; en recull un munt de fils i lliga caps trenats amb mestria amb les veus de tres protagonistes ben diferents
Aquest article també està disponible en castellà.
L’esperada publicació de Los testamentos de Margaret Atwood (traducció d’Eugenia Vázquez Nacarino. Barcelona: Salamandra, 2019), seqüela —diguem-ne— de la uteral i essencial The Handmaid’s Tale (1985), ha suscitat bàsicament dos tipus de comentaris. D’una banda, els ditiràmbics i simples —sospito que prelectura— que alimenten la faixa del llibre. De l’altra, els que afirmen (s’han posat de moda i són una plaga) que la novel.la no està a l’alçària ni de Margaret Atwood ni d’El conte de la Serventa, 2018. (Sí, sí, trenta-tres anys han hagut de passar abans que es publiqués en català. I sí, han posat Serventa en majúscula; i, sí, no van gosar usar la paraula minyona al títol.)
No és cert. Los testamentos és una obra solidíssima i perfectament vàlida per si mateixa. Boníssima, lúcida, irònica, intel.ligent, t’agafa pel ganyot i no et deixa respirar fins que t’has llegit les més de cinc-centes pàgines. Pot llegir-se, a més, autònomament.
Comença quinze anys després de l’acabament d’El conte de la Serventa; en recull un munt de fils i lliga caps trenats amb mestria amb les veus de tres protagonistes ben diferents. No revelaré cap secret si dic que una de les veus narradores és la de la cruel, sinistra i esfereïdora Tia Lídia. Les altres dues expliquen el monstruós Galaad; l’una, des de dins (i amb regust de neta de la plaça de Mayo argentina); l’altra, des de fora, des de la llibertat del Canadà.
Quan s’hi va posar, Atwood no estava segura de poder escriure una seqüela d’El conte de la Serventa malgrat que les fans feia dècades que l’hi demanaven.
Als Agraïments de Los testamentos hi ha una pista cabdal que em va fer anar a la Introducció que la mateixa Atwood va fer el 2017 per a l’enèsima edició d’El conte de la Serventa.
A la mateixa Introducció, ho exemplifica amb alguns detalls. Secundaris però rellevants.
Axioma que, aplicat amb cura i coneixement de causa, ha respectat tant la sèrie de televisió com Los testamentos: no hi apareix res que no hagi passat en la història de la humanitat. L’axioma és també un exponent de l’honradesa, el rigor i el feminisme de l’autora a l’hora d’afrontar totes dues novel.les i la sèrie.
Dos apunts. Los testamentos no està sol, ni orfe de tradició, i no tan sols per l’existència d’El conte de la Serventa i la sèrie. Per exemple, el 1984, només un any abans d’El conte de la Serventa, Suzette Haden Elgin va encetar amb Lengua materna una trilogia de ciència-ficció que es va completar amb La Rosa de Judas (publicada originalment el 1987) i l’encara no traduïda Earthsong (1993). La trilogia també narra un futur distòpic, un pur malson en què les dones no tenen cap dret. Atwood i Elgin coincideixen a incloure-hi observacions externes; per exemple, congressos que posteriorment analitzen els fets succeïts i els indaguen.
Margaret Atwood tampoc no està sola. Un llibre recent de Jeanette Winterson d’expressiu títol, Frankissstein (2019), investiga entre d’altres coses sobre robots; sobre la humanització de robots i la deshumanització de les, diguem-ne, persones; sobre les relacions entre persones i robots. De vegades ho fa a partir de robots sexuals; és a dir, de forma ben crua, sarcàstica i esfereïdora. (No és el primer cop que Winterson en parla; penso, per exemple, en els quatre contes d’un altre llibre seu, Planeta azul, traduït el 2008.)
Els robots (o més aviat les robots), la pornografia i la distopia fan que entronqui directament amb un altre llibre d’Atwood, Por último, el corazón (2016). L’autora anuncia i hi denuncia —també ho fa Winterson— com el masclisme, si badem, tenyirà amb autèntic horror un futur ple d’«intel.ligència» artificial, així com noves eines, estris i artefactes. És a dir, la desgràcia i el perill que les dones s’hi dediquin poc, que hi imperi l’androcentrisme.
Tant Atwood com Winterson ho plantegen amb sentit de l’humor (que una cosa no treu l’altra) però també sense embuts, amb claredat i lucidesa, i fan una crítica descarnada i rotunda al masclisme. Potser per aquesta contundència, un crític, Robert Saladrigas, va fer una mala crítica a Por último, el corazón (que en certa manera enllaça amb la moda de subestimar Los testamentos a què em referia al principi de l’article). D’entrada deia que no n’entenia el títol. Bé, com tantes i tantes vegades, és una expressió, un sintagma, present al llibre. Qüestió aclarida. Diu que li sobren ocurrències esbojarrades. Si es refereix a la producció i exportació de robots, la realitat en aquest moment (les nines inflables ho van anunciar) va més enllà ja dels espants i els deliris misògins imaginats per Atwood i Winterson en les seves antiutopies.
