El missatge real del discurs reial
És francament perillós «ensalzar» el que ets i el que et sents (ni que fos la «roja»). No sembla digne d'enaltiment sentir-se d'un lloc o d'un determinat grup humà. A més, la població és diversa i difícilment és i se sent el mateix uniformement.
Aquest article també està disponible en castellà
Un palau erigit en l'antic solar d'una fortalesa medieval i convertit el 1561 en residència oficial de reines i reis possiblement no és un símbol de la ciutadania. I no tan sols pels oripells i purpurines, butaques i trons, només cal mirar els mapes i les corones de l'època.
És francament perillós «ensalzar» el que ets i el que et sents (ni que fos la «roja»). No sembla digne d'enaltiment sentir-se d'un lloc o d'un determinat grup humà. A més, la població és diversa i difícilment és i se sent el mateix uniformement. Alguna consideració s'haurà de tenir amb qui no se sent espanyola ni espanyol per moltes maneres diferents de sentir-s'hi que existeixen segons el discurs. En aplicació del mateix criteri, s'hauria d'enaltir també ser i sentir-se d'un altre lloc o comunitat.
És possible que força gent prefereixi ser d'una nació «normal» i deixar grandeses a banda.
Si la«literatura universal» a la qual es refereix és l'enriquida per una llengua «comuna» (vulgui dir, el que vulgui dir això), devia estar pensant en la castellana. Per entendre'ns, devia estar parlant de Cervantes; amb una mica de sort, de Teresa d'Àvila. ¡Ah, la referència a les inefables «altres» llengües! Ser l'«altra» sempre implica una situació de subalteritat, indica subordinació.
Per cert, entre el 2015 i el 2016 (no se sap ben bé el dia de la seva mort) es compleix el setè centenari de la mort de l'insigne Ramon Llull. Serà interessant veure què té previst fer l'Estat per honorar, valorar, enaltir, enorgullir-se de l'obra d'un dels més pregons i conspicus savis europeus de tots els temps. (Cert que dir-se «Llull» és gairebé un escarni cap al sistema fonador de persones que s'entossudeixen i enorgulleixen --fins i tot ho enalteixen-- de saber només la llengua «comuna», però en la impossibilitat de pronunciar Llull, sempre li poden dir «Lulio».)
El mes de setembre un catedràtic de Dret va fer un curs a Saragossa (a Saragossa, no a Mèxic DF). Va passar un vídeo amb unes pràctiques d'estudiants. Hi havia alguns fragments en què s'expressaven en català i el professor els va subtitular. En la posterior enquesta de satisfacció, tres de les quinze persones, és a dir, un 20% de cultes professores i professors, va fer constar que en properes ocasions preferien que, en cas que hi hagués vídeos, ningú hi parlés català. No perquè no l'entenguessin: ja s'ha dit que s'havia subtitulat, era per no sentir tan nefanda i no comuna llengua, llengua percebuda com una pedra a la sabata. Seria, doncs, interessant saber la identitat de qui expliquen aquestes «altres» llengües, què fa la Corona i el govern de l'Estat per conservar aquesta enorme riquesa lingüística o per promocionar obres universals com les d'Ausiàs March, Caterina Albert, Mercè Rodoreda o Jacint Verdaguer.
Llengua comuna, concepte poc lingüístic, purament ideològic, propi de la dreta més espanyolista. És difícil que la gent d'aquest Estat tingui una llengua comuna i una altra o unes altres no comunes, extraordinàries. Si ets desgraciadament monolingüe, si ets, per exemple, de Valladolid, no tens una llengua no comuna.
D'altra banda, s'hauria de veure amb qui es comparteix la suposada llengua comuna. Des d'aquest racó de món i pel que fa a mi, la llengua comuna és el català. M'hi expresso, m'hi entenc i hi puc intercanviar pensaments i sentiments amb gent de gran part de l'Estat: del País València, de les Illes Balears, o, per exemple, d'un trosset d'Aragó i d'un altre del sud de França. Amb gent gallega, de vegades la llengua comuna són dues: el gallec i el català. Aleshores es desplega la meravellosa capacitat d'entendre la llengua de l'altri encara que no la parlis i viceversa. Un esforç respectuós i altament estimulant. Això no vol dir que no en pugui saber cap altra, de llengua, que la sé, i ben contenta que n'estic.
En un discurs ple de repeticions i de llocs comuns és potser l'exemple més clar d'una cantarella insuportable: un dels tòpics més suats i partidistes --el pitjor del PP, de Ciutadans, del PSOE--. Una frase buida que és un topall per al pensament i l'acció; un fre a la política.
És a dir, per estimar, admirar i respectar un país te n'has de sentir part. Estimo, admiro i respecto un munt de països des de l'estrangeria, sense formar-ne part. Un fallit paràgraf que no és res més que una confusió i una barreja interessada: insinuar que si no t'hi sents, no pots estimar, admirar i respectar.
Se'n desprèn que no sentir-se espanyola o espanyol, sentir-se una altra cosa, és igualment un sentiment profund i una emoció sincera (tot i que no acabo d'entendre el darrer sintagma en aquest context). Embafa un altre cop tanta exaltació, enaltiment, orgull. A banda, l'orgull no té cap sentit per qualificar un sentiment que no es tria.
Suposo que el fragment fa referència a l'alçament feixista de Franco. A menys que el monarca cregui --febre molt estesa en la manera de fer política d'aquest Estat-- que no dir les paraules que sobrevolen tot el seu discurs: «Catalunya», «procés sobiranista», «consulta», «independència» o similars, les conjura; les elimina de la realitat.
Tractar de tu la gent, especialment si el tuteig (consubstancial a la institució monàrquica) només és unilateral, obre una barrera insalvable. ¿Calia, a més, acabar torcant-se el morros amb aquest pobre, míser i trist tovalló consistent en dues paraules en basc, dues en català i dues en gallec? Gairebé sonen a insult.