Johan Cruyff: genial inventor del futbolès

Aquest article també està disponible en castellà

La major part d'universitats europees han estat incapaces de dilucidar si el futbolès és a hores d'ara un dialecte o ha assolit ja l'estatus de llengua. De tota manera, les universitats de Tübingen i Heidelberg es decanten més aviat per considerar-lo una llengua franca.

Sigui com sigui, no es pot negar que aquesta variant usada a bastament per tot els entorns futbolístics causa estralls (de fet, la mateixa paraula "entorn" és un invent seu). Es considera que el màxim exponent, així com el més preclar impulsor, n'és Johan Cruyff (descansi en pau); en això hi ha un acord tan just com unànime. No és estrany si es té en compte que ve d'un estratega que paral.lelament va bastir una incontestable i elemental filosofia: si un contrari és difícil de marcar, doncs no el marquis; si no vols que et facin gol, tingués tu sempre la pilota, no deixis que la tingui l'equip contrari.

Una de les característiques bàsiques de l'idiolecte és la dislocació o trastocament general de les més elementals normes de concordança de gènere. En conseqüència no és estrany que es refereixin a un viril futbolista com "la jugador", o a la pilota com "el peloto", o fins i tot "el pelota"; val a dir que aquesta última expressió és ben correcta, l'únic problema que presenta és que no s'ajusta gens ni mica al que es pretén dir. Aquestes innovacions es critiquen menys (si és que algun cop s'arriben a censurar), tot i que van molt més lluny que assenyades i lògiques expressions com "l'enginyera" o "la primera ministra", proposades ja fa uns quants anys per esbojarrades feministes que, finalment, tot s'ha de dir, un cop passat l'impacte i l'esglai del primer moment, han fet fortuna.

El futbolès és una parla rica en falques, per exemple, "en un momento dado", popularitzada pel mateix Cruyff. Una de les altres característiques notables és que té una capacitat d'esponja per absorbir i fer seves totes les innovacions per peregrines o agramaticals que siguin.

Per poc que s'escolti la ràdio o es vegi la tele és fàcil adonar-se que hi ha una poda general i indiscriminada d'articles determinats. És habitual que els mitjans es refereixin a Moncloa o a Zarzuela així, sense anteposar-hi l'article; també és comú sentir frases com "hauran de declarar davant fiscalia anticorrupció", o "Aguirre ha llegado a las diez a plaza Castilla". A bodes em convides, ha pensat el futbolès i aquesta temporada s'ha proposat portar el tret fins al paroxisme i, així, no pares de sentir frases com "entra en pista" (per informar que un jugador surt al camp), "puja per banda dreta", "xuta amb cama esquerra" o -en una frase inusualment llarga- "és una norma (la del fora de joc) que ocasiona tants problemes que FIFA l'haurà de canviar".

Podria semblar que aquesta supressió radical d'articles és deguda a una amatent aplicació del principi d'economia, ho desmenteixen, però, d'altres expressions. Força locutors (no ho he sentit mai en boca d'una locutora) s'inflen les galtes i allarguen frases ben entenedores. Per exemple, prefereixen dir "xuta entre els tres pals", que dir simplement "xuta a porteria", o dir "ha provat el xut des de la llarga distància" (cosa que suggereix que els jugadors van amb binocles) que "ha provat el xut des de lluny".

Aquesta negació del principi d'economia els agermana amb col.legues de la premsa i altres mitjans de comunicació que no gosen dir ras i curt, per exemple, que "el recompte de vots s'allargarà" sinó que es veuen en l'obligació -a imitació de la classe política més totxa i analfabeta- d'afegir-hi un sintagma més i dir "el recompte de vots s'allargarà en el temps". Una tarda vaig poder sentir com un locutor professional etzibava una redundant antieconomia: "Les negociacions es poden allargar set o vuit mesos en el temps". ¿No volies temps? Doncs té, dues tasses.

En aquest moment, el futbolès s'enfronta a una potent amenaça, a un autèntic perill. En efecte, portat a l'extrem per Neymar, aquest pintoresc llenguatge pot morir si esdevé del tot incomprensible i, per tant, perdi l'única raó de ser i existir d'una llengua. El que de moment no ha aconseguit cap tautologia, la més usada, suada i popular de les quals és la inefable i del tot certa "futbol és futbol",

potser ho aconseguirà el neymarès.

Tampoc no han pogut amb el futbolès ximpleries també força sovintejades, per exemple, "siempre he soñado pertenecer a este club" o la variant "desde pequeño soñaba con jugar en este club". O versions més el.líptiques i sintètiques: "Es un sueño hecho realidad".

Cal confiar, però, que el futbolès no mori mai. És difícil imaginar-ho si es té en compte que Cruyff va ser capaç de creacions lingüístiques del tot poètiques com, per exemple, "poner la gallina de piel", metàfora que defineix perfectament i amb precisió tant les filigranes i dríblings que feia amb la pilota com el gairebé perenne bany Maria d'embadocament, beatitud i embadaliment en què viu l'audiència d'un triomfant (quan convé fins i tot sega cadenes) Barça des que l'inventor del futbolès va posar un peu al Camp Nou.