Huffpost Spain
Eulàlia Lledó Cunill Headshot

Besamans i acataments

Publicado: Actualizado:

Aquest article també està disponible en castellà.

Vaig tenir la sort que la nit que el rei, a començament de gener, va concedir graciosament una entrevista a un periodista jo era a Llansà amb una amiga que tenia molt interès a veure-la.

Dic sort, perquè va ser tot un espectacle.

En primer lloc, pel periodista que --diguem-ho així-- la conduïa. Era Jesús Hermida. És difícil trobar preguntes més enzes en la història de les entrevistes que les que li va fer el periodista (de fet, era sempre una mateixa pregunta amb variants); també va ser tot un espectacle veure com se li adreçava: li parlava molt a poc a poc, vocalitzant exageradament, talment com si l'altre fos una criatura o ben ruc. De tota manera, no hi feia res perquè el rei, li preguntés el que li preguntés, contestava el mateix, anava a pinyó fix, a la seva.

El periodista, preguntava gairebé agenollat, un pestilent servilisme ho amarava tot i gairebé es desnuca a còpia d'acataments a cops de cap --el dia després de la fumata blanca detecto un servilisme similar per part de la premsa a l'hora de parlar del nou Papa, que, per cert, torna a ser de sexe masculí--. Hermida se li adreçava reiteradament (suposo que algú n'haurà comptat les vegades) amb un «majestad», un «vuestra majestad» o un «señor» que, segons com, encara el feia més vassall. Perquè aquí rau un dels quids de la qüestió. I, és clar, no ho adobava gens que l'altre l'anés tutejant sense pietat. Justament ja la mateixa qüestió del tractament posa de manifest que no hi ha desllorigador: és un tracte a ulls vistents desigual i, per tant, antidemocràtic en dues persones adultes de la mateixa edat, el que passa, però, és que està en la base de la mateixa naturalesa de la reialesa tractar la resta de la població com a vassalla. Hermida (qualsevol altra persona) no és als seus ulls més que un súbdit; el sobirà és ell. Si no ho fes així, no seria reialesa. No hi ha aggiornamento possible. Si és realment el rei, l'ha de tractar així; i si les circumstàncies fan que l'hagi de deixar de tractar així, es dinamiten els fonaments i l'existència mateixa de la monarquia; en això no hi ha volta de full.

L'entrevista va posar també de manifest que el rei ha trepitjat merda. Si em permeten un símil futbolístic, diré que li passa el contrari que a un jugador de futbol que respon al nom d'Iniesta. Aquest any, el jugador fa passis, xuts i sobretot regateigs i una cosa que en diuen «croquetes» (que s'assaboreixen però no es mengen), que no tan sols són impossibles sinó que desafien, a més de la lògica, les més elementals lleis de la física, i li surten, és a dir, està en real estat de gràcia. El rei, des de la infausta cacera, potser ja d'abans, està en un reial estat de desgràcia. Cosa que fa, cosa que diu, ineluctablement, implacablement, se li gira en contra.

Només començar l'entrevista va cometre dues pifiades tan elementals i bàsiques que no s'entén com a la Casa del rei se li van escapar. En primer lloc, va parlar en passat quan va dir, per exemple: «el apoyo que he tenido de los españoles»; ai!, l'enorme distància que va d'un «tinc» a un «he tingut»...; encara que li preguntés pel passat, no hi feia res. En segon lloc, que ell mateix es veiés en l'obligació d'haver de proclamar d'entrada: «me encuentro en buena forma» és una prova inequívoca que o bé no ho està gens, o bé pensa que la gent creu que no ho està (o una combinació de totes dues coses). Per què no li ho van fer afirmar a Hermida?; tal com van anar les coses, s'hi hauria avingut encantat.

Es necessita tenir fetge i ser curta de vista per afirmar que el que ha aconseguit (ell i la seva generació, com si tota la generació hagués fet el mateix a l'ensems), que el que ha fet, que el ha possibilitat, és fer-nos arribar on som ara. Però que no ho veu, on hem arribat, on estem? Que, a més, per descriure-ho fes servir la paraula «próspera» més d'un cop és sagnant.

Entrevista enllà, va ser incapaç de dir la paraula, quan parlava del paper que ell va fer en la transició del franquisme al nou règim. Va parlar literalment de «la responsabilidad que me caía encima de entroncar una monarquía con otro sistema después de cuatro décadas». Aquest «otro sistema» era allò que eufemísticament en deien «el régimen» --quina amarga, àcida i avinagrada dieta!--, té nom: els dos més clars: «dictadura» o «franquisme». Lamentable.

Com llastimosa va ser la referència a l'hereu. Semblava un pare (o un avi) parlant del nen mentre mira com juga un partit bàsquet. Un altre intent fallit de mostrar-se proper i natural, aquella qualitat que tantes vegades se li ha atribuït i valorat: la «campechanía».

Per acabar-ho d'adobar, dues altres institucions estatals en estat de descomposició terminal, el PP i el PSOE, s'han confabulat per deixar la monarquia fora, al marge, de la llei de transparència. Si la monarquia tingués dos dits de front, els hauria d'obligar, a crits plebeus, si cal, que la hi incloguessin.