Dones: li deveu tant!

Dones: li deveu tant!

Hem après a agusar subtilment la mirada, a no sucumbir a la realitat de les circumstàncies, a denunciar l’opressió, a mantenir fora de perill la intel·ligència. Gràcies, Simone de Beauvoir.

L'escriptora i filòsofa francesa, Simone de Beauvoir (1908-1986) revisant les seves memòries manuscrites a París.Gisele Freund/Photo Researchers History/Getty Images

                                        Aquest article també està disponible en castellà.

El títol de l’article, «Dones: li deveu tant!», l’he manllevat de la necrològica que l’escriptora Élisabeth Badinter dedicà a la incommensurable Simone de Beauvoir (va morir el 14 d’abril de 1986; més de cinc mil persones van acompanyar el fèretre fins al cementiri de Montparnasse). Hauria pogut fer servir el títol de l’obra d’Araceli Bruch, Em sento estafada. Una lectura de Simone de Beauvoir, perquè jo també me’n sento, igual que l’ Araceli, i la mateixa filòsofa, tal i com ho deixa ben palès al final de les seves «Memòries»: «Em sento estafada», ens diu.

Del segle XX ençà s’han forjat noves onades de pensament i crítica feminista, ha plogut molt, però hem de fer-nos el càrrec —i ho fem— de que, a les nostres precursores, les dones els hi devem molt. D’aquí la tria del títol. No és gens fàcil, ans el contrari, enderrocar murs. Tampoc és senzill prendre consciència dels murs que bloquegen la igualtat entre els gèneres. Costa arribar a prendre consciència d’allò que ens roba la llibertat, que ens arrabassa la saviesa i l’autonomia del pensament individual, que ens desposseeix de la possibilitat d’ arribar a ser «individus pensants», parafrasejant la filòsofa Hannah Arendt.

El cineasta Claude Lanzmann, amic i amant de la Simone durant alguns anys, va pronunciar la sentència de Badinter durant l’enterrament de la Beauvoir i va llegir uns fragments de Tout compte fait (Final de comptes) , publicat el setembre de 1972, un dels seus escrits autobiogràfics més coneguts, juntament amb Memòries d’una noia com cal (1958). (La nena «violeta», així l’anomenava la seva mare pel seu caràcter obstinat i capritxós). Quan es va publicar Tout compte fait, Beauvoir tenia seixanta-quatre anys; havia sobreviscut al segle, ocupava un lloc destacat en la història intel·lectual des de la dècada de 1940 fins la de 1960 i continuava tenint una activitat militant sostinguda, particularment en el moviment feminista. Com ella mateixa subratlla en el Pròleg, es tracta tant de «completar» la seva autobiografia i «d'abastar íntegrament aquest estrany objecte que és una vida», com de «contar» els darrers deu anys. Ens diu que mai no ha conegut a una virtuosa de l’escriptura com Virginia Woolf, d’autors com Proust o Joyce.

El seu propòsit com autora és trobar «gent que m’escolti, i ser-los útils mostrant-los el món tal i com jo el veig». Un dels fragments que Lanzmann va llegir ens diu: «Dissipar mistificacions, dir la veritat, és un dels objectius que més obstinadament he perseguit a través dels meus llibres. Aquesta tossuderia té les seves arrels en la meva infantesa. Odiava allò que la meva germana i jo vam anomenar «estupidesa» : una manera d'ofegar la vida i les seves alegries sota prejudicis, rutines, pretensions, instruccions buides. Volia fugir d'aquesta opressió, em vaig comprometre a denunciar-la». I això és el que va fer tota la seva vida. Simone de Beauvoir, una dona apassionada que es va lliurar a la vida sense reserves, avui se sentiria desesperada amb les mentides de Trump. Però bé, no ens apartem del fil de l’article.

La idea del llibre de l’Araceli Bruch, Em sento estafada. Una lectura de Simone de Beauvoir, neix a recer del centenari de l’ imperible filòsofa (París, 1908) i va sortir publicat passats dos anys (editat amb el suport de l’Institut Català de les Dones de la Generalitat de Catalunya i l’Associació de Teatre de la Dona). Que jo sàpiga, a part del llibre de Marta Segarra, Simone de Beauvoir i el feminisme (publicat per l’ICD), sobre la Beauvoir no hi ha més llibres d’aquesta volada en la nostra llengua escrits per una autora catalana. Però comencem per explicar breument allò que em lliga amb l’Araceli. Ens vam conèixer en una esplendorosa presentació del meu llibre Disset esclats (Editorial Stonberg, 2020) a la seu de l’Ajuntament de Camprodon.

I dic «esplendorosa» perquè a l’acte de la presentació, a més de la Mercè Birba, em van acompanyar, com a presentadores, l’actriu de teatre i psicòloga Maria Estrella d’Oliveda i la periodista Marta Plujà, dues «palestrines» (terme i concepte que aleshores jo desconeixia absolutament). Amb el nom graciós i còmplice de «palestrines» és com ens auto denominem les dones que formem part de la Tertúlia de l’Ateneu Barcelonès Dones a la Palestra (m’hi incloc perquè de fa uns mesos en formo part). 

La creadora, impulsora i ànima indiscutible, és l’Araceli Bruch. Perquè l’Araceli és moltes coses, i totes d’un anhel i d’una qualitat incontestables, és una completa i absoluta dona de l’art dramàtic que ha excel·lit esplèndida en el món del teatre, una actriu que ha conreat i viscut profundament el món de la palestra. És, a més, una escriptora, de gran riquesa i agilitat expressiva. Una artista jo en diria «renaixentista» per la diversitat i completesa de la seva expressió artística. I a tot això hi afegeixo que té molt savoir-faire en les relacions, és «fàcil», franca i amena, mai no t’hi sents embarbussada. 

No recordo exactament qui ens va presentar; plovien somriures i felicitacions per totes bandes, tant pel llibre com pels speechs que havíem protagonitzat, i d’escenari comptàvem amb el pirinenc Camprodon, envoltat de muntanyes i torrents d’aigües indòmites, i no sé si va ser per aquest motiu, per la bellesa esplendent que ens envoltava o per la satisfacció i l’eufòria de les felicitacions (o bé per ambdues coses alhora) però el fet és que de seguida entre nosaltres hi va rutilar allò que en diuen un feeling, un guspireig de mirades de reconeixement. No hem trigat a regalar-nos llibres: «Mira, jo he escrit això», «Doncs mira, jo això altre», «Espero que t’agradi, si tens la paciència de llegir-ho», «Ja m’ho diràs». I tant que he tingut la paciència de llegir el seu llibre sobre la Beauvoir, encara més: en llegir-lo m’he sentit engrescada amb aquella mena d’impaciència devoradora que ens envaeix als lectors quan una obra ens agrada. Quan tens ganes d’acabar la pàgina per poder emprendre la següent. Per començar, com diu l’escriptora Josefa Contijoch en el Pròleg, la ploma de l’Araceli “és àgil i flairosa, el vocabulari, ric i esponerós [...].

El llibre, farcit de textos originals de Simone de Beauvoir, és un preciós passeig pels viaranys vivencials i intel·lectuals de la nostra protagonista. «Va viure escrivint la vida. Tota la seva obra és un acte d’afirmació existencial [...]», ens diu l’Araceli. Efectivament, Simone de Beauvoir, una ànima tímida que vol fer-se conèixer, va voler desvetllar el món amb la seva escriptura i es va desvetllar a si mateixa amb llurs fissures i febleses. Que algú s’exposi amb sinceritat, explica la mateixa Beauvoir, implica que tot el món estarà més o menys al descobert. Perquè per ella en l’exercici de despullar la seva vida resulta impossible, per generalització, no despullar també la dels altres. Com una funàmbula va aprendre a caminar sobre la maroma entre les idees i l’experiència, va aprendre a conviure amb les pors i els dubtes d’una dona que es va saber imposar en un món d’homes. Després de la «Introducció», on l’autora presenta l’extensa obra escrita de la Beauvoir, novel·les i assajos, i esbossa la relació amb Sartre (amb qui es va creuar al vint-i-un anys) i diversos amants, hi segueixen 7 capítols, on destria les tesis beauvorianes més significatives i acaba amb un Epíleg i la Bibliografia, curosament documentada. Dues-centes-cinquanta-sis pàgines de treball rigorós i plaent. Deu n’hi do.

A la pel·lícula Una cara amb àngel (1957) l'actriu Audrey Hepburn ens obre la porta a la visió nord-americana dels cabarets parisencs de la Rive Gauche dels anys cinquanta. Fred Astaire interpreta un fotògraf que la contracta com a model. Ella accepta perquè suposa treballar a París i així poder conèixer en persona el seu filòsof favorit, a qui segueix apassionadament. Certament, en els cabarets de postguerra a partir del 1945 es debatien les teories existencialistes. No hi faltaven Jean-Paul Sartre i Simone de Beauvoir, que compartien les llargues nits de tertúlia emboirades en denses fumerades de tabac amb cantants com Juliette Gréco, considerada la musa de Saint-Germain-des-Près, o Georges Brassens o Léo Ferrer. De dia anaven a pensar i escriure al Cafè de Flore i a Les Deux Magots, però les nits les passaven al cabaret Le Tabou, perquè era el que tancava més tard. 

Le Tabou estava ple d'artistes, filòsofs i escriptors ara universals com Jacques Prévert, Yves Montand, Jean Cocteau o Raymond Queneau, entre molts altres. Segons Boris Vian, era un «centre de bogeria organitzada», un ambient intel·lectual, festiu, amb molt d'alcohol, i on les converses s'allargaven fins al tancament a altes hores de la matinada. Allí intentaven oblidar les penúries de la guerra i celebraven l'alegria de l'Alliberament a través de les diferents manifestacions artístiques que plasmaven la filosofia del moment: una reflexió inquietant sobre l'home i l'angoixa de l'existència. Le Tabou no era l’únic local d’aquesta mena. Sota la denominació Rive Gauche, una mena de garantia de qualitat intel·lectual, també n'hi havia d'altres com Trois-Baudets, Le Quod libet, Milord l'Arsouille o Le Boeuf sur le Toit. Artistes i intel·lectuals de la cultura europea i de múltiples generacions feien ressonar els ecos de les mentalitats de l’època.

Els assajos més celebres de la Beauvoir són El segon sexe (que s’ha batejat com «la Biblia del feminisme») i La vellesa, que neix l’any 1970 (val a dir que, en aquests anys, l'esperança de vida per als ciutadans de França i d’Espanya se situava al voltant dels 65 anys). Els plans de pensions, com a producte financer, no estaven disponibles. Tampoc existien residències per a la tercera edat, i alguns ancians que patien alzheimer o demència senil eren ingressats en clíniques psiquiàtriques, de vegades compartint espai amb pacients afectats per trastorns mentals severs. Beauvoir aborda el tema de la senectut des d'una perspectiva filosòfica semblant a la que adopten altres pensadors. Per exemple, Montaigne, el filòsof francès del segle XVI, explica en els seus «Essais» que arribar a ser vells és un «privilegi» i un «gran favor» que se'ns regala.

El segon sexe va néixer abans que La vellesa, l’any 1949, i és una mirada global des del feminisme a la llibertat en el món (prologada per l’escriptora Maria Aurèlia Capmany, la traducció arriba a les llibreries de Catalunya el juny del 68 a mans de l’editor Josep Maria Castellet (Edicions 62), que no va parar fins a veure’l publicat en català). Després d’escriure aquest llibre, mai va deixar d’estar implicada en els moviments feministes. El segon sexe ens exhorta a actuar com a persones lliures perquè Beauvoir, igual que Sartre i altres filòsofs existencialistes, considera que la llibertat és indissociable de l’ésser humà.

El ressorgiment explosiu del llibre a finals de la dècada dels seixanta i els setanta va anar de bracet dels canvis de mentalitat que es coïen per tot Europa. Va esdevenir la bíblia de desenes de milers de dones europees i dels EUA. Entre elles, sens dubte, l’Araceli i jo, pletòriques d’entusiasme i vitalitat, quan pensàvem que teníem tota una vida per davant (després t’adones que la vida no és quelcom que tinguem davant o darrere, no és res que puguem posseir sinó que senzillament passa). Quan ens capbussàvem per entre les pàgines del llibre com exploradores en terres desconegudes, cadascuna en el seu món de vivències i esclats de joventut (i dic «cadascuna en el seu món» perquè, com he comentat, ens coneixem de fa poc temps, quan les canes ja han dibuixat de gris i blanc els nostres cabells), anys de bogeries, temps dels absoluts, en què, agafades a l’ideari que sorgia d’El segon sexe, descobríem que «la dona no neix, es crea», la qual cosa vol dir que, aquí caic, allà m’aixeco, preníem consciencia del significat del concepte de gènere, construït a partir dels estereotips i normes de comportament que prescrivien els valors socials i la moralitat d’una època. 

La conceptualització del gènere ha estat considerada un dels punts clau en la teoria feminista des dels anys 70 en la mesura que es descobreix com una potent eina analítica capaç de desvetllar les ideologies sexistes ocultes als textos de les ciències humanes i socials. El gènere es va inscriure en la teoria feminista com una nova perspectiva d'estudi, com una categoria d'anàlisi de les relacions entre els sexes, de les diferències dels caràcters i rols sòcio-sexuals d'homes i dones i, finalment, com una crítica dels fonaments anomenats «naturals» d'aquestes diferències.

De la mateixa manera, l’existencialisme de Sartre va contribuir a les inquietuds dels joves, unes inquietuds que van fer primavera amb l’esclat del Maig del 68 a França, una de les revolucions llibertàries més importants al continent, seguida d’una vaga general multitudinària sense precedents. La revolta expressada amb els famosos eslògans «Prohibit prohibir» o «Sota l’asfalt hi ha la platja», quan el cor de París, del Quartier Latin, de la Sorbonne libre o de les universitats d’Estrasburg i de Nanterre bateguen insomnes i esperançats. Quan s’escoltava la veu indescriptible de Violeta Parra cantant «Gracias a la vida». 

Són temps en què l’agitació social està a l’ordre del dia: Primavera de Praga a Txecoslovàquia, manifestacions contra la Guerra del Vietnam i principis de la contracultura hippie als Estats Units i en diferents països europeus, sobretot Alemanya i Holanda. Per tot Europa es qüestionen de forma vigorosa i resolta els rols de gènere; es crida per la igualtat i la llibertat sexual, per la pau i l’ecologisme (allà hi havia Daniel Cohn-Bendit liderant l’efervescència) i es lluita per l’ampliació dels drets civils de les dones (per exemple, el dret a votar). A casa nostra, el gruix de la població femenina estava encara molt lligat al model tradicional de mestresses de casa i aquest fet explica en part l’antifeminisme paradoxal d’algunes dones joves de l’època que, alhora, eren militants d’organitzacions antifranquistes. La por a perdre l’acceptació dels militants masculins i dels homes com a grup les convertia en les seves pròpies caricatures. Dones que es desvinculaven dels problemes del gènere femení, orgulloses d’haver estat acceptades en els cercles masculins, ja que admetre l’opressió femenina les feriria en la pròpia identitat de «dones alliberades».

L’efecte a Catalunya de la revolució cultural del 68 també va comportar una forta radicalització de moviments que ja estaven en marxa, com l’estudiantil i el moviment obrer, i va donar una empenta decisiva a la subversió de les feministes que, durant la dècada dels 70, ens va desafiar a encarar l’existència personal. L’estructura familiar, tradicional i anquilosada, trontolla per l’envestida de moltes de nosaltres que, sense el suport de les grans organitzacions polítiques, vam ser capaces de situar, en primera línia, la transformació de les nostres pròpies vides (Viladot, Maria Àngels: Beauvoir i les consciències remogudes, Opinió, Diari ARA, dilluns, 18 d’abril, 2016).

Certament, és un fet que les actituds que discriminen les dones, de tan arrelades com estan, persisteixen. Això no treu que, d’aleshores ençà, els canvis positius haguts en el món occidental, en uns països més que en d’altres, hagin estat gegantins. Ningú no pot pensar que el boom d’El segon sexe (més tard s’hi sumaria l’obra de Betty Friedan La mística de la feminitat, amb noves aportacions als corrents feministes) i l’esdeveniment de la revolució existencial del Maig francès, malgrat que va ser efímera, no hi van col·laborar i no han deixat una empremta inesborrable. Si llavors la preocupació es centrava en la manera de treure les dones dels espais encotillats de la llar i propulsar-les a l’àmbit social, avui dia deambulem per unes òrbites impensables en aquells anys. Com dic, des de llavors ha plogut molt. Tot i les diferents postures que xocaven i es contradeien, van remoure consciències, el cel i la terra. Mentrestant, El segon sexe de la Beauvoir donava ales de llibertat a les dones i això ja no es pot esborrar. El que vam protagonitzar no ha estat endebades i prossegueix.

Tanmateix, se sol inscriure l'obra de Simone de Beauvoir exclusivament en l'evolució del feminisme. Amb això es corre el risc d'oblidar les seves reflexions sobre la creació literària, sobre el desenvolupament de l'esquerra abans i després de la Segona Guerra Mundial, sobre el dolor i la percepció del jo, sobre els límits de la psicoanàlisi i, no cal dir-ho, sobre premisses profundes de l'existencialisme. Era una dona que es perdia en les seves admiracions, en les seves alegries i a qui la bellesa de les coses, de la naturalesa, la colpia profundament. Duia al límit la seva vitalitat roent. Les seves repugnàncies fins a les nàusees, els seus desitjos fins a l’obsessió. I fet i acabat, això és el que també trobareu en el llibre de l’Araceli Bruch Em sento estafada. Una lectura de Simone de Beauvoir.

Si el llegiu (la qual cosa us commino a fer), hi trobareu la complexitat de la Beauvoir, una dona que plora la malaltia de la seva mare, que la perdona per tot el dolor causat i es perdona a si mateixa, que anomena «reina blava» a la fulla platejada del pollancre i «flor de les neus» a la fulla envernissada de la magnòlia. A estones, us semblarà que, tot d’una, la veieu enmig d’un paisatge, caminant per senders de terra, per camps curulls de groselles i xipollejant pels rierols. Us semblarà que l’albireu en aquells cabarets o passejant per la Rive Gauche una tarda plujosa de tardor sota un parapluie, els cabells foscos recollits amb un mocador o un turbant de colors exòtics. 

Com si la coneguéssiu personalment, la saludareu afablement amb admiració. Us la trobareu pels carrers o pels Bistrot o Cafès, sola, aïllada del brogit, amb la taula plena d’apunts i l’abric de llana penjant del respatller de la cadira, lliurada a la lectura, a l’escriptura, al pensament o en companyia de Sartre, amb qui va voler tenir una relació igualitària (a parer meu ambigua i dubtosa) en enceses i apassionades converses. Anireu junts o juntes agafades de la mà de l’Araceli Bruch, caminant de puntetes per un laberint ple de portes, espiareu pels forats dels panys, veureu secrets de difunts famosos (com la mateixa Beauvoir), secrets d’ombra o de llum, us endinsareu per indrets i racons de la Història. Un veritable plaer.

Simone de Beauvoir es preguntava a qui li serviria tot allò que ella tractava d’expressar en els seus escrits autobiogràfics. Doncs a mi, a milions de dones. Tot el que ha escrit, la manera com es va despullar em serveix a mi, ens serveix a les dones per entendre’ns a nosaltres mateixes, per entendre la nostra vida. Hem après a agusar subtilment la mirada, a no sucumbir a la realitat de les circumstàncies, a denunciar l’opressió, a mantenir fora de perill la intel·ligència. Gràcies, Simone de Beauvoir.